Marchigià
Tipus | dialecte |
---|---|
Dialecte de | italià |
Ús | |
Parlants | 900,000 |
Autòcton de | Marche (províncies d'Ancona, Macerata i Fermo) |
Estat | Italy |
Classificació lingüística | |
llengua humana llengües indoeuropees llengües itàliques llengües romàniques llengües italo-romàniques Italià central |
El dialecte de les Marques (Marchigià) és un conjunt de parlars romànics que es parla a la part central de la regió de les Marques, a Itàlia, a l'àrea que inclou les províncies d'Ancona, Macerata i Fermo. S'inclou dins dels dialectes italians centrals.
Tot i que hi ha notables diferències gramaticals, lèxiques i idiomàtiques entre el marchigià i la llengua italiana estàndard, en general se sol considerar, juntament amb la resta de dialectes italians centrals, que és intel·ligible per a un parlant d'italià estàndard.
Dins del mateix marchigià, que no és uniforme entre una població i una altra, hi ha dues varietats principals:
- El dialecte d'Ancona (Anconità), que inclou els parlars d'Osimo, Jesi i Fabriano.
- El dialecte de Macerata i Fermo (Fermano-Maceratese), inclosa la varietat de l'àrea de Camerino.
Característiques comunes
[modifica]Les dues variants del Marchigià tenen un seguit de característiques comunes i que difereixen de la resta de variants italianes centrals :
- Les paraules italianes accentuades en la penúltima síl·laba que acaben en -no o -ne experimenten una apòcope en l'última síl·laba. Així, la paraula contadino (pagès) esdevé contadì, la paraula piccioni (coloms) esdevé picciò, i cane (gos) esdevé cà.[1]
- Les paraules italianes que acaben en -aio canvien l'última síl·laba per -aro. Així, la paraula fornaio (forner) esdevé fornaro.
- El so [ʎ] (gli) de les paraules italianes esdevé [i]. Així, la paraula figlio [ˈfiʎːo] (fill) esdevé fìio o fio [ˈfio].
- Generalment el so final -o de les paraules italianes canvia a -u: fornaio (forner) > fornaru, figlio (fill) > fiiu.
- L'infinitiu dels verbs italians perd el so final -re : amare (estimar) > amà, mettere (posar) > mette, morire (morir) > morì.[2]
- El grup -ng experimenta assimilació a -gn : mangiamo (mengem) > magnamo.
- La tercera persona del plural és igual a la del singular. Així, la paraula ama pot significar ell o ella estima o ells o elles estimen.
Les conjugacions de ser i tenir en present d'indicatiu són:
Català | Anconità | Maceratese | Italià | |
---|---|---|---|---|
Jo | soc | so | so | sono |
Tu | ets | sei (sai) | ssi | sei |
Ell(a) | és | è | adè | è |
Nosaltres | som | semo | simo | siamo |
Vosaltres | sou | sé | sete | siete |
Ells/es | son | è(-ne) | adè | sono |
Català | Anconità | Maceratese | Italià | |
---|---|---|---|---|
Jo | tinc | ciò | ciò | ho |
Tu | tens | ciài | ci(ài) | hai |
Ell(a) | té | cià | cià | ha |
Nosaltres | tenim | ciavémo | ciaìmo | abbiamo |
Vosaltres | teniu | ciavé | ciaéte | avete |
Ells/es | tenen | cià(-ne) | cià | hanno |
Vocabulari
[modifica]Termes propis del Marchigià (la versió anconitana de les formes no tenen geminació:[3] babu, ciambòtu, nèrtu, etc.):
- ammò (ara); anconità: adè
- babbu (pare)
- bardasciu o vardasciu (nen); anconità: fiòlo
- bedollu o bidullu (pollancre)
- brenciu o vrenciu (amarg)
- ciambottu o ciammottu (gripau/maldestre)
- cuscì (així)
- grannola (calamarsa)
- (a)lluccà (cridar); anconità: sgagià
- nnertu (gruixut)
- rosciu o rusciu (vermell, roig)
- sbisgià o sbiscià (relliscar)
- scì (sí)
Vegeu també
[modifica]Enllaços externs
[modifica]Notes
[modifica]- ↑ Massimo Morroni, Vocabolario del dialetto osimano
- ↑ Carlo Grillantini, Saggi e studi sul dialetto osimano
- ↑ Loporcaro, Michele; Edited by Martin Maiden, Mair Parry. «Lengthening and "raddoppiamento fonosintattico"». A: The Dialects of Italy. Abingdon: Routledge, 1997. ISBN 0-415-11104-8.