Metaètica

La metaètica és la branca de la filosofia que estudia l'ètica, els judicis morals que aquesta sustenta i els aspectes cognitius, sociohistòrics i de mètode que impliquen. També se l'anomena ètica crítica, i se la considera una branca major de l'ètica, essent les altres dues l'ètica normativa i l'ètica aplicada.

Ontologia de la metaètica

La metaètica es preocupa en primer lloc per definir la natura dels judicis ètics i relacionar-los amb altres judicis més generals del pensament humà. Les teories ontològiques, metafísiques o semàntiques de la metaètica analitzen el llenguatge en què s'expressen els judicis ètics i els conceptes bàsics que els sustenten, com ara el sentit de bé, valor i similars. Les teories metaètiques s'agrupen des d'aquest punt de vista en dos grans vessants: les teories cognitivistes i les teories no cognitivistes.

Els autors que defensen el cognitivisme afirmen que un judici moral té la mateixa natura que qualsevol altra afirmació sobre el món (per exemple tenen valor de veritat), mentre que els no cognitivistes pensen que són un tipus especial d'afirmacions que no poden regir-se per les mateixes lleis que una proposició lògica i, per tant, no poden ser objecte de coneixement racional. Dins aquest darrer grup destaquen l'emotivisme moral, el qual sosté que l'única guia per a la conducta són els sentiments, i aquells que afirmen que els judicis ètics són com ordes o guies de conducta, sense implicar un judici sobre res objectiu.

Dins dels autors cognitivistes, n'hi ha alguns que defensen l'objectivisme, és a dir, que existeix el bé o un acte positiu independentment de qui el jutgi i d'altres que afirmen que tot judici moral té a veure amb la persona o comunitat que l'emet i no amb la conducta analitzada, ja que els comportaments no són bons o dolents (com sosté la fal·làcia naturalista). Aquests corrents porten sovint a teories relacionades amb el relativisme moral, donat que un mateix fet pot ser jutjat de manera diferent segons el context de què es tracti.

Psicologia de la metaètica

La psicologia de la metaètica analitza els processos que es duen a terme en la ment de l'individu quan s'enfronta a judicis morals, també argumenta la necessitat (o no) de l'existència d'una ètica. S'ocupa per tant de qüestions com l'origen de la moral, fixant-se si l'home és per naturalesa moral o no (i en conseqüència explicant conceptes com l'altruisme, els reforços com a premis per la bona condicta o l'individualisme). Alguns estudiosos contemporanis s'apropen també a la qüestió del gènere en ètica, preguntant-se si hi ha una moral masculina i una femenina o com ha afectat el patriarcat a l'estructuració dels judicis ètics. La psicologia de la metaètica, així, entronca amb altres disciplines de les ciències socials.

Epistemologia de la metaètica

La metaètica també ha de respondre com s'adquireixen els judicis morals i entronca amb l'epistemologia general. Existeixen corrents propers a l'empirisme, que afirmen que les normes i les pròpies afirmacions sobre la conducta provenen de l'experiència, en veure l'aprovació o el refús general o les conseqüències que provoquen els actes. D'altres, més imbuïts pel racionalisme, afirmen que es pot teoritzar sobre el que està bé i malament en abstracte, i així generalitzar pautes de comportament que serveixin per anticipar-se a futures accions i poder valorar les que s'hagin produït. Les teories de la justificació s'emmarquen dins aquesta branca de la metaètica.

Preguntes metaètiques

Segons Richard Garner i Bernard Rosen, hi ha tres tipus de problemes metaètics o tres preguntes generals:

1. Quin és el significat dels termes o judicis morals? ( semàntica moral)
   • Pregunta sobre el significat de paraules com ara bo, dolent, correcte i incorrecte (vegeu la teoria del valor )
2. Quina és la naturalesa dels judicis morals? ( ontologia moral)
   • Pregunta si els judicis morals són absoluts o relatius, d'un o de molts tipus, etc.
3. Com es poden donar suport o defensar els judicis morals? ( epistemologia moral)
   • Fa preguntes com ara com podem saber si alguna cosa està bé o malament, si és que ho fa.

