Mutilació genital femenina

(S'ha redirigit des de: Clitoridectomia)
De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search

La mutilació genital femenina (MGF) consisteix en l'ablació o extirpació de part dels genitals externs femenins, amb medis quirúrgics rudimentaris o no. La mutilació ritual sempre comprèn la clitoridectomia o ablació del clítoris. La OMS la defineix com tota aquella intervenció sobre els genitals externs femenins realitzada per raons culturals o socials, sense una finalitat terapèutica.

Els objectius són varis, com el d'evitar sentir plaer sexual, que les dones puguin arribar verges al matrimoni i en mantinguin la castedat després. Les dones no sotmeses a aquesta mutilació són considerades impures i poden arribar a ser rebutjades en les cultures on es practica.

L'ablació és una pràctica preislàmica. Encara que alguns religiosos situen l'ablació entre els preceptes de la fe musulmana, la mutilació genital femenina ja es practicava a Àfrica temps abans que existís l'Alcorà.[1] És a l'Àfrica on aquesta pràctica està més estesa.

A l'ablació se la coneix amb distints noms:

  • Circumcisió femenina, usat com a equivalent a la circumcisió masculina en les societats musulmanes practicants.
  • Ablació o infibulació, són expressions que es corresponen amb el procediment emprat per efectuar-ne la mutilació.
  • Mutilació genital femenina (MGF), que és l'expressió genèrica usada per les societats científiques (OMS, UNICEF, etc.) i que va néixer en estudis inicials sobre la pràctica fets des d'una visió feminista. Reforça la idea que aquesta pràctica és una violació dels drets humans de les dones i nenes, car vulnera la seva integritat física i mental, el dret a viure lliures de violència i discriminació i en determinats casos, el dret a la vida. Alhora s'evita l'estigmatització o el judici moral. En altres contextos sanitaris, com a Egipte, es reivindica la intervenció com una pràctica mèdica dins l'especialitat de Cirurgia Genital Femenina.[2]

Aquesta pràctica es considera una violació dels drets humans de les dona és i de les nenes.[3] Al febrer de 2016 les Nacions Unides va abordar aquest tema com una prioritat entre els Objectius de Desenvolupament Sostenible marcant-se com a referència l'any 2030 per acabar amb aquesta pràctica.[4][5]

Tipus de mutilacions genitals femenines[modifica]

Figura 1: La imatge mostra els diferents tipus de MGF i les diferències respecte a l'anatomia genital de la dona.

Existeixen diverses formes de mutilació genital femenina, classificades en quatre tipus segons l'OMS:[6]

  • Tipus I o clitoridectomia, als països islàmics anomenada sunna (de l'àrab, "tradició"): incisió al prepuci del clítoris que habitualment sol quedar intacte. Aquesta intervenció és l'única que, mèdicament, es pot comparar amb la circumcisió de l'home.
  • Tipus II o excisió: ablació del clítoris total o parcial, normalment acompanyada d'una extirpació dels llavis menors. És la intervenció més freqüent i es practica a 25 països de l'Àfrica subsahariana, a Àsia (bàsicament a Indonèsia i Malàisia), a Egipte, Sudan i el Iemen. Equival al que seria l'ablació del gland del penis de l'home.
  • Tipus III o infibulació (o "circumcisió faraònica"): és la manera més agressiva i consisteix en l'extirpació total del clítoris, llavis majors i menors. Després de l'acte, hi ha un cosit d'ambdós costats de la vulva fins que queda pràcticament tancada, deixant únicament una obertura estreta per la sang menstrual i l'orina. Després del part les dones solen tornar a ser reinfibulades. Es practica a Djibouti, Egipte, a algunes regions d'Etiòpia, a Mali, a Somàlia i al nord del Sudan.
  • Tipus IV o altres, en les que destaquen qualsevol manipulació dels genitals amb finalitats no terapèutiques, com el pírcing o el dry sex.[2] Entre elles hi trobem la introcisió: varietat de mutilació poc freqüent però molt severa practicada per algunes tribus d'aborígens australians i pels xipibo-conibo, tribu situada al nord-est del Perú. Consisteix en un allargament de l'orifici vaginal en direcció al perineu, creant una obertura des de vagina fins a l'anus amb l'ajut d'un instrument tallant, normalment pedres esmolades o ganivets de bambú.

