Otoció

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Otocyon)
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'ésser viuOtoció
Otocyon megalotis Modifica el valor a Wikidata
Bat eared fox Kenya crop.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Dades
Període de gestació2 mesos Modifica el valor a Wikidata
Longevitat màxima17 anys Modifica el valor a Wikidata
Pes120 g (pes al naixement)
4,15 kg (pes adult) Modifica el valor a Wikidata
Nombre de cries3,5 Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Status iucn3.1 LC-ca.svg
Risc mínim
UICN15642 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseMammalia
OrdreCarnivora
FamíliaCanidae
GènereOtocyon
EspècieOtocyon megalotis Modifica el valor a Wikidata
Desmarest, 1822
Nomenclatura
Sinònims
Otocyon canescens Modifica el valor a Wikidata
Distribució
Bat-eared Fox area.png
Modifica el valor a Wikidata

L'otoció (Otocyon megalotis) és un cànid africà. El seu nom científic es refereix a les seves grans orelles, que fa servir per detectar tèrmits sota terra i per a detectar els seus depredadors, que són molt variats, ja que l'otoció és un dels cànids més petits.

Descripció física[modifica]

La característica més remarcable de l’otoció megalotis i de la qual el seu nom científic en fa referència són les grans orelles que poden arribar a tenir una longitud d’entre 1,14 i 1,35 cm i que tenen funció termoreguladora.

Els otocions es consideren cànids relativament petits perquè pesen entre 3 i 5,3 kg. La longitud conjunta del cap i el cos és de 46 a 66 cm, la cua els mesura entre 23 a 34 cm i l’amplada de les seves espatlles és d’entre 30 i 40 cm. A més, les seves potes són curtes en comparació amb altres espècies de cànids. La tonalitat del seu pelatge acostuma a ser de color marró grogós i tenen el pèl del coll i les parts inferiors pàl·lides. La part inferior de les potes posteriors, la punta de la cua, la part exterior de les orelles i el pelatge del voltant dels ulls que pot recordar a un os rentador són negres.[1]

A causa de l’ambient sec i càlid on viuen (sabanes, estepes i semideserts) tenen el pelatge curt a tot el cos excepte a la cua on es fa més espès.

Una característica diferencial entre l’otoció i altres guineus és la seva dentició. És el mamífer placentari heterodont que té més dents, en total pot arribar a tenir entre 46 i 50 peces. Altres cànids no tenen més de dos molars superiors i tres inferiors, però l’otoció té, com a mínim, tres molars superiors i quatre d’inferiors. Una altra peculiaritat de l’otoció és la gran protuberància en forma de graó que té a la mandíbula inferior i que hi ancora el gran múscul digàstric que li permet mastegar fins a cinc vegades per segon.

Distribució geogràfica[modifica]

Hi ha dos nuclis de població diferents, un que ocupa l’est d’Àfrica des de Somàlia fins a la Gran Vall del Rift, i un altre al sud del continent, des del Cap de Bona Esperança fins al sud d’Angola. Les dues poblacions es van separar al final de l’última glaciació quan el clima dels actuals Moçambic i Zàmbia es va tornar més humit. S’han trobat fòssils del plistocè que indiquen una primitiva presència de l’otoció a Egipte i al sud de l’Àsia. Els territoris més propers de les dues subespècies estan separats per, aproximadament, 1000 km.[2]

Hàbitat[modifica]

Els otocions estan adaptats a ambients àrids o semiàrids. Es troben comunament a praderies baixes, a regions més àrides de les sabanes, als voltants dels boscos i als boscos d’acàcies.[3]Tenen preferència per les zones amb els sòls àrids i les àrees on l’herba es manté curta per la presència de pastures d’ungulats.[4] Tendeix a caçar als hàbitats de praderies curtes i arbusts baixos. Tot i això, també freqüenta zones de praderies altes i amb arbustos grossos que utilitzen com a refugi en cas d’amenaça per presència de depredadors.[5]

Els otocions crien les seves cries a caus que caven ells mateixos per protegir-se de les temperatures i vents extrems, també reposen sota les acàcies a Sud-àfrica quan busquen ombra durant el dia.[4]

Comportament[modifica]

Els Otocyon megalotis són animals gregaris, generalment no s’allunyen més de 200 metres del ramat i practiquen l’”allogrooming” o l’empolainament social comunament realitzat entre mamífers. Acostumen a ser monògams, encara que també hi ha casos de poligàmia i de femelles que crien cadells que no són seus. Els otocions que habiten a Sud-àfrica són principalment diürns durant l’hivern i nocturns durant l’estiu mentre que els que habiten al Serengueti desenvolupen el 85% de l’activitat durant la nit.

