Orde de Sant Sulpici

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'ordeOrde de Sant Sulpici del Bosc
Abbaye Notre-Dame du Nid-au-Merle absidiole sud.JPG
Ruïnes de l'abadia de Saint-Sulpice, cap de l'orde
Tipus Monàstic, doble: comunitats femenina i masculina, separades però al mateix monestir, sota direcció de la priora
Nom oficial Orde de Sant Sulpici
Nom oficial llatí Ordo Sancti Sulpitii
Altres noms Sant Sulpici de Rennes, Congregació de Sant Sulpici
Objectiu Vida contemplativa
Fundació ca. 1112, Notre-Dame du Nid-de-Merle, al bosc de Nid-de-Merle (Saint-Sulpice-la-Forêt, prop de Rennes, Bretanya) per Raül de La Futaie
Regla Regla de Sant Benet
Supressió Comunitat masculina extinta en 1679; comunitats femenines expulsades en 1792
Branques i reformes És similar a l'Orde de Fontevrault
Fundacions destacades Abadia de Loc Maria (Quimper), Fougereuse, Higham (Kent)
Fundacions a terres de parla catalana No n'hi hagué
Persones destacades Maria de Blois, filla d'Esteve I d'Anglaterra; Marguerite d'Angennes
Modifica les dades a Wikidata

L'Orde de Sant Sulpici fou un orde monàstic fundat per Raül de La Futaie cap al 1112 i que va existir fins al final del segle XVI. L'orde, com l'Orde de Fontevrault, tenia la particularitat que els seus monestirs eren dobles, amb comunitats masculina i femenina, però eren regits per una priora, sempre monja. Seguien la Regla de Sant Benet, per la qual cosa també rep el nom de Congregació Benedictina de Sant Sulpici.

Història[modifica]

Raül de La Futaie havia estat monjo benedictí, però cercant major observança de la regla, es retirà a fer vida eremítica amb Robert d'Arbrissel, al bosc de Craon. Cap al 1112 va predicar per la regió i va fundar al bosc de Nid-de-Merle, prop de Rennes, l'abadia de Notre-Dame du Nid-au-Merle (Mare de Déu del Niu de la Merla), també anomenada de Saint-Sulpice des Bois (Sant Sulpici del Bosc, a l'actual municipi de Saint-Sulpice-la-Forêt, Bretanya).

Era una abadia doble, on l'abadessa tenia el govern de les dues comunitats, femenina i masculina.[1] La comunitat masculina vivia en un edifici separat proper a la femenina; els homes s'ocupaven de l'atenció espiritual de les dues comunitats i dels treballs manuals i de manteniment, mentre les monges feien vida contemplativa. Els monjos rebien el nom de condonats. Els preveres no podien entrar mai a l'espai de les monges, ni tan sols per administrar els últims sagraments: les moribundes eren portades al cor de l'església per rebre'ls.

No se sap qui en fou la primera abadessa; la primera coneguda en fou Maria, filla del rei Esteve I d'Anglaterra. Sembla que Maria va deixar l'abadia amb set monges i anà a Anglaterra en 1156, on fou admesa al monestir de Stratford at Bow (Middlesex) i fundà l'abadia de Lillechurch (o Lilleherche, a Higham, Kent), que depenia de Notre-Dame du Nid-au-Merle.

L'abadia estengué la seva influència per la regió i esdevingué cap del nou Orde de Sant Sulpici, que va arribar a tenir vint priorats que depenien de l'abadia a la mort del fundador, i deu més van fundar-se en els trenta anys següents. En vida del fundador Folc V d'Anjou li donà terres a Fontaine Saint-Martin (1117) i el bisbe Guillem de Poitiers li cedí la Madaleine de Fougereuse (Poitou); el duc Conan III de Bretanya va fer donació a l'orde de l'abadia de Loc Maria, a Quimper en 1124. A imitació seva, altres nobles fundaren monestirs que es posaren sota la jurisdicció de Saint-Sulpice, com l'abadia de Coëts, la de Saint-Malo d'Ercé. Les fundacions van ésser principalment a la Bretanya, Anjou, Maine i el Poitou, i algunes a Anglaterra.

Els papes Calixt II, Eugeni III i Innocenci IV van posar Saint-Sulpice sota la protecció de la Santa Seu, l'abadessa depenia directament del papa, no del bisbe de Rennes; una butlla d'Eugeni III de 1148 llista tots els monestirs de la congregació, i prohibeix els monjos de sortir dels monestirs sense l'autorització de l'abadessa i del capítol. El 1162, el papa Alexandre III confirma totes les donacions fetes a la casa mare.

A partir del segle xiv comença un llarg declivi de l'orde. En començar el segle XVII, l'orde es va extingir en la seva forma primitiva: la comunitat masculina fou suprimida en 1679. La femenina, com a congregació benedictina, va sobreviure a alguns monestirs, com el de Nid-de-Merle, fins a la Revolució francesa; les monges foren expulsades en 1792 i la casa mare fou abandonada i enderrocada entre 1835 i 1902. L'última abadessa de la comunitat doble de la casa mare fou Marguerite d’Angennes (entre 1609 i 1662), que va reformar la disciplina del monestir.

Referències[modifica]

  1. Sant Sulpici fou el segon orde que va adoptar comunitats dobles, després de l'Orde de Fontevrault (1100); els altres foren l'Orde de Sant Gilbert (1135) i l'Orde de Santa Brígida, fundat el 1344. Els monestirs premonstratencs, només entre 1120 i 1140, també tingueren comunitats dobles, i l'Orde de Montevergine comptà només amb un monestir doble.

Bibliografia[modifica]