Orde de Santa Clara
 Emblema de les clarisses, el mateix de la família franciscana | |
| Tipus | Monàstic de clausura, femení |
|---|---|
| Nom oficial | Orde de Santa Clara |
| Nom oficial llatí | Ordo Sanctae Clarae |
| Sigles | O.S.C. |
| Altres noms | Germanes Menors (fins a 1217); Clarisses, Germanes Pobres de Santa Clara, Monges Clarisses, Damianites, Dames Pobres, Franciscanes Clarisses |
| Hàbit | Hàbit marró o negre i vel negre, toca blanca; cordó blanc |
| Objectiu | Vida contemplativa i pregària, servei als altres |
| Fundació | 19 de març de 1212, Església de la Porciúncula d'Assís per Santa Clara d'Assís i Sant Francesc d'Assís |
| Aprovat per | Innocenci IV (1263, per Urbà IV), en 1253 |
| Regla | 1212-15: Observances de Sant Francesc; 1215-47: Regla de Sant Benet (1229: Privilegi de la pobresa); 1247: Regla d'Innocenci IV; 1253: Regla de Santa Clara; 1263: Regla d'Urbà IV (per Gaetano Orsini) |
| Constitucions | 1218 (estatuts del cardenal Ugolino); |
| Patrons | Sant Francesc d'Assís, Santa Clara d'Assís |
| Branques i reformes | Clarisses urbanistes (1263); clarisses coletines (1406), alcantarines, caputxines (1553) |
| Primera fundació | San Damiano (Assís), 1212 |
| Fundacions destacades | Protomonestir de Santa Clara (Assís, casa mare), Santa Engracia (Pamplona, 1228), Reims (1229), Marsella (1254), Tordesillas |
| Fundacions a terres de parla catalana | convent de Santa Clara (Barcelona, 1234-1513, desaparegut), Santa Clara (Lleida, 1240), La Puritat i Sant Jaume (València, 1249), Convent de Santa Clara de Palma (1256), Santuari de la Serra (Montblanc, 1296-2008), Convent de Santa Clara de Manresa (1322), Monestir de Pedralbes (Barcelona, 1326) |
| Persones destacades | Santes Agnès d'Assís, Joana de Valois, Cunegunda de Polònia, beata Àngela Maria Astorch, Santa Elisabet de Portugal, abadessa Olzet, Isabel de Villena, Eulàlia Anzizu |
Les monges de l'Orde de Santa Clara o Orde de Germanes Pobres de Santa Clara o clarisses (claresses segons Joan Coromines)[1] (en llatí Ordo Sanctae Clarae, O.S.C.) són les religioses de vots solemnes que pertanyen a l'orde religiós fundat per Sant Francesc d'Assís i Santa Clara d'Assís (de qui en deriva el nom "clarissa") en 1212. Constitueixen el Segon Orde de Sant Francesc, dintre de la família franciscana (el primer és l'orde masculí de frares i el tercer, els laics que viuen d'acord amb la regla). Segueixen la regla aprovada per Innocenci IV el 1253.[2]
Història
[modifica]
El segon orde franciscà va néixer la nit del 18 al 19 de març de 1212, quan Clara, fugitiva de casa seva, anà a la Porciúncula d'Assís, on va trobar Sant Francesc. El sant li tallà els cabells i li imposà el vel monàstic, consagrant-la a la vida religiosa. Inicialment, Clara va ser reclosa a un monestir benedictí. Quan altres dones (entre elles la seva germana Agnès) feren el mateix, s'instal·laren plegades a la vora de l'església de San Damiano, a la rodalia d'Assís. Allí van començar a ser conegudes com a Dames Pobres de Sant Damià o Damianites.[3]
La Regla de Santa Clara
[modifica]La regla de vida de l'orde van ser inicialment unes instruccions simples dictades per Sant Francesc, basades en l'estricta pobresa de la comunitat i la seva dedicació a la pregària, la contemplació i el servei als altres. Aquestes observances van haver de donar pas, en 1215, a la Regla de Sant Benet, tal com establia el cànon XIII del Concili Laterà IV, que prohibia noves regles d'ordes religiosos.