A Sud-àfrica els rangs de llar se superposen. La densitat de població pot assolir els 10 individus per km2.

Els depredadors als quals són susceptibles els otocions són de fins a la mida dels xacals i àguiles, les aus rapinyaires diürnes suposen l’amenaça més grossa pels individus de l’espècie. Per la seva mida i mode de vida similar a altres cànids és freqüent veure’ls batallar per conflictes a causa de preses o territori amb altres espècies de cànids com el xacal daurat.

Dieta[modifica]

Els otocions són carnívors, concretament insectívors. Els insectes representen fins a un 80% del seu aliment.[6] Els seus hàbits alimentaris consisteixen bàsicament a alimentar-se de tèrmits i altres invertebrats (formigues, grills, saltamartins) i ocasionalment petits rosegadors, llangardaixos, ous d’aus, pollets i algunes plantes. En resum, un 80% de la seva dieta es basa en tèrmits recol·lectors i escarabats piloters. Curiosament, els otocions obtenen la major part del seu aportació d’aigua de la ingesta dels insectes que s’alimenten d’herba.

Les grans orelles els permeten localitzar els petits invertebrats que conformen la major part de la seva dieta. Quan els troba, l’animal cava un forat i se’ls menja sense témer per les picades i mossegades perquè el seu pelatge és prou dens per a protegir-lo.

Característiques reproductives[modifica]

Els otocions es reprodueixen anualment, són monògams amb algunes excepcions de mascles amb dues parelles femenines. L’època de reproducció varia segons la zona on habiten. Normalment coincideix amb la temporada de pluges ja que aquestes causen un augment de les poblacions d’insectes. La gestació dura entre 60 i 70 dies i les femelles pareixen a l’interior dels caus. Les ventrades acostumen a ser de sis cries. El període de lactància dura de 14 a 15 setmanes. Els mascles s’encarreguen de netejar, defensar, protegir, acompanyar i transportar les cries. Les femelles, en canvi, són les encarregades de buscar aliment que utilitzen per mantenir la producció de llet, de la qual depenen les cries. Passats els 17 primers dies les cries ja surten del cau, però no és fins a la quarta o cinquena setmana de vida les cries mantenen el pelatge de cadell de color grisenc i no el canvien pel d’adult, és a partir del cinquè o sisè més les cries ja estan totalment desenvolupades. Algunes femelles es quedaran amb el ramat natal, però la majoria d’elles, igual que fan els mascles, es dispersaran en cerca de nous grups per reproduir-se.

Comerç i amenaces[modifica]

L’otoció no es considera una espècie amenaçada, el seu estat de conservació està establert com a preocupació menor segons La Unió Internacional per la Conservació de la Natura (IUCN). Encara que no hi hagi amenaces importants per l’espècie, sí que es practica la seva caça de subsistència per obtenir-ne les pells que tenen demanda especialment a les principals ciutats de Botswana. L’ús comercial és molt limitat, però a l’hivern les pells es valoren i es venen per utilitzar-se com a mantes. També es venen com a trofeus de caça al Sud-àfrica.

La mida de les poblacions acostuma a fluctuar a causa de malalties, especialment la ràbia i del virus del Brom que poden provocar una disminució dràstica i ràpida del nombre d’individus. També es veuen afectats per la sequera perquè fa minvar les poblacions d’insectes.

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Otoció
  1. Walker's Mammals of the World.. Baltimore and London: The Johns Hopkins University Press., 1983.. 
  2. «[10.2305/IUCN.UK.2014-1. "Otocyon megalotis".».]». IUCN Red List of Threatened Species., 2014.
  3. Wild Dogs: the Natural History of the Nondomestic Canidae.. San Diego: Academic Press, Inc., 1992.. ISBN 0-12-639375-3.. 
  4. 4,0 4,1 «"Otocyon megalotis"». Mammalian Species, 2005..
  5. «"Diet of bat-eared foxes Otocyon megalotis in the Karoo"». Koedoe., 1992.
  6. Thompson, Paul. «Otocyon megalotis». [Consulta: 8 febrer 2009].