Linx d'Escandinàvia

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Lynx lynx lynx)
Infotaula d'ésser viuLinx d'Escandinàvia
Lynx lynx lynx Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseMammalia
OrdreCarnivora
FamíliaFelidae
GènereLynx
EspècieLynx lynx
SubespècieLynx lynx lynx Modifica el valor a Wikidata
Linnaeus, 1758

El linx d'Escandinàvia (Lynx lynx lynx), també anomenat linx del nord, és una subespècie de mida mitjana del linx nòrdic (Lynx lynx).

Rang i hàbitat[modifica]

Aquesta sub-espècie es troba al vessant septentrional d'Euràsia: a Fennoscàndia, els Estats bàltics, la part nord i central de Polònia (incloent el bosc de Białowieża i el parc nacional de Kampinos), Belarús, a tota la Rússia europea excepte al sud, a les muntanyes dels Urals i a la plana siberiana occidental fins al riu Jenisei a l'est.[1]

Preses del linx d'Escandinàvia[modifica]

Aquesta sub-espècie de linx nòrdic depreda en gran part mamífers i aus de mida petita a bastant gran. Entre les preses registrades hi ha llebres comunes i de les neus, esquirols vermells, esquirols voladors siberians, lirons i altres rosegadors, mustèlids (com martes), galls fers, guineus vermelles, gossos viverrins, senglars, ants, cabirols, cérvols i altres ungulats de mida mitjana. Els rens semi-domèstics (Rangifer tarandus) són les seves principals preses al nord d'Escandinàvia.[2]

Depredadors i enemics del linx del nord[modifica]

Als boscos russos, el depredador més important del linx del nord és el llop.[3] En manades, els cànids maten i mengen els linxs que no aconsegueixen escapar als arbres. Les poblacions de linx disminueixen quan apareixen els llops en una regió i és probable que els linxs depredin preses més petites on els llops estan actius.[3][4]

Els goluts són potser els competidors més acèrrims per aliments, doncs sovint roben les matances de linx. Els linxs tendeixen a evitar activament les trobades amb goluts, però de vegades poden lluitar contra ells si han de defensar els gatets. Poden produir-se casos de depredació de linxs per part de goluts, fins i tot en adults, però a diferència dels atacs de llops al linx, aquestes situacions són extremadament rares.[3][5] Un estudi a Suècia va trobar que de les 33 morts de linx d’una població observada, probablement un va ser mort per un glotó.[6] A la zona del riu Pechora es va observar un altre exemple conegut de depredació per part d'un llop adult en un linx adult, tot i que semblava ser només una afirmació anecdòtica.[3] No es coneixen casos de linx que depredin glotons.[3][7]

Els óssos bruns no són depredadors del linx euroasiàtic. Tanmateix, en algunes zones són usurpadors semihabituals de les carronyes d'ungulats morts pels linxs, sovint abans fins i tot que els fèlids hagi pogut començar a consumir-ne.[8]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. Breitenmoser, U.; Breitenmoser-Würsten, C.; Lanz, T.; von Arx, M.; Antonevich, A.; Bao, W. & Avgan, B. «Eurasian Lynx». The IUCN Red List of Threatened Species 2015, 2015.
  2. Mattisson, Jenny; Odden, John; Nilsen, Erlend B.; Linnell, John D.C.; Persson, Jens Biological Conservation, 144, 12, 2011, pàg. 3009–3017. DOI: 10.1016/j.biocon.2011.09.004.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Heptner, V.G. and Sludskii, A.A. (1992). Mammals of the Soviet Union. Vol. II Part 2 Carnivora: Hyenas and Cats. New Delhi: Amerind Publishing Co pp. 625.
  4. Luigi Boitani. Wolves: Behavior, Ecology, and Conservation. University of Chicago Press, 23 novembre 2003, p. 265–. ISBN 978-0-226-51696-7. 
  5. Carnivores of the World by Dr. Luke Hunter. Princeton University Press (2011), ISBN 978-0-691-15228-8
  6. Andrén, Henrik; Linnell, John D.C.; Liberg, Olof; Andersen, Reidar; Danell, Anna Biological Conservation, 131, 2006, pàg. 23–32. DOI: 10.1016/j.biocon.2006.01.025.
  7. Andrén, Henrik; Persson, Jens; Mattisson, Jenny; Danell, Anna C. Wildlife Biology, 17, 2011, pàg. 33–43. DOI: 10.2981/10-065.
  8. Krofel, Miha; Kos, Ivan; Jerina, Klemen Behavioral Ecology and Sociobiology, 66, 9, 2012, pàg. 1297–1304. DOI: 10.1007/s00265-012-1384-6.