Garner i Rosen diuen que les respostes a les tres preguntes bàsiques «no són independents, i de vegades una resposta a una suggerirà fermament, o potser fins i tot implicarà, una resposta a una altra». Una teoria metaètica, a diferència d'una teoria ètica normativa, no intenta avaluar opcions específiques com a millors, pitjors, bones, dolentes o dolentes; tot i que pot tenir implicacions profundes quant a la validesa i el significat de les afirmacions ètiques normatives. Una resposta a qualsevol de les tres preguntes d'exemple anteriors no seria en si mateixa una declaració ètica normativa.

Semàntica moral

La semàntica moral intenta respondre a la pregunta «Quin és el significat dels termes o judicis morals?» Les respostes també poden tenir implicacions per a les respostes a les altres dues preguntes.

Teories cognitivistes

Les teories cognitivistes sostenen que les oracions morals avaluatives expressen proposicions (és a dir, són aptes per a la veritat o portadores de veritat, capaces de ser vertaderes o falses), a diferència del no-cognitivisme . La majoria de les formes de cognitivisme sostenen que algunes d'aquestes proposicions són vertaderes (inclosos el realisme moral i el subjectivisme ètic), a diferència de la teoria de l'error, que afirma que totes són errònies.

Realisme moral

El realisme moral (en el sentit robust; vegeu universalisme moral per al sentit minimalista) sosté que aquestes proposicions tracten sobre fets robustos o independents de la ment, és a dir, no sobre fets sobre l'opinió subjectiva de cap persona o grup, sinó sobre característiques objectives del món. Les teories metaètiques es classifiquen habitualment com una forma de realisme o com una de les tres formes d'antirealisme pel que fa als fets morals: subjectivisme ètic, teoria de l'error o no-cognitivisme. El realisme es presenta en dues varietats principals:

1. El naturalisme ètic sosté que hi ha propietats morals objectives i que aquestes propietats són reduïbles o tenen alguna relació metafísica (com ara la superveniència ) amb propietats completament no ètiques. La majoria dels naturalistes ètics sostenen que tenim coneixement empíric de les veritats morals. El naturalisme ètic va ser assumit implícitament per molts teòrics ètics moderns, en particular els utilitaristes.
2. El no-naturalisme ètic, tal com el proposa G.E. Moore, sosté que hi ha propietats morals objectives i irreductibles (com ara la propietat de la bondat), i que de vegades tenim una consciència intuïtiva o a priori de les propietats morals o de les veritats morals. L'argument de pregunta oberta de Moore contra el que considerava la fal·làcia naturalista va ser en gran part responsable del naixement de la recerca metaètica en la filosofia analítica contemporània.

Subjectivisme ètic

El subjectivisme ètic és una forma d'antirealisme moral.

Sosté que les afirmacions morals es fan vertaderes o falses per les actituds i/o convencions de les persones, ja siguin les de cada societat, les de cada individu o les d'algun individu en particular.

La majoria de les formes de subjectivisme ètic són relativistes, però hi ha formes notables que són universalistes:

• La teoria de l'observador ideal sosté que allò que és correcte està determinat per les actituds que tindria un observador ideal hipotètic. Un observador ideal se sol caracteritzar com un ésser perfectament racional, imaginatiu i informat, entre altres coses. ot i que és una teoria subjectivista per la seva referència a un subjecte particular (encara que hipotètic), la teoria de l'observador ideal encara pretén proporcionar respostes universals a les qüestions morals.
• La teoria del comandament diví sosté que perquè una cosa sigui correcta és que un ésser únic, Déu, l'aprovi, i que el que és correcte per als éssers no divins és l'obediència a la voluntat divina. Aquest punt de vista va ser criticat per Plató a l’Eutifró (vegeu el problema d'Eutifró), però conserva uns quants defensors moderns (Robert Adams, Philip Quinn i altres). Com la teoria de l'observador ideal, la teoria del comandament diví pretén ser universalista malgrat el seu subjectivisme.