Aspectes antropològics[modifica]

La mutació genital femenina és una pràctica ancestral de la que se'n té constància que es practicava al segle V aC a través d'Heròdot, sorgida a l'antic Egipte, prèvia al naixement i expansió de l'Islam, que es va difondre a través de la influència de la civilització egípcia. Això explicaria que la practiquin els cristians coptes d'Egipte i del Sudan, els jueus falaixa d'Etiòpia i tribus africanes de culte animista.[7]

La mutilació genital femenina és una pràctica cultural que es realitza en el context d'una comunitat i d'un grup, que la justifica en errònies creences des de molt diversos àmbits:

El costum i la tradició que determinen el rol de la dona dins la comunitat.

El control de la sexualitat i el foment de la castedat. Es creu que mitiga el desig sexual, garanteix la fidelitat i incrementa el plaer sexual masculí.

Funcions reproductives. Hi ha la creença que les dones no mutilades no poden concebre o que millora i facilita el part, fins i tot que es pot arriscar la vida del nadó si aquest en el moment del part toca el clítoris.

Raons d'higiene. La dona no mutilada és considerada impura i per tant la comunitat li prohibeix la manipulació de l'aigua i els aliments.

Raons d'estètica, ja que hom considera els genitals com una part mancada de bellesa i excessivament voluminosa.

Els motius religiosos. Sovint es justifica la MGF emparant-se amb la religió, apuntant que es tracta d'un precepte islàmic emanat de l'Alcorà.

És un ritual d'iniciació en el seu origen realitzat a nenes d'alguns països d'Àfrica. Tot i ser una tradició de procedència egípcia, actualment s'ha estès a la zona d'Àfrica Central i l'Àfrica del Nord i recentment a Europa, per l'emigració de la població africana. Grans estudis poblacionals duts a terme per la OMS i UNICEF permeten anar tenint una idea més objectiva del nombre de dones i nenes afectades arreu del món.[8] Es practica com a ritus d'iniciació de les joves d'algunes comunitats musulmanes, i fins i tot d'algunes comunitats cristianes africanes. Mentre que l'Alcorà assenyala l'obligatorietat de la circumcisió masculina, no hi diu res sobre aquesta mena de mutilació femenina. Tanmateix, segons l'Institut d'Estudis Demogràfics de França (INED) el principal factor de risc de mutilació genital és la pertinença ètnica i no pas la religió, ja que aquesta pràctica té molt a veure amb els ritus iniciàtics d'entrada a l'edat adulta d'alguns pobles i tribus. Això indica que aquest ritual és imprescindible pel futur accés de les nenes al món adult, independentment que es parli d'una pubertat social i no fisiològica.

Conseqüències per a la salut[modifica]

Generalment el tall el practiquen dones grans de la comunitat, garants de la tradició i molt respectades, amb estris tradicionals i sense mesures higièniques adients. Però en alguns països, com Egipte, la pràctica s'ha medicalitzat i es realitza habitualment en hospitals.

Immediates[modifica]

S'esdevenen en el mateix acte de la mutilació o en les dies o setmanes immediatament posteriors

Dolor intens, l'hemorràgia que pot arribar a provocar a la mort, retenció urinària, infecció de la ferida o disseminació de la infecció (septicèmia) , tètanus i trauma psicològic.

Mig i llarg termini[modifica]

A llarg termini, les dones poden patir infeccions d'orina, relacions sexuals doloroses (disparèunia), infertilitat per retenció de la sang menstrual (hematocolpos), anèmia crònica, hepatitis B o HIV-Sida contagiats en la intervenció, complicacions en el part per a la mare i per al fetus, disminució de la sensibilitat sexual, i depressió, entre altres.

Epidemiologia[modifica]

Prevalença de la clitoridectomia en la infància, UNICEF SOWC 2014.
Grau de prevalença de la mutilació genital femenina a l'Àfrica cap al 2000, Afrol News.

Segons l'Institut d'Estudis Demogràfics de França,[cal citació] la pràctica de l'ablació afecta actualment al voltant d'uns 135 milions dones al món, essent cada cop més les nenes que pateixen la mutilació, per evitar que quan siguin una mica més adultes arribin a les seves oïdes sensibilitzades per la informació que cada dia es difon els inconvenients d'aquest costum i es neguin al sotmetiment.

