Nicolás Gómez Dávila

Nicolás Gómez Dávila

Biografia
Naixement	18 maig 1913 Bogotà (Colòmbia)
Mort	17 maig 1994 (80 anys) Bogotà (Colòmbia)
Causa de mort	Malaltia cardiovascular
Dades personals
Religió	Catolicisme tradicionalista
Activitat
Ocupació	escriptor, filòsof, aforista

Nicolás Gómez Dávila (18 de maig del 1913, Bogotà, Colòmbia - 17 de maig del 1994, ibidem) fou un escriptor i filòsof colombià. Ha estat un dels crítics més radicals de la modernitat. Aconseguí un gran reconeixement internacional només uns anys abans de la seva mort, gràcies a les traduccions alemanyes d'algunes de les seves obres.

Biografia

Nicolás passà gran part de la seva vida entre el seu cercle d'amics i els límits de la seva biblioteca. Pertanyé a l'alta societat colombiana i s'educà a París. A causa d'una pneumònia severa, passà prop de dos anys a casa, on fou educat per professors particulars i desenvolupà la seva admiració per la literatura clàssica. Tanmateix, mai no assistí a una universitat. A la dècada del 1930 tornà a Colòmbia i mai no tornà a visitar Europa, tret d'una estada de sis mesos amb la seva dona el 1949. Reuní una biblioteca personal immensa que contenia més de 30.000 llibres (conservada actualment a la Biblioteca Luis Ángel Arango de Bogotà), amb els quals centrà tota la seva existència filosòfica i literària. El 1948 ajudà a fundar la Universitat de Los Andes, a Bogotà.

Extraordinàriament erudit, profund coneixedor de les llengües clàssiques, defensà una antropologia escèptica fundada en l'estudi profund de Tucídides i de Jacob Burckhardt. Considerava que les estructures jeràrquiques havien d'ordenar la societat, l'Església i l'Estat. Criticà el concepte de sobirania popular i també alguns canvis que introduí l'Església Catòlica arran del Concili Vaticà II, en particular la renúncia a celebrar la missa en llatí. Així com Donoso Cortés, Nicolás cregué que tots els errors polítics resultaven, en última instància, d'errors teològics. Aquesta fou la raó per la qual el seu pensament es pot descriure com una forma de teologia política.

Catòlic i de principis profunds, la seva obra és una crítica oberta a certes expressions de la «modernitat» i, per a alguns, a les ideologies marxistes, i a algunes manifestacions de la democràcia i al liberalisme, per la decadència i la corrupció que abasten. Els seus aforismes estan carregats d'una ironia corrosiva, d'intel·ligència i de profundes paradoxes.

Coneixedor a fons de la tradició filosòfica antiga i moderna, des de Plató a Heidegger, que estudià en les seves llengües originals, dels grans debats de la teologia occidental, admirador de la literatura francesa clàssica i lector de nombroses obres crítiques sobre la història moderna que es troben a la seva biblioteca personal, l'obra de Gómez Dávila abasta pràcticament tots els temes rellevants de la filosofia, destacant-se les seves preocupacions estètiques i la seva filosofia dels valors, essencials en la seva crítica antropològica a les idees metafísiques i teològiques de la modernitat. Difícilment classificable en categories que la seva mateixa filosofia posava en qüestió, Gómez Dávila es declarà a si mateix un "reaccionari autèntic", categoria que ell mateix distingeix de postures merament "conservadores", "integristes" o "nostàlgiques".

Bibliografia

• Textos. Colección Memoria mundi. Vilaür: Ediciones Atalanta, 2010.
• Escolios a un texto implícito. Prólogo Franco Volpi. Cartoné. Papel biblia. 1408 págs. Colección Ars brevis. Vilaür: Ediciones Atalanta, 2009. ISBN 978-84-937247-1-9.
• Escolios a un texto implícito, Obra completa. Nicolás Gómez Dávila, Franco Volpi. Julio de 2006, 408 páginas. Villegas Editores. ISBN 958-8156-70-X, ISBN 978-958-8156-70-5.
• Notas, México, 1954. (Nueva edición: Bogotá, 2003).
• Textos I, Bogotá, 1959. (Nueva edición: Bogotá, 2002).
• Escolios a un texto implícito, 2 volúmenes. Bogotá, 1977.
• Nuevos escolios a un texto implícito, 2 volúmenes. Bogotá, 1986.
• De iure, en Revista del Colegio Mayor de Nuestra Señora del Rosario 81. Jg., núm. 542 (abril-junio de 1988), pp. 67–85.
• Sucesivos escolios a un texto implícito, Santafé de Bogotá, 1992. (Nueva edición: Barcelona, 2002).
• El reaccionario auténtico, en Revista de la Universidad de Antioquia, núm. 240 (abril-junio de 1995), pp. 16–19.
• Escolios a un texto implícito. Selección, Bogotá, 2001.