Teoria d'errors

La teoria de l'error, una altra forma d'antirealisme moral, sosté que, tot i que les afirmacions ètiques expressen proposicions, totes aquestes proposicions són falses, ja que les propietats discutides no existeixen (bondat moral, virtut, maldat, etc.). Per tant, tant l'afirmació L'assassinat és moralment incorrecte com l'afirmació L'assassinat és moralment permissible són falses, segons la teoria de l'error. JL Mackie és el defensor més conegut d'aquest punt de vista. Com que la teoria de l'error nega que hi hagi veritats morals, la teoria de l'error implica nihilisme moral i, per tant, escepticisme moral; tanmateix, ni el nihilisme moral ni l'escepticisme moral impliquen, a l'inrevés, la teoria de l'error.

Cognitivisme no realista

El cognitivisme no realista (o no cognitivisme no metafísic) és una forma de cognitivisme que sosté que (i) les proposicions morals són creences irreductiblement normatives aptes per a la veritat, (ii) algunes proposicions morals són vertaderes, i (iii) cap proposició moral «es fa vertadera descrivint, o corresponent a, com són les coses en alguna part de la realitat». Els defensors del cognitivisme no realista, com ara Derek Parfit, sostenen que es diferencia del realisme no naturalista en no fer cap compromís ontològic amb les entitats morals. Parfit afirma que les veritats normatives no es fan vertaderes per res que existeixi «ja sigui com a propietats naturals en el món espaciotemporal, o en algun regne no espaciotemporal». Que les veritats normatives no es facin vertaderes seria fals si el maximalisme dels creadors de veritat, que afirma que totes les veritats tenen creadors de veritat, fos cert. El maximalisme dels creadors de veritat és la teoria estàndard dels creadors de veritat a la literatura actual. Parfit afirma que el maximalisme dels creadors de veritat és fals i que les veritats normatives no tenen creadors de veritat, afirmant que la necessitat, les afirmacions matemàtiques i lògiques també són certes d'aquesta manera, afirmant:

«

Si som cognitivistes no realistes, neguem que [...] les afirmacions lògiques i modals es facin certes per l'existència d'alguna part de la realitat que aquestes afirmacions descriuen correctament o a la qual corresponen. Si hi ha alguna dependència aquí, aquesta dependència aniria en l'altre sentit. Seria la realitat la que ha de correspondre a aquestes veritats. Ni tan sols un Déu omnipotent podria haver fet fals que dos més dos siguin iguals a quatre.

»

Farbod Akhlaghi, Evan Jack i Mustafa Khuramy, i altres, anomenen les veritats que tampoc tenen creadors de veritat socis en la innocència. Akhlaghi creu que un soci en la innocència reeixit demostraria que (1) el maximalisme creador de veritat és fals i (2) les veritats normatives no es fan certes, si i només si: (i) el soci en la innocència reeixit no té un creador de veritat i (ii) «la millor explicació de per què no tenen creadors de veritat demostra que no hi ha cap disanalogia rellevant amb les proposicions normatives que impedeixi que el NRC les atregui». Mentre que Akhlaghi concedeix (i) veritats lògiques, veritats analítiques, veritats existencials negatives i veritats passades/futures, i veritats modals/metafísicament necessàries, creu que cap compleix (ii) i, per tant, cap és un soci en la innocència reeixit.

Akhlagi afirma que les veritats lògiques no compleixen (ii) perquè la millor explicació de per què les veritats sobre la propietat de validesa —com ara la veritat que modus ponens és vàlid— no tenen cap factor de veritat és «el pensament plausible prima facie que la propietat de validesa és reduïble a alguna cosa semblant a les relacions entre el contingut de les proposicions en algun argument». Akhlaghi sosté que el cognitivisme no realista nega qualsevol reducció d'aquest tipus per a les veritats normatives, ja que negar qualsevol reducció d'aquest tipus és part del motiu pel qual el cognitivisme no realista és una forma de no naturalisme sobre la normativitat i no negar qualsevol reducció d'aquest tipus col·lapsaria el cognitivisme no realista en una forma de naturalisme reduccionista sobre la normativitat.