Segons dades de l'OMS, se sol practicar en la infància, entre la lactància i els 15 anys. A l'Àfrica, hi ha aproximadament 92 milions de dones i nenes de més de 10 anys d'edat en els que aquesta pràctica s'ha dut a terme.[3]

L'augment de la immigració ha atret aquesta pràctica a Europa.

Hi ha ètnies practicants i altres que no ho practiquen, tot i conviure dins un mateix país o en una mateixa regió: això explica la diferència de prevalença entre països molt propers. Per exemple, els mandinga, practicants, són majoritaris a Gàmbia (prevalença estimada 76%), mentre que els wòlof, no practicants, ho són a Senegal (prevalença del 26%).[9]

A les comarques de Girona, la majoria[1] de dones subsaharianes majors de 30 anys en 2010 havien patit aquesta mutilació.

Taula de dades per país[modifica]

Percentatge de nenes i dones d'edat entre 15-49 i nenes d'entre 0-4 anys que han estat sotmeses a MGF a l'Àfrica, Indonèsia, Iraq i el Iemen. UNICEF 2016.[10]

País Percentatge de nenes i dones
d'entre 15 i 45 anys amb MGF
Percentatge de nenes d'edat
entre 0 i 14 anys amb MGF
Benín &00000000000000090000009 % &00000000000000002000000,2 %
Burkina Faso &000000000000007500000075 % &000000000000001300000013 %
Camerun &00000000000000010000001 % No hi ha dades
Costa d'Ivori &000000000000003800000038 % &000000000000001000000010 %
Djibouti &000000000000009300000093 % No hi ha dades
Egipte &000000000000008700000087 % &000000000000001400000014 %
Eritrea &000000000000008300000083 % &000000000000003300000033 %
Etiòpia &000000000000007400000074 % &000000000000002400000024 %
Gàmbia &000000000000007500000075 % &000000000000005600000056 %
Ghana &00000000000000040000004 % &00000000000000010000001 %
Guinea &000000000000009700000097 % &000000000000004600000046 %
Guinea Bissau &00000000000000090000009 % &00000000000000002000000,2 %
Iemen &000000000000001900000019 % &000000000000001500000015 %
Indonèsia &000000000000004900000049 % &000000000000004900000049 %
Iraq &00000000000000080000008 % No hi ha dades
Kenya &000000000000002100000021 % &00000000000000030000003 %
Libèria &000000000000005000000050 % No hi ha dades
Mali &000000000000008900000089 % No hi ha dades
Mauritània &000000000000006900000069 % &000000000000005400000054 %
Níger &00000000000000020000002 % No hi ha dades
Nigèria &000000000000002500000025 % &000000000000001700000017 %
Rep. Centreafricana &000000000000002400000024 % &00000000000000010000001 %
Senegal &000000000000002500000025 % &000000000000001300000013 %
Sierra Leone &000000000000009000000090 % &000000000000001300000013 %
Somàlia &000000000000009800000098 % No hi ha dades
Sudan &000000000000008700000087 % &000000000000003200000032 %
Tanzània &000000000000001500000015 % No hi ha dades
Togo &00000000000000050000005 % &00000000000000003000000,3 %
Txad &000000000000004400000044 % No hi ha dades
Uganda &00000000000000010000001 % &00000000000000010000001 %

En aquesta estimació "global" no estan inclosos els països de destinació de les persones migrants que practiquen la MGF, com Europa, Japó, Austràlia o els Estats Units; ni tampoc alguns països on, sent una tradició arrelada, no es disposen de dades, com és el cas de Colòmbia, Índia, Oman, Aràbia Saudita i Malàisia.

Legislacions[modifica]

La mutilació genital femenina, en qualsevol de les seves modalitats, es troba penada per la llei als principals països del continent europeu.

