Vés al contingut

Mario Bonnard

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaMario Bonnard

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement21 juny 1889 Modifica el valor a Wikidata
Roma Modifica el valor a Wikidata
Mort22 març 1965 Modifica el valor a Wikidata (75 anys)
Roma Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortinfart de miocardi Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCementiri Monumental Verano Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciódirector de cinema, muntador, actor de cinema, guionista, actor, productor de cinema Modifica el valor a Wikidata
Família
GermansGiulio Bonnard Modifica el valor a Wikidata

IMDB: nm0094801 Allocine: 89160 Allmovie: p82411 TMDB.org: 227992
Find a Grave: 188483055 Modifica el valor a Wikidata

Mario Bonnard (1 de juny de 188922 de març de 1965) va ser un director, guionista, actor i productor cinematogràfic de nacionalitat italiana.[1][2]

Biografia

[modifica]

Nascut en Roma, Itàlia, Mario Bonnard va debutar al cinema com a actor en 1909, deixant d'actuar a partir de 1924, per la qual cosa la seva carrera interpretativa va tenir lloc durant l'època del cinema mut. En aquests anys va crear un personatge recurrent, una espècie de dandi a la italiana que inspiraria a Ettore Petrolini el personatge del latin lover Gastone.

En 1916 va dirigir el seu primer film, continuant amb aquesta activitat fins a 1961. En 1919 va dirigir a Ettore Petrolini en la seva primera interpretació cinematogràfica en la pel·lícula Mentre il pubblico ride, basada en una obra de teatre del mateix Petrolini i del futurista Francisco Cangiullo.

Abans de l'arribada del cinema sonor va treballar en Alemanya, dirigint diverses pel·lícules interpretades per Luis Trenker. De nou a Itàlia en 1932, va fer diverses pel·lícules amb les estrelles més importants de l'època: Assia Noris, Elsa Merlini, Amedeo Nazzari, Luisa Ferida i Henry Viarisio, destacant d'entre elles Il feroce Saladino (1937). En els anys de la Segona Guerra Mundial Bonnard va dirigir dues obres no desproveïdes d'una gràcia fresca: Avanti c'è posto... (1942), interpretada per Aldo Fabrizi i Cesare Zavattini, i Campo de' fiori (1943), amb Fabrizi i Anna Magnani.

En els anys postbèl·lics va tenir una extensa producció, i va demostrar ser un gran professional atent als gustos del públic, dirigint obres que anaven des de la comèdia al drama d'època, passant per la temàtica sentimental.

Insuperable director de masses (Fra Diavolo) i de trames històriques (Il ponte dei sospiri), amb Città dolente (1948), una pel·lícula pràcticament ignorada pel públic, va documentar el èxode istriano-dàlmata, mentre que amb Els últims dies de Pompeia (1959), film interromput per una malaltia i després completat per Sergio Leone, provava que amb una sàvia direcció i recursos limitats es podia competir amb produccions a gran escala dels Estats Units.

Al llarg de la seva carrera, a més de produccions italianes, la major part, va dirigir també cintes alemanyes i franceses, igual que diverses coproduccions. En algunes de les pel·lícules dirigides per ell també va ser actor i guionista, i va exercir com a productor en tres ocasions.

Mario Bonnard va morir a causa d'un infart agut de miocardi en 1965 a Roma.

Filmografia

[modifica]

Director

[modifica]

Actor

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. Mario Bonnard al Diccionario Treccani
  2. Mario Bonnard a Il Cinematografo