Maria dels Àngels Vayreda i Trullol

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Maria dels Àngels Vayreda)
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaMaria dels Àngels Vayreda i Trullol
Biografia
Naixement 18 juliol 1910
Lladó
Mort 25 maig 1977 (66 anys)
Figueres
Activitat
Ocupació Escriptora
Modifica les dades a Wikidata

Maria dels Àngels Vayreda i Trullol (Lladó, 18 de juliol de 1910 - Figueres, 25 de maig de 1977) fou una escriptora catalana.

Filla de Joaquim Vayreda i Olivas i Josepa Trullol i Pons. El seu avi patern va ser el botànic Estanislau Vayreda i Vila, i l'avi matern, Sebastià Trullol, poeta vinculat a la Renaixença. Va ser la tercera d'onze germans. Casada amb Joan Xirau i Palau, va tenir dues filles: Maria i Adela. Germana de l'escriptora Montserrat Vayreda.[1] Emparentada amb dues nissagues il·lustres, ja que tant la branca dels Vayreda com la dels Trullol han donat al país grans figures de la pintura, de la literatura i de la ciència, nasqué al petit poble altempordanès de Lladó («El primer poble de la Garrotxa, per bé que situat de cara a l'Empordà», deia, però, sempre ella), i, seguint la tradició familiar, estudià a Barcelona tot començant ben aviat la seva carrera literària.

Biografia[modifica]

Joventut[modifica]

Maria Àngels Vayreda i Trullol va néixer a Lladó (Alt Empordà). A la llar dels Vayreda-Trullol, les arts i les lletres ocupaven, per tradició familiar, un lloc destacat. La mare li transmeté el gust per la música i la poesia; el pare li va llegar l’atracció per la naturalesa més propera: el bosc, la muntanya, els camps. Maria Àngels mostrà inclinació per la literatura i des ben jove començà a escriure poesia. Acabats el primers estudis, completà la seva formació a Barcelona, en el col·legi de religioses Filipenses.[1]

Es va casar l’any 1931 amb Joan Xirau i Palau, farmacèutic i professor figuerenc. Va tenir dues filles, Maria i Adela. Amb la Guerra Civil, va haver de passar la frontera i emprendre el camí de l’exili cap a França. En esclatar la Segona Guerra Mundial, el marit aconseguí embarcar cap a Mèxic. Maria Àngels retornà a Catalunya, a la casa pairal, amb les seves filles a peu per la muntanya. Poc després, va ser detinguda i empresonada a Girona. L’any 1941 va poder emprendre el viatge en vaixell, amb les dues filles, per retrobar-se a Mèxic amb Joan Xirau, que havia aconseguit exercir com a professor en una universitat del país.[1]

Exili[modifica]

A Mèxic, M. Àngels Vayreda publicà poemes i contes en català a La Nostra Revista, dirigida per Avel·lí Artís i hi va escriure bona part de la seva obra literària. Publicà en castellà, sota el pseudònim de M. A. Vayre, la novel·la Plenitud de amor (1945). Va col·laborar també, com a guionista, en les pel·lícules mexicanes Charro a la fuerza (1947) del director mexicà Miguel Morayta[2] i El portero (1949), aquesta amb l’actor Mario Moreno, Cantinflas. En aquell país es va gestar el poema El testament d’Amèlia - en tretze cants i un epíleg, basat en la cançó popular del mateix nom-, que es publicà l’any 1964.[1]

A Mèxic es forjà també la seva novel·la més coneguda, Encara no sé com sóc -publicada el 1970, amb pròleg de Carles Fages de Climent. En aquesta obra, que reflecteix la seva experiència vital, també ressona la veu de tota una generació d’homes i dones marcats per un doble sofriment: la guerra i l’exili. La novel·la guanyà el premi Fastenrath l’any 1971.[1]

Retorn[modifica]

El 1951 retornà de l’exili mexicà amb el seu marit i les seves filles per establir-se definitivament a Figueres. Davant les dificultats per publicar en català a la postguerra, decidí presentar les seves obres als Jocs Florals de Perpinyà. De l’Acadèmia rossellonesa La Ginesta d’Or rebé diversos guardons literaris coronats pel títol de Mestre en Gai Saber, l’any 1966.[1]

L'any 1961 va morir la seva filla Adela en plena joventut. L’alegria i el vitalisme que caracteritzaven l’escriptora s’anà diluint en una immensa tristesa. El seu llibre de poemes La boira als ulls, prologat per Marià Manent i publicat pòstumament, reflecteix aquell sentiment. També es publicà pòstumament el recull de proses poètiques La meva masia (1978) i seva novel·la Els defraudats (1980).[1]

Va publicar articles i poemes esparsos a Vida parroquial, Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, Revista de Girona. Deixà obra inèdita entre la qual destaca el poema Iris i l’amor i la peça teatral Entre boires.[1]

M. Àngels Vayreda va morir a Figueres el 25 de maig de 1977, en plena activitat com a escriptora. La seva obra traspua la seva vida, el seu país i el seu paisatge, que va interpretar i descriure amb mestria.[1]

Referències[modifica]

Enllaços externs[modifica]