Akhlaghi i altres creuen que el cognitivisme no realista és una teoria atractiva perquè: (1.) ofereix una alternativa al no-naturalisme tradicional evitant les objeccions metafísiques en contra que molts consideren decisives; (2.) ofereix una alternativa al quasi-realisme de Simon Blackburn i Allan Gibbard, que molts han rebutjat a causa del seu no-cognitivisme; (3.) si té èxit, revelaria completament equivocada la forta motivació del naturalisme i les teories de l'error: l'aparent incompatibilitat del no-naturalisme amb el naturalisme sobre la realitat en general.

Teories no cognitivistes

Les teories no cognitivistes sostenen que les oracions ètiques no són ni vertaderes ni falses perquè no expressen proposicions genuïnes. El no cognitivisme és una altra forma d'antirealisme moral. La majoria de les formes de no cognitivisme també són formes d’expressivisme, però alguns com Mark Timmons i Terrence Horgan distingeixen les dues i permeten la possibilitat de formes cognitivistes d'expressivisme. El no cognitivisme inclou:

• L'emotivisme, defensat per AJ Ayer i Charles Stevenson, sosté que les oracions ètiques serveixen simplement per expressar emocions. Ayer argumenta que les oracions ètiques són expressions d'aprovació o desaprovació, no afirmacions. Per tant, Matar està malament significa alguna cosa així com Boo, matar!.
• El quasirealisme, defensat per Simon Blackburn, sosté que les afirmacions ètiques es comporten lingüísticament com a afirmacions factuals i es poden anomenar apropiadament vertaderes o falses, fins i tot si no hi ha fets ètics als quals corresponguin. El projectivisme i el ficcionalisme moral són teories relacionades.
• El prescriptivisme universal, defensat per RM Hare, sosté que les afirmacions morals funcionen com a oracions imperatives universalitzades. Per tant, Matar està malament significa alguna cosa així com No matis!. La versió del prescriptivisme de Hare requereix que les prescripcions morals siguin universalitzables i, per tant, tinguin valors objectius, tot i no ser afirmacions indicatives amb valors de veritat per se.

Centralisme i no-centralisme

Una altra manera de categoritzar les teories metaètiques és distingir entre teories morals centralistes i no centralistes. El debat entre el centralisme i el no centralisme gira al voltant de la relació entre els anomenats conceptes prims i gruixuts de la moralitat: els conceptes morals prims són aquells com ara bo, dolent, correcte i incorrecte; els conceptes morals gruixuts són aquells com ara valent, injust, just o deshonest. Si bé ambdues parts coincideixen que els conceptes prims són més generals i els gruixuts més específics, els centralistes sostenen que els conceptes prims són antecedents dels gruixuts i que, per tant, aquests últims depenen dels primers. És a dir, els centralistes argumenten que cal entendre paraules com ara correcte i hauria de abans d'entendre paraules com ara just i descortès. El no centralisme rebutja aquest punt de vista, sostenint que els conceptes prims i gruixuts estan al mateix nivell i fins i tot que els conceptes gruixuts són un punt de partida suficient per entendre els prims.

El no-centralisme ha estat de particular importància per als naturalistes ètics de finals del segle XX i principis del XXI com a part del seu argument que la normativitat és un aspecte no extirpable del llenguatge i que no hi ha manera d'analitzar conceptes morals densos en un element purament descriptiu adjunt a una avaluació moral superficial, soscavant així qualsevol divisió fonamental entre fets i normes. Allan Gibbard, RM Hare i Simon Blackburn han argumentat a favor de la distinció fet/norma, mentrestant, amb Gibbard arribant a argumentar que, fins i tot si l'anglès convencional només té termes normatius mixtos (és a dir, termes que no són ni purament descriptius ni purament normatius), podríem desenvolupar un metallenguatge nominalment anglès que encara ens permetés mantenir la divisió entre descripcions factuals i avaluacions normatives.