A partir de 1218 el cardinal Ugolino dei Conti di Segni (després papa Gregori IX) va formular una nova regla, molt rígida, que preveia la clausura de les monges. La regla va ser revisada i redactada novament per Santa Clara, per la qual cosa se'n diu Regla de Santa Clara, i va ser aprovada per Innocenci IV el 9 d'agost de 1253, dos dies abans de la mort de Clara. És l'única regla d'un orde religiós escrita per una dona.[3]
Regla urbaniana i divisió de les clarisses
[modifica]Llavors ja hi havia diverses comunitats de clarisses i no totes acceptaren la nova regla de Santa Clara. Per això, el cardenal Gaetano Orsini, protector de l'orde, va redactar-ne una de nova aprovada per Urbà IV el 18 d'octubre de 1263, coneguda com a regla urbaniana.[3]
La nova regla, menys rigorosa, permetia a les religioses posseir béns en comú, infringint el privilegi de la pobresa que Gregori IX havia concedit a l'orde en 1228 i recollita a la regla original aprovada per Innocenci IV, segons el qual, ningú no podria obligar a l'orde a tenir béns o propietats. L'orde es dividí llavors en dues congregacions:[3]
- les anomenades damianites, avui anomenades monges clarisses per antonomàsia, fidels a la regla del 1253: van ser molt poques; amb el temps, també van renunciar al "privilegi de la pobresa" i van acceptar de tenir propietats com a mitjà per a obtenir rendes que permetessin la subsistència de la comunitat. Van adoptar, llavors, la regla d'Urbà IV.[3]
- les Clarisses Urbanistes, que seguien la regla del 1263.[3]
Posteriorment, nasqueren noves congregacions de clarisses. Avui en subsisteixen:
- Clarisses Coletines o Descalces, nascudes en 1406 per la reforma de Santa Coleta de Corbie al monestir de Besançon[3]
- Clarisses Caputxines, fundades a Nàpols en 1535 per Maria Llorença Llong.[3]
Activitat i difusió en l'actualitat
[modifica]Les monges clarisses són un orde mendicant de clausura, en la pràctica un orde monàstic: les seves religioses es dediquen prioritàriament a la pregària contemplativa. Cada monestir és una comunitat autònoma i és dirigit per una abadessa electa per un període determinat. Generalment depèn de la jurisdicció d'un bisbe i, en el pla espiritual, està vinculat a l'Orde de Sant Francesc. Formen part, com a segon orde, de la família franciscana.
Al final de 2005 hi havia 562 monestirs de clarisses arreu del món, amb 7.565 monges.[4]
-
Santa Clara i algunes monges; fresc de S. Damiano (Assís), s. XIV -
S. Damià d'Assís va ser la primera casa de l'orde -
Claustre i església del monestir de Pedralbes, a Barcelona
Notes
[modifica]- ↑ "clarissa és la forma menys catalana, latinitzant o acastellanada avui preferida, Joan Coromines, DECAT II, 438a46-51Pàmies, Xavier. «Un buidatge del Coromines: Equivalències castellà-català». [Consulta: 25 maig 2018].
- ↑ Jornet i Benito, Núria «Els miralls de Clara d'Assís: el naixement de l'Orde de Santa Clara en terres catalanes». Moments històrics de les dones a Catalunya. Institut Català de les Dones, pàg. 44,45.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 Roca i Costa, Maria Carme. Abadesses i priores a la Catalunya medieval. Barcelona: Base, S.A., octubre de 2014, p. 152,153. ISBN 9788416166220.
- ↑ Dades estadístiques de l’Annuario Pontificio per l'anno 2007, Città del Vaticano, 2007, p. 1524
Enllaços externs
[modifica]