Michel Aoun
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 30 setembre 1933  (92 anys)Haret Hreik (República Libanesa) | ||
 President del Líban | |||
| 31 octubre 2016 – 30 octubre 2022 ← Tammam Salam | |||
| Membre del Parlament del Líban | |||
| 20 abril 2005 – 31 octubre 2016 | |||
| President del Líban | |||
| 22 setembre 1988 – 13 octubre 1990 ← Selim al-Hoss – Selim al-Hoss → | |||
| Primer ministre del Líban | |||
| 22 setembre 1988 – 13 octubre 1990 | |||
| Comandant de les Forces armades libaneses | |||
| 23 juny 1984 – 27 novembre 1989 ← Ibrahim Tannous (en)  – Émile Lahoud → | |||
| Dades personals | |||
| Residència | França (1991–2005) | ||
| Religió | Església Maronita | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | polític, oficial, cap d'estat | ||
| Activitat | 1958 - | ||
| Partit | Free Patriotic Movement (en) | ||
| Carrera militar | |||
| Lleialtat | Líban | ||
| Branca militar | Forces Armades del Líban | ||
| Grau militar | general | ||
| Conflicte | Guerra civil libanesa | ||
| Família | |||
| Cònjuge | Nadia El-Chami Aoun (1968–) | ||
| Fills | Claudine Aoun Roukoz | ||
| Parents | Gebran Bassil, gendre Alain Aoun, nebot | ||
| Premis | |||
Signatura  | |||
  | |||
.jpg?lang=ca)
Michel Naim Aoun (àrab: ميشال عون, Mixāl ʿŪn) (Haret Hreik, Líban, 19 de febrer de 1935) és un polític i antic comandant libanès, president del Líban del 31 d'octubre del 2016 fins al 30 d'octubre del 2022.[1] Va ser primer ministre del Líban entre el 22 de setembre de 1988 i el 13 d'octubre de 1990.
Biografia
[modifica]El juny de 1984, el president Amine Gemayel, intentant comprometre les faccions participants en la Guerra Civil libanesa en un alto el foc i per apuntalar el nou Govern d'unitat nacional del sunnita Raixid Karame, va nomenar Aoun comandant en cap de les Forces Armades del Líban en substitució del general Ibrahim Tannous.[2]
Primer terme de president i primer ministre
[modifica]El setembre de 1988, el llavors president Amine Gemayel, just abans d'expirar el seu mandat va nomenar Aoun al capdavant d'un govern militar que liderés el país,[3] deposant Salim al-Huss, qui amb el suport de Síria i els seus aliats locals va declarar invàlid el seu acomiadament. Van sorgir dos governs, un civil i principalment musulmà a Beirut occidental, encapçalat per Hoss i l'altre, militar i cristià, a Beirut oriental, liderat per Michel Aoun.[4]
Aoun va declarar la Guerra d'Alliberament contra les forces de l'exèrcit sirià el 14 de març de 1989, es va oposar a l'Acord de Taif que no donava un termini per a la retirada de les tropes sirianes, es va negar a reconèixer els presidents recentment elegits René Moawad i Elias Hrawi,[5] es va enfrontar amb les Forces libaneses dirigides per Samir Geagea i va sobreviure a un intent d'assassinat el 12 d'octubre de 1990.
Deposició i exili
[modifica]El 13 d'octubre de 1990, les forces sirianes van llançar una operació decisiva contra Aoun, envaint els seus reductes, inclòs el Palau Presidencial de Baabda i matant centenars de soldats i civils libanesos. Aoun va fugir a l'ambaixada francesa a Beirut on va declarar la seva rendició i més tard se li va concedir asil a França on va viure a l'exili durant 15 anys. A l'exili va fundar i liderar el partit Moviment Patriòtic Lliure.[6]
Va retornar de l'exili el maig de 2005, onze dies després de la retirada de les tropes sirianes del Líban causada per la Revolució dels Cedres.[6][7]
El 2006 el Moviment Patriòtic Lliure de Michel Aoun va arribar a un acord amb Hassan Nasral·là, líder de Hezbol·là per unir-se a l'Aliança 8 de març pel seu antagonisme al govern de Fouad Siniora.[8]
Segon terme com a President
[modifica]El 31 d'octubre de 2016, després de més de dos anys i mig de buit polític, el Parlament libanès va escollir Michel Aoun com a després d'un inesperat canvi en les aliances internes quan després de no aconseguir els dos terços requerits a la primera ronda, va obtenir 83 vots a la quarta votació.[9]
En 2017 es va aprovar una nova llei electoral proporcional,[10] que va permetre celebrar les eleccions legislatives libaneses de 2018, les primeres des de 2009. En 2017 l'exèrcit libanès, amb suport de Hezbol·là, va alliberar zones frontereres ocupades per militants d'Estat Islàmic i altres grups, millorant temporalment la seguretat.[11] Va aconseguir aprovar el primer pressupost des de 2005.
El seu mandat va acabar oficialment el 31 d'octubre de 2022 després de 6 anys al càrrec, sense que s'hagués designat cap successor, de manera similar als seus predecessors.[12] En els últims dies del mandat, va signar un acord mediat pels EUA per delimitar la frontera marítima sud, obrint la porta a possibles explotacions de gas al Mediterrani.
Referències
[modifica]- ↑ Mroue, Bassem; Sewell, Abby. «Lebanon president leaves with no replacement, crisis deepens» (en anglès). Associated Press, 30 octubre 2022. [Consulta: 15 juny 2023].
- ↑ CIDOB. «Michel Aoun». es. [Consulta: 30 març 2025].
- ↑ «Líbano elige presidente a Michel Aoun tras más de dos años de vacío de poder» (en castellà). La Vanguardia, 31 octubre 2016. [Consulta: 2 març 2025].
- ↑ «Timeline: Lebanon». BBC News, 9 maig 2008. [Consulta: 18 maig 2008]. «Lebanon now has two governments – one mainly Muslim in West Beirut, headed by Al Huss, the other, exclusively Christian, in East Beirut, led by the Maronite Commander-in-Chief of the Army, Gen Michel Aoun.»
- ↑ «Former President Hrawi loses fight against cancer» (en anglès). The Daily Star, 8 juliol 2006. Arxivat de l'original el 5 d'agost 2012. [Consulta: 28 abril 2025].
- 1 2 «Profile: Michel Aoun», 13-06-2005. [Consulta: 18 maig 2008].
- ↑ Gambill, Gary C. «The Syrian Occupation of Lebanon» (en anglès), 13-05-2003. Arxivat de l'original el 2008-05-15. [Consulta: 18 maig 2008].
- ↑ «Aoun and Hezbollah, unlikely allies» (en anglès). France 24, 5 juny 2009. [Consulta: 1 febrer 2025].
- ↑ Sancha, Natalia. «Líbano elige presidente tras más de dos años de vacío político» (en castellà). El Pais, 31 octubre 2016. [Consulta: 28 maig 2025].
- ↑ «Lebanese parliament passes law paving way for new polls» (en anglès). al Jazeera, 17 juny 2017. [Consulta: 18 abril 2026].
- ↑ Choucair, Chafic. «Hezbollah and the Battle of Arsal: Restoration in the Lebanese Centre» (en anglès). al Jazeera, 20 agost 2017. [Consulta: 18 abril 2026].
- ↑ Bassem Mroue, Abby Sewell. «Lebanon president leaves with no replacement, crisis deepens» (en anglès). Associated Press, 30 octubre 2022. [Consulta: 28 maig 2025].