La circumcisió masculina, de pràctica obligatòria per a creients jueus i musulmans, podria assimilar-se a una mutilació genital masculina, però no és penada per cap llei, sinó que fins i tot és ben vista i és justificada i recolzada per alguns dels qui estan en contra de la mutilació genital femenina, ja que l'OMS recomana la circumcisió masculina per tal de prevenir diferents malalties com el càncer de penis o la sida.[11]

L'ambaixadora de l'Organització de les Nacions Unides contra l'ablació, l'ex-model somalí Waris Dirie, qui patí infibulació als 5 anys, i altres agents que fa anys que treballen al territori (ONG locals o internacionals, grups d'estudi, etc) han aconseguit que aquesta pràctica sigui il·legal en la majoria de països africans, encara que segueixi practicant-se. UNICEF, a un informe, afirma que aquesta pràctica es pot eliminar en tres generacions si hi ha un esforç cultural.

Antecedents[modifica]

  • 1979 Convenció de Nacions Unides sobre l'eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona (en vigor des del 3 de setembre de 1981). En el seu article 5 obliga els Estats a adoptar totes les mesures apropiades per a l'eliminació dels prejudicis i les pràctiques consuetudinàries i de qualsevol altra índole, que estiguin basats en la idea de la inferioritat o superioritat de qualsevol dels sexes o en funcions estereotipades d'homes i dones. La Convenció estableix un òrgan de vigilància de la seva observança en el seu art. 17, el Comitè per a l'Eliminació de la Discriminació contra la Dona, que ha publicat, entre altres, la Recomanació General núm 14 (1990) en la qual sol·licita als estats part que adoptin mesures apropiades i eficaces per a l'eradicació de la mutilació genital femenina, centrades en les d'índole sanitària i educativa.[12]
  • 1993 Declaració de Nacions Unides sobre Eliminació de la Violència contra la Dona. Entre les principals aportacions d'aquest text, al costat de l'àmplia definició de "violència contra la dona", hi ha la de destacar la violència que té lloc en el marc de la vida privada i que per això romania invisible en molts casos per als poders públics, en ser duta a terme per particulars en les seves relacions personales. Com a mostra d'aquesta classe de violència considera específicament la mutilació genital femenina i en el seu article 4 impedeix als Estats "invocar cap costum, tradició o consideració religiosa per eludir la seva obligació" de procurar eliminar la violència contra la dona.[12]

Europa[modifica]

L'augment de la immigració ha portat aquesta pràctica a Europa. La mutilació genital femenina, en qualsevol de les seves modalitats, es troba penada per la llei en els principals països d'aquest continent amb algunes excepcions com Itàlia o Irlanda. No obstant això, encara que existeixen en alguns països europeus amb normatives legals de control sobre el permís de sortida per a les nenes en situació de risc per aquest tipus de costums, hi ha denúncies que mig milió de dones i nenes han patit la MGF a Europa, fins i tot en centres sanitaris sota mà. Un imam de Bristol aconsellava que l'ablació de les nenes sigui realitzada a l'estranger per burlar la prohibició que des de 2003 pesa sobre aquesta pràctica al Regne Unit.[13]

Espanya[modifica]

A Espanya el 2003 es va aprovar la L.O. 11/2003, de 29 setembre, que modifica el Codi penal, i en la qual té lloc la tipificació d'un nou delicte de mutilació genital mitjançant la nova redacció donada a l'art. 149 del C.P .. L'esmentat article descrivia un tipus agreujat de lesions, en atenció a la seva entitat, als quals s'equipara el nou resultat lesiu expressament descrit.[12]

El 2005 es va aprovar la Llei Orgànica 3/2005[14] de 8 de juliol per perseguir extraterritorialment la pràctica de la mutilació genital femenina. La resolució permet als jutges espanyols condemnar les ablacions fetes a les nenes, no només dins les fronteres espanyoles sinó també fora d'elles. L'ablació femenina ja es trobava tipificada com a delicte al Codi Civil, però els tribunals no tenien fins aquesta llei la capacitat d'actuar contra els que cometien aquest delicte a l'estranger, aprofitant habitualment viatges de vacances amb les seves filles als seus països d'origen.[15]

El 2014 es trona a modificar la llei, de manera que el delicte sols es pot perseguir extraterritorialment si l'ha comès un espanyol, o bé un estranger resident habitual a Espanya, i la víctima també es resident habitual a Espanya en el moment de la mutilació, encara que aquesta es practiqui fora.[16]

Àfrica[modifica]

