Long Boret
| Nom original | (km) ឡុង បូរ៉េត  |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | 3 gener 1933 Chbar Ampéou (Indoxina francesa) |
| Mort | 17 abril 1975 (42 anys) Phnom Penh (Kamputxea Democràtica) |
| Causa de mort | Execució extrajudicial |
 Primer ministre de Cambodja | |
| 26 desembre 1973 – 17 abril 1975 ← In Tam – Penn Nouth → | |
| Ministre d'Afers Exteriors de Cambodja | |
| 15 octubre 1972 – 26 desembre 1973 ← Son Ngoc Thanh – Keuky Lim → | |
| Ministre d'Informació de Cambodja | |
| 3 maig 1971 – 14 octubre 1972 | |
| Ministre d'Informació de Cambodja | |
| 14 juny 1959 – 19 abril 1960 | |
| Dades personals | |
| Formació | Lycee Sisowath (1946–1952) |
| Activitat | |
| Ocupació | polític, diplomàtic |
| Partit | Partit Republicà Socialista (–1975) |
| Carrera militar | |
| Conflicte | Guerra del Vietnam |
| Família | |
| Cònjuge | Neang Nginn Mokhân |
Long Boret o Long Boreth (khmer: ឡុង បូរ៉េត; Kândal, 3 de gener de 1933 – Phnom Penh, 17 d'abril de 1975) va ser un polític cambodjà, que va servir com a primer ministre de Cambodja entre el 26 de desembre de 1973 i el 17 d'abril de 1975. Recordat principalment per la seva honestedat,[1] va intentar, sense èxit, negociar la pau amb els khmers rojos en el marc de la guerra civil de Cambodja. Posteriorment va ser arrestat i executat per part dels khmers rojos.
Biografia[modifica]
Joventut[modifica]
Long va néixer a Chbar Ampéou, prop de Kien Svay, a la província de Kândal, fill de Long Meas i Neang Ieng Buth. Va estudiar al prestigiós Liceu Sisowath de Phnom Penh entre 1946 i 1952,[2] després, entre 1953 i 1955 va estudiar a França, abans de tornar a Cambodja per treballar al Tresor Reial.
Carrera política[modifica]
El1958 va ser elegit al parlament com a representant de la província de Stung Treng, essent el membre més jove de la institució.[3] El 1958 va ser, breument, vicesecretari d'estat de treball i acció social, i posteriorment, el 1962, seria reelegit al parlament. Durant aquest període seria conegut per escriure novel·les romàntiques, moltes de les quals van ser serialitzades en diaris.[4] El 1963 va ser nomenat Secretari d'Estat de Finances, tot i que el 1963 es va oposar públicament a la mesura, presa per Norodom Sihanouk, de nacionalitzar els bancs i el comerç exterior, motiu pel qual va ser obligat a dimitir. A les eleccions de 1966 va mantenir l'escó. Entre 1971 i 1972 va ser ministre d'Informació, i entre 1972 i 1973 ministre d'afers exteriors.
Primer ministre[modifica]
El 9 de desembre de 1973 va succeir In Tam com a primer ministre de Cambodja. El 2 d'abril de 1974 es va convertir en un dels quatre membres del comitè executiu, juntament amb Lon Nol, Sisowath Sirik Matak i el general Sosthene Fernandez.
El 8 d'abril de 1975 va intentar, sense èxit, negociar un acord de pau a Bangkok amb representants dels khmers rojos.[5]
Arrest i execució[modifica]
Long Boret va mantenir el càrrec fins que els khmers rojos van ocupar Phnom Penh el 17 d'abril de 1975. L'ambaixador estatunidenc a Cambodja, John Gunther Dean, recordava que, a diferència de la majoria d'alts funcionaris del govern, que van fugir de la ciutat, Long va preferir quedar-se al seu lloc, tot i que apareixia a la llista de futurs executats anunciada a Beijing per part de Norodom Sihanouk:
- "Long Boret va refusar ser evacuat. Era competent, capaç i molt més jove que Lon Nol o Sirik Matak. Quan vaig anar personalment a veure'l, el 12 d'abril, el mateix matí de la nostre evacuació, per demanar-li que agafés la seva esposa, a ell mateix i al seu fill petit i marxessin de Phnom Penh perquè patia per la seva seguretat, em va agrair el gest però va dir que pensava que la seva vida no corria perill."[6]
El general Sak Sutsakhan va explicar que el matí del 17 d'abril Long va decidir emportar-se la seva família i abandonar la ciutat.[7] Tant el general Sak com el periodista Jon Swain[8] van exposar que Long i la seva família van ser incapaços d'abordar el darrer helicòpter que va sortir de la ciutat.[9] En les seves memòries, Zones de perill, l'ambaixador Dean exposa:
