Ophélie
| Forma musical | obra de composició musical  |
|---|---|
| Compositor | Mélanie-Hélène Bonis |
  | |
Ophélie, op.165, és una obra de la compositora Mel Bonis.
Composició[modifica]
Mel Bonis compon dues versions de Ophélie: una per a piano[1] i l'altre per a orquestra[2]. La versió per a piano no té data, l'obra va ser publicada pòstumament per les edicions Armiane el 1998 i després per les edicions Furore el 2004[1]. La versió orquestral té moltes correccions i també ser publicada pòstumament per les edicions Furore el 2018.
Anàlisi[modifica]
Ophélie és una de les nou peces de la compositora que descriuen la figura de grans heroïnes mitològiques: Le Songe de Cléopâtre, Mélisande, Viviane, Phœbe, Salomé, Omphale, Écho i Desdèmona[3]. L'obra requereix uns requisits tècnics força avançats, i evoca, pel seu títol i la seva estètica, una obra propera al simbolisme[4] .
La versió orquestral mostra un gran domini de l'escriptura orquestral[5]
Ophelia s'inspira en el personatge homònim de l'obra Hamlet, de William Shakespeare, el qual perd el cap i s'ofega en circumstàncies misterioses. Bonis s'apropia i retrata les característiques principals d'aquest personatge : la bellesa virginal, l'element aquàtic, la Natura o el son[6] .
L'obra té un caràcter molt tempestuós, és abundant en cromatismes, i la versió orquestral posa en relleu instruments amb timbres més foscos, com violes, violoncels o fagots. També s'observa l'aparició d'un clarinet baix, l'única en tota la seva obra simfònica. Aquest contrasta amb el timbre més lluminós de les flautes, oboès i violins. La peça es construeix al voltant de tres idees temàtiques i té una estructura formal regular. La secció central està articulada per cascades lentes i brillants d'inversions d'acords perfectes o de sèptima disminuïda, que volen recrear un paisatge aquàtic. Les arpes tenen la indicació de caràcter « misteriós »[7] .
La peça presenta flexibilitat rítmica, apreciable en la llibertat de la línia melòdica. Aquesta partitura situa Mel Bonis en la llarga tradició d'orquestració francesa i en la continuació de l'estil de Maurice Ravel i Claude Debussy[8] .
Recepció[modifica]
Discografia[modifica]
- Bonis: The Wounded Cathedral, Pianoworks, Veerle Peeters (piano), Et'Cetera, 2010.
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 Jardin, 2020, p. 66.
- ↑ Jardin, 2020, p. 79.
- ↑ Jardin, 2020, p. 29.
- ↑ Jardin, 2020, p. 307.
- ↑ Jardin, 2020, p. 241.
- ↑ Jardin, 2020, p. 430.
- ↑ Jardin, 2020, p. 431.
- ↑ Jardin, 2020, p. 433.
Fonts[modifica]
- Jardin, Étienne. Mel Bonis (1858-1937) : parcours d'une compositrice de la Belle Époque, 2020. ISBN 978-2-330-13313-9. OCLC 1153996478.