Luisa Carnés

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaLuisa Carnés

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(es) Luisa Genoveva Carnés Caballero Modifica el valor a Wikidata
3 gener 1905 Modifica el valor a Wikidata
Madrid Modifica el valor a Wikidata
Mort12 març 1964 Modifica el valor a Wikidata (59 anys)
Ciutat de Mèxic Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Activitat
Ocupacióperiodista, escriptora Modifica el valor a Wikidata
OcupadorCompañía Iberoamericana de Publicaciones Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Nom de plomaClarita Montes, Natalia Valle, Peregrinos del Calvario Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeRamon Puyol Roman Modifica el valor a Wikidata

Luisa Genoveva Carnés Caballero —també coneguda pels pseudònims de Clarita Montes i Natalia Valle — (Madrid, 3 de gener de 1905 - Ciutat de Mèxic, 12 de març de 1964) va ser una escriptora i periodista espanyola de la Generació del 27. Militant comunista, es va exiliar a Mèxic al final de la Guerra civil espanyola.[1]

Biografia[modifica]

Nascuda en una humil família madrilenya, el seu pare, Luis Carnés, era barber i practicant, i la seva mare, Rosario Caballero, era sastra, però va abandonar la feina per cuidar sis fills, dels quals Luisa era la gran. Va abandonar l'escola als onze anys i va entrar com a aprenenta al taller de barrets d'una tia seva (Petra Caballero Aparicio),[2] feina que va deixar per passar a l'obrador d'una pastisseria. Com explica en una entrevista que se li va fer el 1930:

« A los once años aprendí un oficio. Entonces, quizás, surgieron en mí las inquietudes, que aún no me han abandonado, las preguntas a las que todavía no he hallado contestación. ¿Por qué las mujeres se odian entre sí tan terriblemente?[3] »

En aquestes mateixes pàgines confessa que el 1923 va agafar «la ploma per primera vegada per fer un conte» i que, com que no es podia «gastar un duro en un llibre», s'alimentava «espiritualment amb els fulletons publicats als diaris i amb les novel·les barates» i així va anar ascendint «fins a Cervantes, Dostoievski, Tolstoi...» de manera autodidacta a través de textos que adquiria i intercanviava en llibreries populars, mentre treballava també des del 1928 com a telefonista o mecanògrafa a la casa editorial Companyia Ibero-Americana de Publicacions (CIAP), on va conèixer el seu primer marit, el dibuixant Ramón Puyol (1907-1981), amb qui va tenir un fill. Va gaudir d'alguna notorietat literària i després del tancament de l'editorial va emigrar a Algesires. Però va tornar a Madrid, on va treballar com a cambrera en un saló de te que li va inspirar, segons alguns, el seu millor llibre, Tea Rooms. Gran part de la seva obra està imbuïda de la seva ideologia, ja que va ser militant del PCE i recolzava Clara Campoamor en defensa del sufragi femení.[4] Defensora activa de la causa republicana, en esclatar la Guerra Civil va escriure articles i teatre de combat en la seva defensa que va estrenar amb Rafael Alberti fins que va passar a França per La Jonquera. Es va lliurar d'anar a parar a un camp de concentració gràcies a l'oferiment del president mexicà Lázaro Cárdenas, i així va acabar exiliada el 1939 a Mèxic embarcant-se al famós transatlàntic «Veendam», juntament amb un grapat d'intel·lectuals republicans. Allí va romandre fins que va morir el març del 1964 en un accident d'automòbil, en què la seva família es va salvar.

Una carrera literària[modifica]

Va deixar un corpus literari d'una desena de novel·les, una seixantena de contes, tres-centes peces de teatre i centenars de cròniques.

El primer conte localitzat a la premsa és Mar adentro (1926).[5] Entre aquesta data i la primavera de 1929 va publicar quatre contes a la premsa, fet poc comú en persones alienes al món de la cultura.[2]

La seva primera obra impresa, Peregrinos del calvario (1928), reuneix una sèrie de novel·les breus amb influències de Dostoievski, Tolstoi, el fulletó i la novel·la popular, en un to religiós comú als seus primers textos. Ja amb aquesta obra va sorprendre els crítics per la maduresa del seu estil, de la seva força expressiva i excel·lents dots d'observació.[6] Així, amb només vint-i-tres anys, va irrompre amb força als cercles literaris madrilenys i aviat es va convertir en una de les figures femenines més destacades de la cultura espanyola dels anys 30 gràcies a la seva narrativa social. Va col·laborar activament als principals mitjans de comunicació de l'època, especialment a La Voz i als setmanaris Estampa i Crònica, amb contes, relats i reportatges.

