Nova Escola Alemanya

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'organitzacióNova Escola Alemanya
Dades bàsiques
Tipus escola de composició
Modifica les dades a Wikidata

La Nova Escola Alemanya (en alemany Neudeutsche Schule) és la denominació amb la qual es va conèixer, a mitjan segle XIX, a un grup de compositors propers a les estètiques de Richard Wagner, Franz Liszt i Hector Berlioz. Els membres més destacats d’aquella tendència estètica foren Hans von Bülow, Peter Cornelius, Joachim Raff i Carl Tausig.

El crític musical Franz Brendel va definir l'ideari estètic des de les pàgines de la Neue Zeitschrift für Musik, la revista iniciada a Leipzig per Robert Schumann juntament amb el seu professor i futur sogre Friedrich Wieck i el seu amic Ludwig Schunke, i on es publicaren bona part dels escrits wagnerians.[1]

El 1858, Franz Liszt i Franz Brendel van projectar un Tonkünstler-Versammlung (Congrés musical). El finançament necessari provenia d'una beca de 1.000 tàlers de Friedrich Wilhelm Konstantin, príncep d'Hohenzollern-Hechingen, que Liszt havia negociat.[2] També Liszt va fer suggeriments per a les actuacions musicals durant el Congrés.[3] No és motiu de sorpresa que el mateix Liszt fos el compositor contemporani que va realitzar interpretacions més freqüentment al Congrés i que els membres del seu cercle de Weimar estiguessin ben representats.

El tercer dia del Tonkünstler-Versammlung, el 3 de juny, va ser inaugurat per Brendel amb el discurs Zur Anbahnung einer Verständigung (Per obrir el camí a un acord). El discurs de Brendel és l'origen del terme «Nova Escola Alemanya». Va ser publicat en versió impresa a la Neue Zeitschrift für Musik del 10 de juny del 1859.

La Nova Escola, més que assenyalar un programa estètic concret, un dogma de composició, es caracteritza per una posició liberal i progressista dels seus membres, per la seva preferència pel poema simfònic i també pel drama musical wagnerià entès com a única proposta de futur, i, per contra, del rebuig a determinats gèneres considerats com a conservadors, cas de la música de cambra.

Enfront d'aquesta tendència hi ha les figures de Johannes Brahms, Joseph Joachim, Eduard Hanslick i d'altres, amb trets més classicitzants que s'oposaven, relativament, als primers. D'aquesta manera, el panorama germànic es veié distorsionat per aquests enfrontaments, que fins i tot s'ha batejat com la Guerra dels Romàntics; no s'hi valien termes mitjans: o bé s'era progressista de la Nova Escola Alemanya, o bé s'adoptaven els postulats més conservadors del manifest del 1860 de Joachim i Brahms.[1]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 «Nova Escola Alemanya». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Lucke-Kaminiarz, Der Allgemeine Deutsche Musikverein, p. 222f.
  3. Lucke-Kaminiarz, Der Allgemeine Deutsche Musikverein, p. 228.Es pot trobar informació addicional en una carta de Liszt adreçada a un detinatario anònim a Leipzig a: La Mara (ed.): «Liszts Briefe Band 2, No.398». [Consulta: 1r març 2010].. Segons això, en un concert de l'1 de juny, es van interpretar obres de Mendelssohn, Schubert i Chopin en contra dels desitjos de Liszt. Aquest havia desitjat que només s'interpretaran obres de tall «progressista». Va demanar amb urgència al destinatari mantenir en secret la seva part en els detalls de l'elaboració del programa.