El 8 d'agost de 2016 el Parlament Panafricà, òrgan legislatiu de la Unió Africana va aprovar la prohibició de les pràctiques de la mutilació genital femenina en els seus 50 estats membres. L'acord va arribar després de converses entre el Grup de Treball per a la Dona del Parlament i representants del Fons de Població de Nacions Unides celebrades dies abans a Johannesburg. Els 250 parlamentaris van signar un pla d'acció per eradicar aquesta pràctica.[4]

L'ambaixadora de l'Organització de les Nacions Unides contra l'ablació, l'ex-model somalí Waris Dirie, qui patí infibulació als 5 anys, i altres agents que fa anys que treballen al territori (ONG locals o internacionals, grups d'estudi, etc) han aconseguit que aquesta pràctica sigui il·legal en la majoria de països africans, encara que segueixi practicant-se. UNICEF, a un informe, afirma que aquesta pràctica es pot eliminar en tres generacions si hi ha un esforç cultural.

Reconstrucció quirúrgica[modifica]

A Catalunya es va iniciar un programa de reconstrucció de genitals a la Fundació de l'Institut Dexeus. Des de 2015, la cartera de serveis del Servei Català de La Salut ha assumit aquesta intervenció, centralitzant totes les intervencions a la Unitat de Reconstrucció de MGF del servei de ginecologia i obstetrícia de l'Hospital Clínic de Barcelona.

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 L'únic cirurgià que refà clítoris amputats acumula llista d'espera, El Periódico, 3 de maig de 2010
  2. 2,0 2,1 Guia sobre la MGF, Institut Català de la Salut, 2006
  3. 3,0 3,1 «Mutilación genital femenina: Nota de Prensa». [Consulta: 28 maig 2015].
  4. 4,0 4,1 «El Parlamento de la Unión Africana aprueba la prohibición de la mutilación genital femenina», 08-08-2016. [Consulta: 10 agost 2016].
  5. Unidas. «La mutilación genital femenina sigue siendo una práctica extendida en Colombia», 08-02-2016. [Consulta: 10 agost 2016].
  6. OMS: Mutilación Genital Femenina
  7. Generalitat de Catalunya, Protocol d'actuacions per a prevenir la MGF
  8. Unicef «TRES MILLONES DE NIÑAS SUFREN LA MUTILACIÓN GENITAL FEMENINA CADA AÑO - UNICEF España».
  9. «Female genital mutilation (FGM)». OMS-UNICEF, 2013. [Consulta: 29 maig 2018].
  10. Nuño, Laura. Multisectoral Academic Programme to prevent & combat female genital mutilation. Guía Multisectorial de Formación Académica sobre Mutilación Genital Femenina. Dykinson, 2017. ISBN 9788491481003. 
  11. OMS: Circumcisió masculina segura, voluntària i informada
  12. 12,0 12,1 12,2 M. Elena Torres Fernández. «La mutilación genital femenina: un delito culturalmente condicionado», 2009. [Consulta: 10 agost 2016].
  13. Minuto digital, 1/Mayo/2012,«Copia archivada». [Consulta: 24 juliol 2014].
  14. «Texto de la LEY ORGÁNICA 3/2005, de 8 de julio, de modificación de la Ley Orgánica 6/1985, de 1 de julio, del Poder Judicial, para perseguir extraterritorialmente la práctica de la mutilación genital femenina.». [Consulta: 10 agost 2016].
  15. «España perseguirá la ablación femenina fuera de sus fronteras», 13-06-2005. [Consulta: 10 agost 2016].
  16. «Ley Orgánica 1/2014, de 13 de marzo, de modificación de la Ley Orgánica 6/1985, de 1 de julio, del Poder Judicial, relativa a la justicia universal». BOE, 14-03-2014, pàg. 23026 a 23031.

Bibliografia[modifica]

  • DIRIE, Waris; D'HAEM, Jeanne. Amanecer en el desierto. 11a ed. Maeva, 2004. 221 p. ISBN 978-84-9535-481-5.
  • KHADY. Mutilada: un testimonio estremecedor sobre la mutilación genital femenina. Martínez Roca, 2007. 254 p. (MR ahora). ISBN 978-84-270-3324-5.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mutilació genital femenina Modifica l'enllaç a Wikidata

Curts[modifica]