Ontologia moral

L'ontologia moral intenta respondre a la pregunta: «Quina és la naturalesa dels judicis morals?»

Entre els que creuen que hi ha algun estàndard de moralitat (a diferència dels nihilistes morals), hi ha dues divisions:

1. universalistes, que sostenen que els mateixos fets o principis morals s'apliquen a tothom a tot arreu; i
2. relativistes, que sostenen que diferents fets o principis morals s'apliquen a diferents persones o societats.

Universalisme moral

L'universalisme moral (o moral universal) és la posició metaètica que algun sistema d'ètica, o una ètica universal, s'aplica universalment, és a dir, a tots els éssers intel·ligents independentment de la cultura, la raça, el sexe, la religió, la nacionalitat, la sexualitat o altres trets distintius. Es pot pensar que la font o la justificació d'aquest sistema és, per exemple, la naturalesa humana, la vulnerabilitat compartida al sofriment, les exigències de la raó universal, allò que és comú entre els codis morals existents o els mandats comuns de la religió (tot i que es pot argumentar que aquest últim no és de fet universalisme moral perquè pot distingir entre déus i mortals). L'universalisme moral és la posició oposada a diverses formes de relativisme moral.

Les teories universalistes són generalment formes de realisme moral, tot i que existeixen excepcions, com ara les teories subjectivista de l'observador ideal i del comandament diví, i el prescriptivisme universal no cognitivista de RM Hare. Les formes d'universalisme moral són:

• El monisme de valor és la forma comuna d'universalisme, que sosté que tots els béns són commensurables en una única escala de valors.
• El pluralisme de valors sosté que hi ha dues o més escales de valor genuïnes, cognoscibles com a tals, però incommensurables, de manera que qualsevol priorització d'aquests valors és o bé no cognitiva o bé subjectiva. Un pluralista de valors podria, per exemple, sostenir que tant una vida com a monja com una vida com a mare realitzen valors genuïns (en un sentit universalista), però són incompatibles (les monges poden no tenir fills), i no hi ha una manera purament racional de mesurar quin és preferible. Un defensor notable d'aquest punt de vista és Isaiah Berlin.

Relativisme moral

El relativisme moral sosté que tots els judicis morals tenen el seu origen en estàndards socials o individuals, i que no existeix un únic estàndard mitjançant el qual es pugui avaluar objectivament la veritat d'una proposició moral. Els relativistes metaètics, en general, creuen que les propietats descriptives de termes com ara bo, dolent, correcte i incorrecte no estan subjectes a condicions de veritat universals, sinó només a convencions socials i preferències personals. Donat el mateix conjunt de fets verificables, algunes societats o individus tindran un desacord fonamental sobre el que s'hauria de fer basant-se en normes socials o individuals, i no es poden jutjar aquestes normes utilitzant algun estàndard d'avaluació independent. Aquest últim estàndard sempre serà social o personal i no universal, a diferència, per exemple, dels estàndards científics per avaluar la temperatura o per determinar veritats matemàtiques. Some philosophers maintain that moral relativism entails el no-cognitivisme, mentre que d'altres el consideren una forma de cognitivisme. Some but not all relativist theories are forms of subjectivisme moral, tot i que no totes les teories subjectivistes són relativistes.

Nihilisme moral

El nihilisme moral, també conegut com a nihilisme ètic, és la visió metaètica que res té valor moral intrínsec. Per exemple, un nihilista moral diria que matar algú, per la raó que sigui, no és intrínsecament ni moralment correcte ni moralment incorrecte. El nihilisme moral s'ha de distingir del relativisme moral, que permet que les afirmacions morals siguin intrínsecament vertaderes o falses en un sentit no universal, però no assigna cap valor de veritat estàtic a les afirmacions morals. En la mesura que només es poden conèixer afirmacions vertaderes, els nihilistes morals són escèptics morals. La majoria de les formes de nihilisme moral no són cognitivistes i viceversa, tot i que hi ha excepcions notables com el prescriptivisme universal (que és semànticament no cognitiu però substancialment universal).

