Nomenclatura química

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

La nomenclatura química és el conjunt de normes per tal de generar els noms pels diferents compostos químics de forma sistemàtica. Aquestes normes són establertes per la IUPAC (Unió Internacional de Química Pura i Aplicada) i s'adapten, posteriorment, a cada llengua. El conjunt de normes es pot trobar en dues publicacions, conegudes com a Blue Book i Red Book. En altres publicacions similars, es poden trobar els estàndards per a la utilització de símbols per quantitats físiques (Green Book) i definicions de paraules tècniques utilitzades en química (Gold Book). Atès que cada especialitat dins de l'àrea necessita una nomenclatura especifica, el catàleg de llibres publicats és extens.

Història[modifica]

Els alquimistes i els primers químics nomenaven, en general, els composts fent referència al seu origen. Això donà lloc a la nomenclatura vulgar que, en alguns casos encara s'utilitza.

Imatge de la traducció anglesa de la nomenclatura de Lavoisier

A finals del segle XVIII Lavoisier va treballar per crear una nova nomenclatura amb l'objectiu de racionalitzar els noms de les substàncies basant-se en les seves noves teories i, juntament amb Guyton de Morveau, Berthollet i Fourcroy, va publicar, l'any 1787, l'obra: Métode de nomenclature chimie on s'establien les normes que s'utilitzaven per anomenar cada compost químics, basades amb els elements químics que contenia. La idea fou identificar la composició química amb el nom assignat. El sistema era tan clar i lògic, que els químics l'adoptaren a l'instant i encara constitueix la base de la nomenclatura tradicional actual (varen aparèixer així els coneguts sulfats, nitrats, clorits,...) i s'eliminaren els noms antics dels alquimistes: sucre de Saturn, flors de bismut, guix de Paris, sal admirable, blanc d'Espanya, pedra blava, salfumant,...

A mesura que s'anà augmentant el nombre de composts orgànics coneguts, es va fer evident la necessitat de sistematitzar el mètode de nomenclatura, fent que amb ell pugui indicar l'estructura del compost. Aquesta feina s'inicià en 1892, a Ginebra, per un Comitè Internacional de Químics, amb el qual els seus acords se signaren com a Sistema de Nomenclatura de Ginebra. La nomenclatura s'està revisant constantment.

Tipus de nomenclatura[modifica]

Actualment s'utilitzen tres tipus de nomenclatura en química inorgànica: la tradicional, la sistemàtica, la de Stock.

Nomenclatura tradicional[modifica]

Aquesta nomenclatura utilitza un codi de prefixos i sufixos per identificar la valència amb la qual actua algun dels elements que formen part del compost. Hi ha elements que poden actuar amb una, dues, tres, quatre o fins i tot més valències distintes. Amb aquesta nomenclatura es pot diferenciar elements que tinguin fins a quatre valències diferents. S'empra actualment en la nomenclatura d'àcids i de les sals derivades, i es correspon amb la nomenclatura de Lavoisier. Exemples:

  • H2SO4: àcid sulfúric
  • NaNO3: nitrat de sodi
  • HCl: àcid clorhídric

Nomenclatura sistemàtica[modifica]

La nomenclatura sistemàtica de la IUPAC utilitza un codi de prefixos numerals grecs (mono-, di-, tri-, tetra-, penta-, hexa-, hepta-, etc.) per a indicar la quantitat d'àtoms de cada element que hi ha en la fórmula d'un determinat compost. També hi ha els prefixos hemi (1/2) i sesqui (2/3). El prefix mono- es pot suprimir si no és necessari, per això la nomenclatura sistemàtica es denomina, també, nomenclatura de proporcions. S'empra especialment en els composts entre no metalls. Exemples:

  • CO2: diòxid de carboni
  • PCl5: pentaclorur de fòsfor

Nomenclatura de Stock[modifica]

Segons aquesta nomenclatura, els òxids s'anomenen amb la paraula “òxid”, seguida del nom del metall (o no metall) i a continuació el nombre d'oxidacions expressat en xifres romanes entre parèntesis. S'empra amb les sals, els òxids i els hidròxids. Per exemple: CuCl2: clorur de coure (II); o Fe(OH)3: hidròxid de ferro (III).

Referències[modifica]

  • Compendi de nomenclatura de química analítica: Regles definitives de 1977. Divisió de Química Analítica, Unió Internacional de Química Pura i Aplicada. Edició a cura d’Enric Casassas i Salvador Alegret. Barcelona, 1987, Institut d’Estudis Catalans (Monografies de la Secció de Ciències; 4). Aquesta publicació és coneguda com a llibre taronja.
  • Nomenclatura de química orgànica: Seccions A, B i C: Regles definitives de 1979. Divisió de Química Orgànica, Unió Internacional de Química Pura i Aplicada. Edició a cura d’Àngel Messeguer i Peypoch i Miquel A. Pericàs i Brondo. Barcelona, 1989. Consell Superior d’Investigacions Científiques i Institut d’Estudis Catalans. Aquesta publicació és coneguda com a llibre blau.
  • Nomenclatura de química inorgànica: Recomanacions de 1990. Unió Internacional de Química Pura i Aplicada. Versió catalana per Enric Casassas i Simó i Joaquim Sales i Cabré. Barcelona, 1997. Institut d’Estudis Catalans. Aquesta publicació és coneguda com a llibre vermell.
  • Compendi de nomenclatura de química analítica: Regles definitives de 1997. Unió Internacional de Química Pura i Aplicada. Edició a cura d’Enric Casassas, Elisabeth Bosch i Salvador Alegret. Barcelona, 2007. Institut d’Estudis Catalans. 3v. Aquesta publicació és coneguda com a llibre taronja.

Vegeu també[modifica]