Marcel·lina Moragues Ginart

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaMarcel·lina Moragues Ginart
Biografia
Naixement1855 Modifica el valor a Wikidata
Palma (Mallorca) Modifica el valor a Wikidata
Mort1923 Modifica el valor a Wikidata (67/68 anys)
Inca (Balears) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióPoeta i escriptora Modifica el valor a Wikidata

Marcel·lina Moragues Ginart (Palma, 1855Inca, 1923) fou una poetessa mallorquina. Signà amb els pseudònims Àngela Robiol i Una Selvatgina.[1]

Biografia[modifica]

Res sabem del seu origen social, només el que podem deduir dels seus propis escrits, sempre de tall autobiogràfic. De petita quedà òrfena de pare i, sense germans ni cosins, vivia amb la mare a Palma. En una societat patriarcal a Marcel·lina li mancà la protecció que donava la xarxa familiar masculina a les fadrines. Tenim notícies que el 1885 participà i guanyà un dels premis del certamen de la Joventut Artística de Mallorca. També el 1893 presentà una poesia per al pavelló d'art i literatura femenina balear de l'exposició universal de Chicago. D'altra banda, no hi ha indicis que tingués espònsors ni protectors en el món de les lletres. Més aviat creiem que fou marginada de tertúlies i commemoracions, segons es desprèn de la seva obra. Tanmateix ella es delia per ser reconeguda per la plèiade coetània i es vindicava poeta. El 1896 fou citada com a poetessa de gran anomenada per Josep Ignasi Valentí Fortesa i el 1906 per Miquel dels Sants Oliver.[1]

Filla legítima del Romanticisme, Marcel·lina fou una escriptora filosoficomoral que blasmà de la manca de justícia que observava al seu entorn. Prenia partit pels humils, enfront dels abusos dels poderosos. Traduí al català algun poema de Sor Juana Inés de la Cruz, a qui admirava com a capdavantera de la causa femenina. Assolí la defensa de les dones quan el 1882 des de les planes de L'Ignorancia contestà a l'escriptor misògin Bartomeu Singala que acabava de publicar el seu poema Llenya a les dones, metàfora de la violència de gènere. Singala desqualificà Moragues perquè havia trencat la llei de la invisibilitat femenina, assolint veu pública, i li recordava la seva desubicació social amb aquestes paraules: quins llocs és admesa/ Sa dona sens companyó. A través del seu poema podem conèixer què significava per a ella la creació literària i alhora intuir els entrebancs que com a dona hi trobà, cercant el reconeixement dels altres poetes. Tanmateix, com que no era acceptada escrivia: "de mi no en fan cas". Això la feria i la feia dubtar d'ella mateixa i empetitir-se.[1]

L'any 1883 Marcel·lina visqué un amor apassionat però efímer, ja que quan finalitzà l'any morí el seu enamorat, la qual cosa marcà per sempre la seva vida i la seva producció literària. A partir d'aleshores cantà la soledat com a tràgic destí però també com a cau de la seva poesia. En aquesta desolació només la conhortaven les amigues i el refugi de la religió. Des de finals del 1883 la poetessa canvià el registre dialectal de les seves composicions pel literari, i s'uní al moviment de la Renaixença. Cultivà nombrosos temes com el patriòtic, el religiós, l'amor, el social, etc., i esdevingué una bona narradora de les feines rurals femenines, seguint la mètrica popular, i dels sentiments de la dona en determinades conjuntures històriques.[1]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Diccionari biogràfic de dones. «Marcel·lina Moragues Ginart». Xarxa Vives d'Universitats (CC-BY-SA via OTRS). [Consulta: 24 setembre 2015].