Vés al contingut

Marie-Hélène Lafon

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaMarie-Hélène Lafon

(2014) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement1r octubre 1962 Modifica el valor a Wikidata (62 anys)
Orlhac (França) Modifica el valor a Wikidata
FormacióUniversitat de París - Sorbonne
Universitat de la Sorbona Nova
Universitat París VII - Denis Diderot - humanitats Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióescriptora, Professor associat Modifica el valor a Wikidata
Obra
Localització dels arxius
Premis

Modifica el valor a Wikidata


Marie-Hélène Lafon és una professora associada i escriptora francesa, nascuda l'1 d'octubre de 1962 a Orlhac (Cantal).[1] És guanyadora de nombrosos premis literaris, com ara el premi Goncourt el 2016 i el premi Renaudot el 2020. La seva obra està dedicada en part a Cantal, d'on és originària.[2]

Trajectòria

[modifica]

Marie-Hélène Lafon és originària de Cantal, França, on va viure fins als 18 anys. El seu pare Jean Lafon i la seva mare, Jeanne, són pagesos. Va ser estudiant a l'Institut Saint-Joseph i després a l'institut de La Présentation Notre-Dame, dos internats religiosos de Sant Flor.[3]

El seu departament original, Cantal, i el seu riu, el Santoire, són l'escenari de la majoria de les seves novel·les.[4]

Després va anar a estudiar a París, a La Sorbona, on va obtenir un màster en llatí i es va especialitzar en lletres modernes. Després va obtenir un diploma d'estudis avançats (DEA) a la Universitat de Sorbone Nova i un doctorat en literatura a la Universitat de París VII. Va dedicar la seva tesi a Henri Pourrat, etnòleg i escriptor d'Alvèrnia.[5][6] Va començar a treballar com a professora de batxillerat l'any 1987. Va impartir classes de francès, llatí i grec al col·legi Saint-Exupéry del districte 14 de París, als suburbis de París, després a París, ciutat on viu. Soltera i sense fills, declara que "mai no en va voler cap".[7]

Ha sigut traduïda a diversos idiomes, inclòs el català. El 2022 Angle Editorial va publicar Història del fill[8] i el 2024 va publicar Les Fonts, totes dues traduïdes per Valèria Gaillard.[9]

Obra publicada

[modifica]

Novel·les

[modifica]

Narrativa breu

[modifica]

Assaig

[modifica]
  • Chantiers, Paris, Éditions des Busclats, 2015, 120 p. ISBN 978-2-36166-032-1
  • Le Pays d'en haut: entrevistes amb Fabrice Lardreau, Paris, Éditions Arthaud, 2019, 143 p. ISBN 2-08-144383-X.
  • Millet, pleins et déliés, Lille, Éditions Invenit, 2017, 49 p {{ISBN|978-2376800064}}
  • Flaubert, paiges choisis, Paris, Éditions Buchet-Chastel, 2018, 176 p. ({{ISBN|978-2-283-03091-2}}).
  • Cézanne. Des toits rouges sur la mer bleue, Paris, Éditions Flammarion, 2023, 176 p. (ISBN 978-2-08-042135-7)

Premis i reconeixementsents

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. Alain Lejude. «Les Prix Renaudot». [Consulta: 7 agost 2018].
  2. Coyault, Sylviane «Des pays : Marie-Hélène Lafon, Pierre Jourde». Études françaises, 53, 3, 04-12-2017, pàg. 155–167. DOI: 10.7202/1042289ar. ISSN: 1492-1405.
  3. «Marie-Hélène Lafon - Who's Who» (en francès). [Consulta: 21 gener 2024].
  4. «Marie-Hélène Lafon s'impose» (en francès). L'express, 31-08-2009. [Consulta: 21 gener 2024].
  5. «La terre fertile de Marie-Hélène Lafon» (en francès). Le Monde.fr, 14-01-2023.
  6. «Prix Arverne 2013». [Consulta: 21 gener 2024].
  7. «Mercedes Deambrosis et Marie-Hélène Lafon» (en francès). Encres Vagabondes. [Consulta: 21 gener 2024].
  8. Agències. «Marie-Hélène Lafon arriba a les llibreries en català per primer cop amb 'Història del fill'». La República, 31-01-2022. [Consulta: 21 gener 2024].
  9. «Avançament editorial: ‘Les fonts’, de Marie-Hélène Lafon». Vilaweb, 01-01-2024. [Consulta: 21 gener 2024].
  10. Site du livre, et extraits Arxivat 2014-12-17 a Wayback Machine..
  11. [enllaç sense format] https://www.lesechos.fr/weekend/livres-expositions/histoire-du-fils-cent-ans-dexactitude-1240867
  12. [enllaç sense format] https://www.bibliosurf.com/Histoire-du-fils.html