Epistemologia moral

L'epistemologia moral és l'estudi del coneixement moral. Intenta respondre preguntes com ara: «Com es poden donar suport o defensar els judicis morals?» i «És possible el coneixement moral?»

Si es pressuposa una interpretació cognitivista de les sentències morals, la moralitat es justifica pel coneixement moralista dels fets morals, i les teories per justificar els judicis morals són teories epistemològiques. La majoria de les epistemologies morals postulen que el coneixement moral és d'alguna manera possible (incloent-hi l'empirisme i el racionalisme moral), a diferència de l'escepticisme moral. Entre ells, hi ha els que sostenen que el coneixement moral s'obté inferencialment sobre la base d'algun tipus de procés epistèmic no moral, a diferència de l'intuïcionisme ètic.

Coneixement moral adquirit per inferència

Empirisme

L'empirisme és la doctrina que el coneixement s'obté principalment a través de l'observació i l'experiència. Les teories metaètiques que impliquen una epistemologia empírica són:

• naturalisme ètic, que sosté que els fets morals són reduïbles a fets no morals i, per tant, cognoscibles de la mateixa manera; i
• Les formes més comunes de subjectivisme ètic, que sostenen que els fets morals es redueixen a fets sobre opinions individuals o convencions culturals i, per tant, són cognoscibles mitjançant l'observació d'aquestes convencions.

Tanmateix, hi ha excepcions dins del subjectivisme, com ara la teoria de l'observador ideal, que implica que els fets morals es poden conèixer mitjançant un procés racional, i el subjectivisme ètic individualista, que sosté que els fets morals són merament opinions personals i, per tant, només es poden conèixer mitjançant la introspecció. Els arguments empírics a favor de l'ètica topen amb el problema del que és i s'ha de fer, que afirma que la manera com és el món no pot per si sola instruir les persones sobre com haurien d'actuar.

Racionalisme moral

El racionalisme moral, també anomenat racionalisme ètic, és la visió segons la qual les veritats morals (o si més no, els principis morals generals) són coneguts a priori, només per la raó. Plató i Immanuel Kant, figures destacades de la història de la filosofia, van defensar el racionalisme moral. David Hume i Friedrich Nietzsche són dues figures de la història de la filosofia que han rebutjat el racionalisme moral.

Entre els filòsofs recents que han defensat el racionalisme moral hi ha RM Hare, Christine Korsgaard, Alan Gewirth i Michael Smith. Un racionalista moral també pot adherir-se a qualsevol nombre de teories semàntiques diferents; el realisme moral és compatible amb el racionalisme, i tant la teoria subjectivista de l'observador ideal com el prescriptivisme universal no cognitivista l'impliquen.

Intuïcionisme ètic

L'intuïcionisme ètic és la visió segons la qual algunes veritats morals es poden conèixer sense inferència. És a dir, la visió és en essència un fonamentalisme sobre les creences morals. Aquesta visió epistemològica implica que hi ha creences morals amb contingut proposicional; per tant, implica cognitivisme. L'intuïcionisme ètic comunament suggereix realisme moral, la visió que hi ha fets objectius de la moralitat i, per ser més específics, no-naturalisme ètic, la visió que aquests fets avaluatius no es poden reduir a fets naturals. Tanmateix, ni el realisme moral ni el no-naturalisme ètic són essencials per a la visió; la majoria dels intuïcionistes ètics simplement també mantenen aquests punts de vista. L'intuïcionisme ètic es presenta tant en una varietat racionalista com en una varietat més empirista coneguda com a teoria del sentit moral.

Escepticisme moral

L'escepticisme moral és la classe de teories metaètiques, tots els membres de les quals impliquen que ningú té cap coneixement moral. Molts escèptics morals també fan l'afirmació més forta, modal, que el coneixement moral és impossible. Les formes d'escepticisme moral inclouen, entre d'altres, la teoria de l'error i la majoria, però no totes, les formes de no-cognitivisme.