- "Long Boret es va quedar a Cambodja penant que podria tenir algun tipus de diàleg amb els khmers rojos. Quan es va adonar que era impossible, va marxar cap a l'aeroport amb la seva família en un jeep, amb l'objectiu de fugir del país. Quan van arribar a l'aeroport, van pujar a un helicòpter amb diversos oficials de l'exèrcit. Un dels oficials el va fer fora brutalment de l'aparell. L'helicòpter va marxar. Els khmers rojos van capturar Long Boret i la seva família i els van matar a tots."[10]
Long Boret va ser vist, per darrera vegada, per Jon Swain, Sydney Schanberg i Dith Pran, als afores de l'ambaixada francesa. Swain explica:
- "...un Citroën negre[11] va aparèixer i Long Boret va baixar, els ulls inflats i vermells, la cara buida de tota expressió. Quan li vam preguntar com estava, va respondre una frase breu i incoherent. Els seus pensaments es trobaven en algun altre lloc. Atordit, amb les cames tremolant, es va rendir als khmers rojos i es va afegir a la fila de presoners. No puc estar-me d'admirar el seu coratge."[8]
Schanberg va donar una descripció més detallada de l'escenna:
- "Long Boret arriba en un cotxe conduït per la seva esposa--- sembla trencat. Els seus ulls estan inflats. Mira al terra. El... sap què l'espera. Vull marxar però se que li he de dir alguna cosa, i Pran ho entén. Agafo les mans de Long Boret i li dic quina cosa més valenta ha fet pel seu país i que l'admiro molt per aquest motiu. Pran també li agafa les mans... Long Boret intenta respondre però no pot. Finalment murmura 'Gràcies'. I l'hem de deixar."[12]
Poc després, Koy Thuon, comandant dels khmers rojos, va organitzar el "Comitè per Esborrar Enemics" a l'Hotel Monorom. La seva primera acció va ser ordenar l'immediata execució de Lon Nol i les altres figures destacades del govern. Long Boret va ser executat als terrenys del Cercle Sportif de Phnom Penh- La ràdio dels khmers rojos va difondre que havia estat decapitat,[13] però altres fonts asseguren que ell i Sisowath Sirik Matak van ser executats mitjançant un escamot d'afusellament.[14]
Referències[modifica]
- ↑ George McTurnan Kahin, Southeast Asia: a Testament, Routledge, 2003, p. 336.
- ↑ Thompson LC. Refugee Workers in the Indochina Exodus, 1975-1982. Jefferson, N.C.: McFarland & Co, 2010, p. 37.
- ↑ LA CONSTRUCTION DU CAMBODGE EN DEBAT (1954-1959)
- ↑ Corfield JJ. The history of Cambodia. Santa Barbara, Calif.: Greenwood Press, 2009, p. 64.
- ↑ «Long Boret». Arxivat de l'original el 2016-03-04. [Consulta: 26 novembre 2016].
- ↑ «Interviewed by Charles Stuart Kennedy on September 6, 2000: John Gunther Dean on his experience as US Ambassador to Cambodia, 1974-75, p. 27.». Arxivat de l'original el de novembre 27, 2016. [Consulta: de novembre 26, 2016].
- ↑ Sutsakhan, Lt. Gen. S. The Khmer Republic at War and the Final Collapse Washington DC: U.S. Army Center of Military History, 1987, p. 169. Part 3 Arxivat 2007-02-21 a Wayback Machine.
- ↑ 8,0 8,1 Swain J. River of Time. London: Heinemann, 1995, p. 135.
- ↑ Isaacs AR. Without Honor: Defeat in Vietnam and Cambodia. Baltimore: Johns Hopkins University Press, 1999, p. 286.
- ↑ Dean, John Gunther. Danger Zones: A Diplomat's Fight for America's Interests. Washington DC: New Academia Publishing, 2009, pp. 109-110.
- ↑ Justin Corfield diu que era un Mercedes blanc. Justin Corfield, Khmers stand up!: a history of the Cambodian government 1970-1975, Centre of Southeast Asian Studies, Monash University, 1994, p. 230.
- ↑ Sydney Schanberg, The Death and Life of Dith Pran. New York, N.Y., U.S.A.: Penguin, 1985, p. 26.
- ↑ Becker E. When the War was Over: Cambodia and the Khmer Rouge Revolution. New York: PublicAffairs, 1998, p. 160 & 193: "...Reportedly one of the very first acts of the communists was to behead [Boret] on the lawns of the private Cercle Sportif Country Club."
- ↑ Jackson KD. Cambodia, 1975-1978: Rendezvous with Death. Princeton, N.J.: Princeton University Press, 1989, p. 184.