El 1930 va aparèixer la seva segona publicació narrativa, ambientada a Madrid i amb una interessant figura com a protagonista que dóna nom a l'obra, Natacha, ambientada en un taller tèxtil on va treballar durant un temps. Va ser saludada per la crítica com una obra madura. I el 1934 es va publicar Tea Rooms. Dones obreres, la seva novel·la més marcadament social, una novel·la-reportatge amb experiències reals de les dones treballadores de l'època, fou reeditada el 2016.[7]

El 1936, ja iniciada la Guerra Civil, va irrompre a l'escena espanyola amb Así empezó..., estrenada el 22 d'octubre al Teatre Lara de Madrid[6] (rebatejat com a Teatre de la Guerra, secció teatral de l'Altavoz del Frente) [8] un drama d'agitprop en un acte que va rebre excel·lents crítiques per la seva «originalidatd y interés».

Els seus últims mesos a Espanya, així com la seva sortida el 1939 i la seva arribada a Mèxic, van ser narrats a De Barcelona a la Bretaña francesa. Episodios de heroismo i martirio de la evacuación española, que va restar inèdita en mans del seu fill fins al 2014, en què va ser publicada per Renacimiento.[9] [10] Va escriure també la novel·la El eslabón perdido, en què l'autora descriu el conflicte generacional que enfronta els exiliats adults i els seus descendents, que no van conèixer la pàtria perduda i anhelada, i que busquen el seu lloc a la terra que els va acollir.[9]

També va escriure dues obres dramàtiques publicades a Mèxic, sense que hagi quedat constància de la seva estrena: Cumpleaños (1966) i Los vendedores de miedo (1966).[6]

El 2017, l'editorial Hoja de Lata va publicar una selecció dels seus contes, englobats sota el títol Trece cuentos (1931-1963), i a l'any següent, els seus contes complets. L'any 2019, Espuela de Plata va publicar la seva segona novel·la: Natacha (1930).

El 2022, Tea Rooms. Mujeres obreras va ser portada al teatre en versió i direcció de Laila Ripoll.[11][12]

Labor com a periodista[modifica]

La seva vida com a periodista a Espanya va ser curta, ja que es va veure interrompuda per la guerra civil. Durant la República va formar part del grup de periodistes que van destacar a la premsa madrilenya. Va practicar un periodisme d'immersió en aspectes poc coneguts de la realitat, cercant el costat humà i traslladant als seus escrits la resposta a qüestions que preocupaven el poble.[10]

Els seus primers treballs periodístics van aparèixer a Ondas (1929), La Voz (1930) i Nuevo Mundo (1933). Es va consolidar a les publicacions gràfiques del grup Montiel. Van destacar els seus treballs durant tres anys al setmanari Estampa: «Una mujer busca trabajo» (1934), «El hombre que sirve los periódicos al presidente de la República» (1934) i «La chalequera que le regaló un chaleco a don Alfonso XII» (1934). També va produir reportatges seriats: «Los hombres célebres vistos por sus cuidadores» (1934-1935) i «Mi vida: las memorias de Miss España recogidas por Luisa Carnés» (1934).[10]

Es va incorporar al diari Ahora el 1934, destacant el seu article «Pensión completa. Memorias de una sirviente» (1934), i ja durant la guerra civil: «Las monjas luchan por la República. Una de ellas se hace comunista» (1936); i a Estampa: «El mono proletario, uniforme de honor» (1936), «Carteles antifascistas» (1936), «Un nuevo arte de la guerra en las calles de Valencia» (1937) i «Un dia en las trincheras» (1937), en què es va acostar al front i a la vida en rereguarda. Durant aquests anys va col·laborar també a Mundo Obrero i Altavoz del Frente, Frente Rojo, i amb el pseudònim de Natalia Valle, en el diari de les joventuts comunistes La Hora (1938).[10]

