Linx

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Per a altres significats, vegeu «Linx (desambiguació)».
Infotaula taxonòmicaLinx
Lynx
Bobcatonwires.jpg
Linx vermell
Taxonomia
Super-regne Eukaryota
Regne Animalia
Fílum Chordata
Classe Mammalia
Ordre Carnivora
Família Felidae
Subfamília Felinae
Gènere Lynx
Kerr, 1792
Espècies
Distribució
Lynx range.png
Modifica dades a Wikidata

El linx (gènere Lynx) és un gènere de felins del qual formen part quatre espècies. Les seves característiques són: mida mitjana, potes fortes, orelles llargues, cua curta i el pelatge més o menys tacat.

Espècies[modifica]

Totes les espècies habiten exclusivament a l'hemisferi nord, a Euràsia i Nord-amèrica (d'on semblen ser originaris). L'anomenat linx africà (Caracal caracal), que habita a Àfrica i a gran part d'Àsia Central i Occidental, és en realitat un felí escassament emparentat que comparteix algunes semblances externes amb els representants del gènere Lynx, fruit de la convergència evolutiva, com són la seva cua, excepcionalment curta i les seves grans orelles, coronades per llargs pèls negres a la punta que serveixen per incrementar la seva gran audició.

Característiques[modifica]

El pelatge té diferents tonalitats segons l'espècie i la subespècie de què es tracti. Els linxs canadencs i eurasiàtics oscil·len entre el marró i el groc desenvolupant un pelatge més llarg i gris durant l'hivern. El linx ibèric és de color marró mentre que el linx vermell, com indica el seu nom, té un mantell marró-vermellós. Les quatre espècies tenen taques i ratlles que varien segons l'individu. Generalment els individus més tacats són els que viuen al sud. L'espècie més gran és l'eurasiàtica, que pot arribar als 30 kg de pes i l'espècie més petita la ibèrica, que no arriba als 20 kg.

Biologia i ecologia[modifica]

Es tracta d'animals preferentment forestals. El linx ibèric habita a boscos de tipus mediterrani, mentre que l'eurasiàtic i el canadenc varien entre els boscos de coníferes i els de fulla caduca. El linx vermell és comú tant en boscos com en les grans planes i àrees de matoll del centre i oest de Nord-amèrica. Les preses més comunes en són els rosegadors i els lagomorfs, a les que s'afegeixen ocasionalment aus i ungulats de petita mida, com ara cabirols i cries de cérvol. Els petits carnívors, entre el que s'inclou el gat feréstec, tampoc s'escapa de la seva depredació.

Problemàtica del linx[modifica]

De les quatre espècies conegudes de linxs, l'espècie ibèrica és la més vulnerable pel que fa al nombre d'individus. Aquesta espècie forma part de la Llista Vermella de la UICN. La població del linx ibèric es redueix a 200 exemplars, repartit en petites àrees del sud-oest de la península Ibèrica, entre les quals destaca el Parc Nacional de Doñana. Malgrat els recents èxits del programa de cria en captivitat portada a terme a Espanya, l'espècie encara continua decreixent per culpa dels atropellaments a les carreteres, destrucció del seu hàbitat i l'escassetat d'aliments, degut principalment a la mixomatosi en el conill. També es produeixen morts quan els animals queden atrapats en els paranys i a causa de la caça furtiva.

Història natural[modifica]

La primera espècie del gènere dels linxs, Lynx issiodorensis, aparegué durant el Pliocè superior.[1]

Es tracta d'animals preferentment forestals. El linx ibèric habita boscos de tipus mediterrani, mentre que l'eurasiàtic i el canadenc alternen els de coníferes i fulla caduca. També poden habitar zones com la tundra. El linx vermell és comú tant en boscos com en grans esplanades i algunes àrees del centre i oest de Nord-amèrica. Les preses més comunes són lagomorfs, ratolins de certa mida i cries de cérvol. Els petits carnívors, entre els quals s'inclouen el gat muntès, tampoc no escapen a la seva depredació.

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Agustí, 1997, p. 130.
  2. 2,0 2,1 Burnie, David. Enciclopedia ilustrada del reino animal. Madrid: Susaeta, 2000, p. 277. ISBN 84-305-9931-2. 

Bibliografia[modifica]

  • Agustí, Jordi. Memoria de la Tierra: Vertebrados fósiles de la Península Ibérica. Barcelona: El Serbal, 1997. ISBN 84-7628-195-1.