Montserrat Colomé i Pujol
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 5 febrer 1956  (69 anys)Barcelona |
| Activitat | |
| Ocupació | ballarina |
| Professors | Anna Maleras Colomé |
| Premis | |
| |
Montserrat Colomé i Pujol (Barcelona, 5 de febrer de 1956) és una ballarina, coreògrafa i mestra de dansa catalana.[1][2] L'any 1986 formà part del primer grup de ballarins que impulsaren la creació de la primera Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya (APDC), de la qual va ser presidenta durant vuit anys, al llarg dels quals va lluitar pel reconeixement de la professió.[2]
Trajectòria
[modifica]Montse Colomé comença a ballar a l'Esbart de l'Orfeó Gracienc. El 1975 munta amb Ramon Colomina el duet Colomina-Colomé, bailarines de claqué, que ha continuat amb diferents intermitències. El 1978 es diploma en dansa espanyola a l'Institut del Teatre. A continuació estudia dansa jazz a l'estudi d'Anna Maleras i assisteix als Stages Internacionals de Dansa Moderna i Jazz organitzats per aquesta escola a Palma a la dècada dels setanta.[2][3]
El 1980 participa en el projecte La Fàbrica impartint classes de jazz. El 1986 inicia la col·laboració com a coreògrafa i directora de moviment amb el músic Carles Santos i la companyia Comediants, i s'encarrega de la direcció coreogràfica dels grans esdeveniments d'aquesta companyia, com ara les cerimònies de clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992), l'Exposició de Sevilla (1992), l'Exposició de Lisboa (1998) i el St. Patrick's Festival d'Irlanda.[2]
El 1992, juntament amb Lola Puentes, munta el duet Ola & Tsé i intervé a diferents espais teatrals de Barcelona, com ara el Mercat de les Flors, el Festival de Sitges, el Festival Dansa Valencia o la Biennal de Lyon. Aquest mateix any viatja a Nova York, on roman dos anys estudiant a l'escola Alvin Ailey. A la tornada a Barcelona comença a impartir regularment classes de jazz a La Fàbrica, a l'estudi d'Anna Maleras i a l'estudi de Diola Maristany, i forma part del grup Acord, dirigit per Maristany. El 1995 forma part del col·lectiu que engega el projecte La Caldera a la vila de Gràcia. El 1996, juntament amb Ona Mestre i Ana Eulate, rep el Premi de la Crítica Teatral de Barcelona per l'espectacle Brossa a la porta.[2][3]
A partir del 1998 inicia una nova etapa com a coreògrafa i ajudant de direcció per a espectacles d'òpera i teatre de text i col·labora en diferents espais com el Liceu de Barcelona, el Teatro de la Zarzuela de Madrid, l'Opéra de París o el Piccolo Teatro de Milà, al costat de reconeguts directors com ara Lluís Pasqual, Joan Font, de Comediants, Josep Maria Mestres, Georges Lavaudant, Rafael Duran, Lluís Homar, Pau Roca, Lurdes Barba, Xavier Albertí, Josep Maria Pou o Esteve Ferrer.[2][3]
El 2006, juntament amb tots els membres fundadors de La Caldera, recull el Premi Nacional de Dansa 2006, atorgat a aquest centre de creació. Des del 2008 s'ocupa d'un projecte de recuperació de la memòria recent de la dansa a Catalunya, amb el Mercat de les Flors i l'associació La Caldera.[2][3]
Des d'aleshores ha participat en la recuperació de coreografies com la del ballet Ariel, de Robert Gerhard, dut a terme a Valls el 2011 amb tres-cents escolars en escena, textos de J. V. Foix i escenografia de Joan Miró. I en col·laboració amb persones amb necessitats especials, com amb l'espectacle La trobada, una peça curta creada pel col·lectiu del Centre d'Higiene Mental de Les Corts. Ha treballat amb molts directors teatrals i ha coreografiat musicals i òperes en grans teatres (a més del Liceu i La Zarzuela, el Teatre Capitol de Tolosa, o l'Ópera Nacional Galesa, de Cardiff).[3]
Ha ballat també amb Toni Jodar, Germana Civera, Arthur Rosenfeld, Pere Faura –en el Rèquiem Nocturn (2021). En la dècada de 2020 ha fet la coreografia BCN Balla per a les Festes de la Mercè de Barcelona, ha treballat en l'ajudantia de direcció de Persèfone, de la companyia Comediants, espectacle estrenat al Teatre Lliure, i en la coreografia de Le Nozze di Figaro, al Gran Teatre del Liceu. A finals del 2022 va estrenar Celebration a l'Espai Lliure, que després ha dut a altres escenaris, un espectacle concebut per celebrar els seus seixanta anys dansant. Al 2024 va dirigir al Festival Temporada Alta i amb l'Associació Artística Las Lo Las l'espectacle Estries, amb una dramatúrgia a càrrec de quatre dones víctimes de violència de gènere.[3][4][5][6][7]
L'any 2025 va rebre la Creu de Sant Jordi atorgada per la Generalitat de Catalunya com a reconeixement a la seva tasca.[8]
Referències
[modifica]- ↑ «Montserrat Colomé i Pujol | enciclopèdia.cat». [Consulta: 20 abril 2017].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 Raubert, Bàrbara. «Montse Colomé i Pujol». Enciclopèdia de les Arts Escèniques Catalanes. Institut del Teatre. [Consulta: 31 març 2021].
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 «Montse Colomé - O Tempo Voa». La Caldera. [Consulta: 20 desembre 2025].
- ↑ Juanico Llumà, Núria. «Montse Colomé: "El més al·lucinant quan et fas gran és la pèrdua de filtre"». Ara, 20-08-2025. [Consulta: 20 desembre 2025].
- ↑ «Entrevista a Montse Colomé, bailarina y coreógrafa.» (en castellà). El Periódico, 08-11-2024. [Consulta: 20 desembre 2025].
- ↑ «Estries». Temporada Alta. [Consulta: 20 desembre 2025].
- ↑ «Càpsula Estries». Escènics. [Consulta: desembre 2025].
- ↑ Llort, L «La Generalitat concedeix 31 Creus de Sant Jordi». El Punt Avui [Consulta: 22 abril 2025].
.svg)