L'oboè de cacera,[1] de l'italià oboe da caccia és un instrument aeròfon de llengüeta doble, classificat de vent fusta, afinat una quinta per sota de l'oboè, en un registre semblant al del corn anglès; de la família de l'oboè té unes característiques particulars que el diferencien dels altres tipus com el tronc corbat i que acaba amb una campana de bronze.
Inventat les primeres dècades del segle xviii, fou utilitzat principalment en l'època barroca i Bach en fou el gran divulgador en algunes de les seves cantates com, per exemple, BWV 1, BWV 46, BWV 167 i BWV 179. Posteriorment, caigué en desús fins que en el segle XX es recuperà dins del moviment d'interpretació seguint criteris històrics amb instruments originals, encapçalat per Gustav Leonhardt i Nikolaus Harnoncourt entre d'altres.
