Marjal de Peníscola
| ||||
| Tipus | Àrea protegida, marjal (fr)  i Wetland Site (en)  | |||
|---|---|---|---|---|
| Localització | ||||
| Entitat territorial administrativa | Peníscola (Baix Maestrat) | |||
| ||||
| Dades i xifres | ||||
| Superfície | 105 ha 100,69592 ha | |||
| IUCN categoria IV:Àrea d'espècies i hàbitats | ||||
| World Database on Protected Areas | ||||
| Identificador | 389335 | |||
| Activitat | ||||
| Creació | 2001 i 2011 | |||
| Gestor/operador | Conselleria de Medi Ambient de la Generalitat Valenciana | |||
| Lloc web | cma.gva.es… | |||
La Marjal de Peníscola és un paratge que ha estat considerat Lloc d'Interès Comunitari (LIC) i Microrreserva de flora del municipi de Peníscola (Baix Maestrat). Declarat per Acord de la Generalitat Valenciana el 10 de juliol de 2001.
Característiques físiques
La marjal de Peníscola està situada al límit meridional de la Plana de Vinaròs, emplaçada al seu sistema hidrogeològic, el qual està associat a l'aqüífer del Maestrat, i de tots dos reb recursos hídrics en forma subterrània.
El camí vell de Benicarló estableix l'extensió màxima assolida per la marjal en temps històrics, i tradicionalment ha dividit el secà del regadiu amb sénies. De nord a sud, l'espai aquest es coneix com la Marjal, les Marjaletes, Llandells, el Prat i l'Estany. La restinga que tancava la maresma és en recessió, almenys, des de 1935,[1] com a conseqüència de l'erosió lligada a la construcció del port de Benicarló.[2]
Es tracta d'una zona humida litoral que, malgrat la intensa pressió urbanística de l'entorn conserva en gran part les seues característiques naturals. Així i tot la captació d'aigua en la zona d'influència de la marjal ha provocat la salinització dels aqüífers i de la pròpia marjal, i l'aparició de nivells elevats de gas radó.[3]
En els darrers decennis els camps que vorejaven la marjal han retrocedit, bé per la construcció en el cas de la franja litoral, o bé per l'abandonament del cultiu de les parcel·les. Encara es mantenen petites parcel·les per a cultivar hortalisses, envoltades completament per petites sèquies denominades argires. Durant molts anys l'espai lliure de cultius s'utilitzà per a pasturar braus
En els anys 50 s'hi cultivà arròs. Hi ha una gran nombre de canals de drenatge entre els quals destaquen la sèquia Sangonera (la més propera a la mar, que s'estenia fins gairebé a la ratlla del terme amb Benicarló, la meitat del seu recorregut ha estat ensorrat i una altra part ha estat arranjada amb solera i talussos de formigó), la sèquia Templera, al centre, amb el major cabal des que en 1987 es va desviar la sèquia del Rei, i la sèquia del Rei (la més allunyada de la mar), els quals desguassen al sud en una sèquia comuna que porta l'aigua fins l'Ullal de l'Estany, llacuna urbana en mig d'un parc, i finalment arriba a la platga sud.
En 2006 la Confederació Hidrogràfica del Xuquer impulsà el projecte de regeneració ambiental i adequació a l’ús públic de la marjal, amb obres de regeneració dels ullals per recuperar-ne la làmina d’aigua, la neteja de la sèquia Sangonera, el desenvolupament d’un recorregut d’interpretació ambiental amb la construcció d’un mirador al costat d’un dels ullals i la recuperació de l'assegador de la Creu.
Com a conseqüència de la gran quantitat de canyís, periòdicament es pren foc a la zona, amb resultats desastrosos per a la fauna i la flora.[4]
Hàbitats i espècies a destacar
Els matollars halòfils, els prats salins mediterranis, els megaforbis higròfils i les llacunes costeres són els més abundants.
El més destacat són les poblacions de samaruc (Valencia hispanica) i de fartet (Aphanius iberus) i diverses espècies d'aus. Des de 2004, la marjal de Peníscola ha estat inclosa dins dels Plans de Recuperació del samaruc i del fartet, per evitar l’extinció d’aquestes dues espècies endèmiques. De tota manera, en els darrers anys, el samaruc i el fartet estan més amenaçats per la presència massiva de la Gambusia holbrooki, i el seu hàbitat es degrada per l'acció de la tortuga de florida (Trachemys scripta elegans), un caragol d'origen asiàtic (Melanoides tuberculata), el cranc de riu americà (Procambarus clarkii) i la carpa (Cyprinus carpio).[5]
La marjal és un dels únics llocs del món on creix l'ensopeguera Limonium cavallinesii.
Continuen nidificant-hi algunes aus com el cabusset (Tachybaptus ruficollis), l'ànec collverd (Anas platyrhynchos) i la polla d'aigua (Gallinula chloropus).[6]
Referències i notes
- ↑ Rosselló i Verger, Vicenç M. Les albuferes valencianes del nord. Centre d'Estudis de la Plana, 5 (gener-març 1986), pp. 25 i 28.
- ↑ Pardo Pascual, Josep Eliseu. La erosión antrópica en el litoral valenciano. València: Conselleria d'Obres Públiques, Urbanisme i Transports, 1991. pp. 118-119. ISBN 84-7890-652-5.
- ↑ La conjunció d'aigua dolça i salada, i els procesos químics derivats, han afavorit l'increment dels nivells de radi i del gas radó en la marjal; en Cherta Val, Anna. Nivells de radó en exterior i recintes tancats a la marjal càrstica de Peníscola. Barcelona: Universitat Autònoma, 2008. 105 pp., i en Moreno, V. et al.. Resultados preliminares de los niveles de radón en la Marjal de Peñíscola. XVII Congreso Nacional de la Sociedad Española de Física Médica (Alicante, 2-5 de junio de 2009). Aquests nivells alts de radó han fet reaccionar a l'administració, tant local com autonòmica, i ha estat demanat un informe més exhaustiu als investigadors dels treballs anteriors, membres del grup de Física de les radiacions de la Universitat Autònoma de Barcelona; en Maura, J.; Sanz, N.; Roig, B. Denuncian las pretensiones de hacer transitable la Marjal. Vinaròs News, 331 (De l´1 al 14 de febrer de 2.010)
- ↑ El fort vent de la matinada del 28 de febrer de 2011 ajudà a la propagació del foc. Maura, Jordi. El fuego en el marjal de Peñíscola afectó a la reserva mundial de samaruc tras arrasar 25 hectáreas. Levante-EMV.com (1 de març de 2.011)
- ↑ Campo Fort, Juan Pablo. Regeneración del marjal de Peñíscola, en SEI: Sociedad de Estudios Ictiológicos.
- ↑ La serra d'Irta i la marjal de Peníscola, dins Història Natural dels Països Catalans. vol 16 (Espais Naturals). Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992. ISBN 84-7739-456-3.
Bibliografia
- Rodellas i Vila, Valentí. Distribució de radionúclids naturals en una marjal càrstica del Mediterrani occidental: La marjal de Peníscola. Barcelona: Universitat Autònoma, 2008. 122 pp.
Vegeu també
Enllaços externs
- Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge de la Generalitat Valenciana. Fitxa del LIC i Fitxa del catàleg de les Zones Humides de la Comunitat Valenciana
- Confederació Hidrogràfica del Xúquer. Regeneración ambiental y adecuación al uso público del marjal de Peñíscola. Fase I. (castellà)