Marcel Willard

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaMarcel Willard
Biografia
Naixement(fr) Marcel Jean Elie Willard Modifica el valor a Wikidata
25 juliol 1889 Modifica el valor a Wikidata
9è districte de París (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort17 febrer 1956 Modifica el valor a Wikidata (66 anys)
París Modifica el valor a Wikidata
Sepulturacementiri de Père-Lachaise, 97
Grave of Bloch (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Senador de la Quarta República Francesa
Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciópolític, advocat, jurista Modifica el valor a Wikidata
OcupadorL'Humanité Modifica el valor a Wikidata
PartitPartit Comunista Francès Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Família
FillsClaude Willard Modifica el valor a Wikidata
Premis

Marcel Willard (París, 25 de juliol de 1889 - 17 de febrer de 1956) va ser un advocat i polític francès.[1]

Biografia[modifica]

Fill d'un advocat de la Cort d'Apel·lació de París, Marcel Willard va estudiar Dret.

Després d'haver lluitat a la Primera Guerra Mundial i participat a la batalla de Verdun, va condemnar la guerra i es va unir a la Secció Francesa de la Internacional Obrera. Més endavant, va fer campanya per l'adhesió a la Tercera Internacional. A partir de 1923, va esdevindre secretari d'un grup d'advocats comunistes.

Membre del Socors Roig Internacional, va participar en la fundació de l'Association juridique internationale i va fer cròniques jurídiques per a L'Humanité. A partir de 1933, Willard va tenir un paper destacat en la defensa dels opositors alemanys al nazisme, comprometent-se especialment a favor de Gueorgui Dimitrov i Ernst Thälmann.

El 1938 va publicar La Défense accuse...: de Babeuf a Dimitrov que esdevindria el llibre insígnia dels advocats comunistes de la seva generació.[2]

El 1944, el Conseil national de la Résistance va encarregar a Willard que es fes càrrec del Palau de Justícia de París.[1] Nomenat el 1946 senador per l'Assemblea Nacional, va intervindre sovint en la seva condició de president i ponent de la Comissió de Justícia. Tanmateix, va decidir no presentar-se a la reelecció el 1948.[1] El 1950, va formar un bufet d'advocats amb tres advocats comunistes, Pierre Braun, Michel Bruguier i Henri Douzon, que s'ocupava fonamentalment de litigis polítics

Obra publicada[modifica]

  • Tour d'horizon. Dessins de Raoul Dufy, París, au Sans pareil, 1920.
  • Ce que j'ai vu en Bulgarie, Courbevoie, La Cootypographie, 1925.
  • Le procès de Moscou: Boukharine, Rykov, etc., comment ils ont avoué, París, Bureau d'édition, 1938.
  • La Défense accuse...: de Babeuf à Dimitrov, París, Éditions sociales internationales, 1938.
  • Des yeux qui voient, nouvelles, París, les Éditeurs français réunis, 1954.
  • La plaidoirie. [Precedit de] La situation lors du procès. Introducció de Germaine Willard, Pantin, le Temps des cerises, 2009.

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 «Biographie extraite du Dictionnaire des parlementaires français». senat.fr. [Consulta: 24 novembre 2018].
  2. Salellas, Benet. Jo acuso. La defensa en judicis polítics. Lleida: Pagès Editors, 2018. ISBN 978-84-1303-043-2. 

Enllaços externs[modifica]