Mae Azango

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaMae Azango
Biografia
Naixement6 maig 1972 modifica (47 anys)
Monròvia (Libèria) modifica
Dades personals
FormacióUniversitat de Libèria
United Methodist University (en) Tradueix modifica
Activitat
OcupacióPeriodista modifica
Premis

Mae Azango (Monròvia, 6 de maig de 1972) és una periodista de Libèria coneguda pels seus reportatges sobre les mutilacions genitals femenines, que combat al seu país. En 2012 va rebre el Premi internacional de la llibertat de la premsa del Comitè per a la Protecció dels Periodistes.

Biografia[modifica]

Mae Azango és filla de Bertha Baker Azango i Robert G.W. Azango, jutge del tribunal suprem del Libèria que va morir el 1990, durant la primera guerra civil liberiana, quan va ser detingut mentre estava esmorzant amb la família pels homes de Charles Ghankay Taylor i va morir poc després a causa de les ferides, a la presó.[1] És la menor de tres germans. Vivia amb la seva família a Paynesville, als voltants de la capital, Monròvia.[2]

Als 18 anys, durant la guerra, va tenir el seu primer fill amb l'ajuda d'una llevadora tradicional que l'acusà d'adulteri.[3] Azango es convertirà més tard en una refugiada de guerra.[4] Es va exiliar el 1996 a Costa d'Ivori.

Periodista[modifica]

Va tornar a Libèria el 2002 i començà a treballar com a periodista. Els temes dels seus reportatges són l'avortament, l'extracció il·legal minera, la violació i els embarassos precoços de les adolescents, a més de les condicions de treball en els projectes desenvolupats a Libèria pel libià Muamar Gaddafi. El 2011, informà de la violació d'una nena de 13 anys per un oficial de policia, i va aconseguir que fos arrestat.[5]

Reportatges sobre la mutilació genital femenina[modifica]

Mae Azango és especialment coneguda pels seus reportatges sobre les mutilació genital femenina, una pràctica tradicional que consisteix en la escissió del clítoris i una part dels llavis vaginals, sovint en condicions sanitàries deplorables. Aquesta pràctica és habitual entre les membres de la societat iniciàtica femenina Sande. El 58 % de les dones liberianes estarien afectades, d'una manera o d'una altra, per aquestes pràctiques. Va començar a escriure sobre aquest tema el 2010, motivada per la necessitat de donar veu a qui no en tenia:

« Molta gent no té veu. Si no escrigués sobre aquestes qüestions, com sabria la gent el que passa?[6] »

El 8 de març de 2012 Dia internacional de les Dones, publicà un article amb el relat d'una dona que havia estat immobilitzada per altres quatre dones, mentre una cinquena li practicava l'escissió del clítoris.[7] L'article detallava el procediment que la societat Sande mantenia en secret. Van haver-hi tantes amenaces el dia de la publicació que el redactor en cap de la revista, Wade William, va demanar a Mae Azango que s'amagués. Les amenaces esmentaven fins i tot que la pròpia Azango seria «atrapada i mutilada». La policia local va ser incapaç de protegir-la i es va amagar, i va enviar la seva filla de 9 anys a casa dels seus familiars.

El Comitè per a la Protecció de Periodistes, una ONG amb seu als Estats Units, va demanar a la presidenta de Libèria, Ellen Johnson Sirleaf, que protegís la periodista i garantí la seva seguretat .[8] Amnistia Internacional i Reporters sense fronteres li van oferir també el seu suport, així com l'escola de periodisme de Columbia i la Federació Internacional de Periodistes. Azango considerà tanmateix, que no va tenir el suport de la presidenta i que fins i tot va parlar en contra d'ella.

Reconeixements[modifica]

El 201, Azango va ser reconeguda pel Pulitzer Center on Crisis Reporting pel seu treball sobre les «històries poc tractades en la premsa » i el seu « interès humà i per al desenvolupament del periodisme ». [9]

Com a conseqüència de la controvèrsia entorn de les mutilacions genitals femenines, va rebre el 2012 el Premi Internacional de Llibertat de la Premsa del Comitè per a la Protecció dels Periodistes. Aquest premi reconeix a periodistes que donen prova de coratge en la defensa de la llibertat de premsa, malgrat els atacs violents, de les amenaces o dels arrests.

També el 2012, va guanyar un dels premis concedits per l'organització Canadian Journalists for Free Expression (CJFE). Els premis s'atribueixen anualment a periodistes que han demostrat el seu compromís pels drets humans així com la seva honradesa editorial i que han trobat enormes obstacles en l'exercici del seu ofici. El premi va ser presentat en la gala del CJFE celebrada a Toronto denominada  «Una nit per honrar els reportatges valents».

Referències[modifica]

  1. «Labor Pains». [Consulta: 2 febrer 2017].
  2. «Entrevista a Mae Azango». [Consulta: 31 gener 2017].
  3. «Mae Azango Senior Reporter, Country Manager – Liberia - New Narratives» (en anglès). [Consulta: 31 gener 2017].
  4. «Mae Azango, Liberia - Awards - Committee to Protect Journalists» (en anglès). [Consulta: 2 febrer 2017].
  5. Shapiro, Danielle. «Liberian Writer Mae Azango Forced Into Hiding for Story on Female Genital Cutting», 23-03-2012. [Consulta: 2 febrer 2017].
  6. «Liberian journalist Mae Azango on cold threats, hot stories - Committee to Protect Journalists» (en anglès). [Consulta: 31 gener 2017].
  7. Moore, Jina «Mae Azango exposed a secret ritual in Liberia, putting her life in danger». , 29-05-2012 [Consulta: 2017-02-02].
  8. «Liberia reporter gets death, mutilation threats». Falta indicar la publicació, 14-03-2012 [Consulta: 2 febrer 2017].
  9. «Mae Azango». [Consulta: 2 febrer 2017].