Sobre Nicolás Gómez Dávila

• Alfredo Abad: Pensar lo implícito. En torno a Gómez Dávila. Postergraph, Pereira, 2008. [1]
• Badawi, Halim. «Apuntes para una biblioteca imaginaria: valor patrimonial y situación legal de las bibliotecas de Bernardo Mendel y Nicolás Gómez Dávila», en Revista de la Escuela Interamericana de Bibliotecología. Medellín: Universidad de Antioquia, 2007. ISSN 0120-0976
• Camilo Noguera Pardo: Biografía intelectual de Nicolás Gómez Dávila; esbozos escogidos de sus influencias, Universidad Sergio Arboleda, 2012.
• Enver Torregroza: La nave que somos: hacia una filosofía del sentido del hombre, Bogotá, Editorial Javeriana, 2014.
• Franco Volpi: «Un angelo prigioniero nel tempo», en Nicolás Gómez Dávila: In margine a un testo implicito, Milano 2001, pp. 159–183.
• Guillermo Hoyos Vásquez: "Don Nicolás Gómez Dávila. Pensador en español, reaccionario auténtico", Arbor, Vol 184, No 734 (2008)
• Hernán D. Caro: «El buen odioso — La apoteosis alemana de Nicolás Gómez Dávila», en Revista Arcadia, enero de 2008. [2] Arxivat 2013-01-11 at Archive.is
• José Antonio Bielsa Arbiol: «El pensamiento reaccionario de Nicolás Gómez Dávila (1913-1994), una introducción», en Pluma libre y desigual núm. 96, febrero de 2012, Zaragoza, pp. 4–8.
• José Miguel Oviedo: Breve historia del ensayo hispanoamericano, Madrid 1981, pp. 150–151.
• José Miguel Serrano Ruiz-Calderón: "Democracia y nihilismo, vida y obra de Nicolás Gómez Dávila", Navarra, 2015 EUNSA.
• Juan Fernando Mejía Mosquera: "Zuleta, Cruz Vélez y Gómez Dávila. Tres lectores colombianos de Nietzsche", Universitas Philosophica Vol. 17, no. 34-35 (Jun.-dic 2001), p. 257-301
• Juan Gustavo Cobo Borda: Nicolás Gómez Dávila, un pensador solitario, en Cobo Borda: Desocupado lector. Bogotá, 1996, pp. 94–96.
• Mauricio Galindo Hurtado: «Un pensador aristocrático en Los Andes: una mirada al pensamiento de Nicolás Gómez Dávila», en Historia Crítica, Bogotá, núm. 19, (2000). [3]
• Niccolò Cereno, «Gómez Dávila, Nicolás», en Enciclopedia filosófica, volume 5, Milano 2006.
• Óscar Torres Duque: «Nicolás Gómez Dávila: la pasión del anacronismo», en Boletín Cultural y Bibliográfico 32, núm. 40 (1995). 31-49. [4]
• Philippe Billé (ed.): Studia Daviliana. Études sur N. G. D., La Croix-Comtesse 2003.
• Reinhart K. Maurer: Ausnahmslose Gleichheit?, en Die Ausnahme denken (FS Kodalle), volumen 2, ed. por C. Dierksmeier, Würzburg 2003, pp. 165–76.
• Reinhart K. Maurer: Reaktionäre Postmoderne – Zu Nicolás Gómez Dávila, en J. Albertz (ed.): Aufklärung und Postmoderne – 200 Jahre nach der französischen Revolution das Ende aller Aufklärung?, Berlin 1991, pp. 139–150.
• Till Kinzel: «Vom Sinn des reaktionären Denkens. Zu Nicolás Gómez Dávilas Kulturkritik», en Philosophisches Jahrbuch 1/2002, pp. 175–185.
• Till Kinzel: Nicolás Gómez Dávila. Parteigänger verlorener Sachen, Schnellroda 2003, ²2005, ³2006.
• Till Kinzel: Denken als Guerillakampf gegen die Moderne, en [5] Arxivat 2007-07-31 a Wayback Machine.
• Till Kinzel: «Ein kolumbianischer Guerillero der Literatur. N. G. D.s Ästhetik des Widerstands», en Germanisch-Romanische Monatsschrift 1/2004, pp. 87–107. [6] Arxivat 2007-08-24 a Wayback Machine.
• Virgil Nemoianu: Nicolás Gómez Dávila: Parteigänger verlorener Sachen, enMLN, volumen 119, núm. 5, diciembre de 2004 (Comparative Literature Issue), pp. 1110–1115.
• Vittorio Hösle: Variationen, Korollarien und Gegenaphorismen zum ersten Band der „Escolios a un texto implícito“ von Nicolás Gómez Dávila, enDie Ausnahme denken, 2003, pp. 149–63.
• «Nicolás Gómez Dávila. Crítica e interpretación», en Revista de Filosofía Paradoxa núm. 14, Universidad Tecnológica de Pereira, 2007. [7]