Exili a Mèxic[modifica]

Va marxar cap a França el 26 de gener de 1939 i després de reunir-se a París amb el seu fill Ramon al maig de 1939 van marxar cap als Estats Units, i poc després arribaren a Mèxic, on va començar a treballar a la ràdio i va centrar la seva feina en l'àmbit periodístic. Com a exiliada i militant comunista i feminista va col·laborar en diverses publicacions Romance (1940), España Popular (1942), Nuestro tiempo (1947), España i la Paz (1951), Juventud de España y Mujeres Españolas (1951), òrgan de la Unión de Mujeres Antifascistas Españolas, publicació de la qual va ser directora. Com a periodista professional va treballar a la gran premsa mexicana: El Nacional, La Prensa, Novedades i la revista Noticias Gráficas, on solia signar amb el pseudònim de Clarita Montes. Fins al 1951 va desdoblar la seva identitat per diversificar la seva producció, ja que per a ella les activitats literàries i periodístiques s'havien de separar, per això utilitzarà diferents pseudònims. El 1956 apareix la seva novel·la sobre la guerrilla antifranquista Juan Caballero i al 1962 conclou La baula perduda, que quedarà inèdita.[1][10]

Pensament i narrativa[modifica]

Carnés projecta en els seus personatges femenins la seva pròpia biografia, les seves vivències i l'evolució de les tensions existencials. La seva consciència política la portava a una visió emancipadora de les classes treballadores, en què pretenia mostrar de manera especial les contradiccions d'un sistema injust que castigava les dones. Als seus protagonistes, els permet desafiar el curs de la història i els permet actes de rebel·lia i provocació.[10]

Familiares, autoridades y allegados posan ante la placa del parque recién inaugurado.
Inauguració del parc Luisa Carnés, 7 de març de 2019.
  • «Tea rooms». Mujeres obreras. Hoja de Lata Editorial, 2016. Adaptada al teatre per Laila Ripoll el 2022.[13]
  • Trece cuentos. Hoja de Lata Editorial, 2017.
  • Rosalía. Hoja de Lata Editorial, 2017.
  • De Barcelona a la Bretaña francesa. Editorial Renacimiento, 2014.
  • El eslabón perdido. Editorial Renacimiento, 2017.
  • Rojo y gris. Cuentos completos I, Ediciones Espuela de Plata, 2018.
  • Donde brotó el laurel, Cuentos completos II. Ediciones Espuela de Plata, 2018.
  • Natacha, Ediciones Espuela de Plata, 2019.

Reconeixements[modifica]

El 7 de març de 2019 es va inaugurar a la Ciudad de los Poetas, districte Moncloa-Aravaca de Madrid, un parc dedicat a Luisa Carnés. Va ser un acte senzill, al qual va assistir la regidora del districte, Montserrat Galcerán, i alguns dels seus familiars. Els seus néts van llegir textos ad hoc. [14]

El 2021, el seu nét Jose Ramón Puyol va iniciar un projecte per «recuperar» el Madrid de l'època de Carnés a través dels testimonis biogràfics deixats a la seva obra.[15]

El 31 d'octubre del 2022 va ser un dels elegits per representar les víctimes de la dictadura el Dia de Record i homenatge a les víctimes del cop militar, la guerra i la dictadura.[16]

Enllaços externs[modifica]

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 Hernández Cano, Eduardo «Carnés Caballero, Luisa Genoveva». Diccionario biográfico español. Real Academia de la Historia, XI, 2009, pàg. 529-530.
  2. ↑ 2,0 2,1 Plaza, Antonio (2016): «A propósito de la narrativa del 27. Luisa Carnés: revisión de una escritora postergada», epílogo en Tea Rooms (2016).
  3. ↑ Entrevista publicada en la revista Crónica en marzo de 1930. Véase Inés Martín Rodrigo, "Luisa Carnés, la escritora que no salía en la fotografía de la Generación del 27", en Abc, 11-VI-2017: http://www.abc.es/cultura/libros/abci-luisa-carnes-escritora-no-salia-fotografia-generacion-27-201706110104_noticia.html
  4. ↑ Ángeles López, 13-VI-2017: "Luisa Carnés, la «sinsombrero» olvidada", en La Razón, http://www.larazon.es/cultura/luisa-carnes-la-sinsombrero-olvidada-AA15372640?sky=Sky-Junio-2017#Ttt1eQErdXTtDyPr
  5. ↑ Carnés, Luisa «Mar adentro». La Voz, 22-10-1926, pàg. 7.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 Autoras en la historia del teatro español. II (1500-1994). Madrid: Asociación de Directores de Escena de España, 1996-2000, p. 343-347. 
  7. ↑ Sanz, Marta «Luisa Carnés cuenta los brioches». [Consulta: 15 octubre 2016].
  8. ↑ «Hemeroteca Digital. Biblioteca Nacional de España». hemerotecadigital.bne.es. [Consulta: 15 octubre 2016].
  9. ↑ 9,0 9,1 «El rescate editorial de Luisa Carnés, mecanógrafa en la CIAP».
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 10,5 Díaz Nosty, Bernardo. Voces de mujeres periodistas españolas del siglo XX nacidas antes del final de la guerra civil. Renacimiento, 2020, p. 426-430. ISBN 978-84-17950-58-3. 
  11. ↑ «TEA ROOMS de Luisa Carnés. Versión y dirección Laila Ripoll». www.teatrofernangomez.es. [Consulta: 9 abril 2022].
  12. ↑ «'Tea Rooms' retrato de mujeres trabajadoras con Madrid al fondo» (en castellà). abc, 11-03-2022. [Consulta: 2 abril 2022].
  13. ↑ García, Rocío. «La gran novela social de Luisa Carnés llega al teatro» (en castellà). El País, 10-03-2022. [Consulta: 28 gener 2023].
  14. ↑ Pupular, Crónica. «Luisa Carnés, el rescate de una escritora del exilio silenciada – Crónica Popular» (en castellà). [Consulta: 10 març 2019].[Enllaç no actiu]
  15. ↑ Cruz, Luis de la. «Reconstruyendo el Madrid de Luisa Carnés» (en castellà). ElDiario.es, 28-03-2021. [Consulta: 17 maig 2021].
  16. ↑ «La Moncloa. 31/10/2022. Pedro Sánchez asegura que hoy "honramos muchas vidas anónimas sepultadas bajo una losa de indiferencia imperdonable" y llama a "edificar sobre su recuerdo una memoria democr& [Presidente/Actividad]» (en castellà). www.lamoncloa.gob.es. [Consulta: 28 gener 2023].

Bibliografia[modifica]

  • Olmedo, Iliana (2012). «Divergencias generacionales en torno a la idea del exilio: la propuesta de Luisa Carnés». En Aznar Soler, Manuel; López García, José Ramón, eds. El exilio republicano de 1939 y la segunda generación. Biblioteca del Exilio. Anejos 15. Sevilla (España): Editorial Renacimiento. pp. 1088-1095.
  • Olmedo, Iliana (2014). «Nuestro silencio nos hará criminales. La obra dramática de Luisa Carnés». En Heras, Juan Pablo; Ayuso, José Paulino, eds. El exilio teatral republicano de 1939 en México. Sevilla (España): Editorial Renacimiento.
  • Plaza Plaza, Antonio (enero-junio de 2010). Teatro y compromiso en la obra de Luisa Carnés. Acotaciones. nº 25. pp. 95-122.
  • Plaza Plaza, Antonio (2017). «Carnés Caballero, Luisa»». En Aznar Soler, Manuel; López García, José Ramón, eds. Diccionario biobibliográfico de los escritores, editoriales y revistas del exilio republicano de 1939. Biblioteca del Exilio. Anejos 30. Sevilla (España): Editorial Renacimiento.
  • Samblancat, Neus (2014). «Una obrera toma la palabra». En Iliana Olmedo, ed. Itinerarios de exilio: la obra narrativa de Luisa Carnés. Biblioteca del Exilio. Anejos 17. Sevilla (España): Editorial Renacimiento. pp. 9-11.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Luisa_Carnés&oldid=33335106»