Vés al contingut

Pachacamac (jaciment arqueològic)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula indretPachacamac
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Tipusjaciment arqueològic Modifica el valor a Wikidata
Lloc
Entitat territorial administrativaLima (Perú), província de Lima (Perú) i Lurín (Perú) Modifica el valor a Wikidata
LlocLurín Modifica el valor a Wikidata
Map
 12° 15′ 29″ S, 76° 54′ 00″ O / 12.25806°S,76.9°O / -12.25806; -76.9
Característiques
Patrimoni de la Humanitat  
Tipus  → Amèrica Llatina-Carib
Data2014 (38a Sessió)
Identificador1459
Candidat a Patrimoni de la Humanitat
Data30 agost 1996
Identificador512
Patrimoni cultural del Perú

Pachacamac (quítxua: Pacha Kamaq) va ser una ciutat i el principal santuari de la costa andina durant més de mil cinc-cents anys.[1] Actualment, és un jaciment arqueològic a 30 quilòmetres al sud-est de Lima, Perú, proper a l'oceà Pacífic.[2] L'àrea monumental es constitueix per més de 50 estructures arquitectòniques, construïdes a base de pedra tallada, tova i tàpia.[3] L'espai és visitable sota la infraestructura del Museo de sitio Pachacamac (MSPAC) promogut pel Ministeri de Cultura del Perú. Obert des de 1965 i que es tornà a inaugurar el 2016.[4] Pachacamac és un dels extrems del camí Xauxa - Pachacamac. Aquest camí ingressà a la llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO el 21 de juny de 2014, com a part del bé transfronterer seriat conegut com el Qhapaq Ñan.[5][6]

Emplaçament i vulnerabilitats

[modifica]

Es troba a la costa central del Perú, proper a les tres valls dels rius: Chillón, Rímac i Lurín i a quatre quilòmetres de la ciutat de Lurín. Damunt d'una esplanada dominada per quatre promontoris rocosos, situats molt a prop de la desembocadura del riu Lurín.[7] Al llarg del litoral de la regió es troben planícies de pedra soterrada, formades per antics fons marins, que s'han elevat gradualment a causa del desplaçament de la placa de Nazca contra la placa Sud-americana. Una d'aquestes planícies és a la base de part del jaciment.[8] El clima és el característic de la costa central del Perú: àrid, semicàlid i humit. La zona intangible del Santuari Arqueològic cobreix unes 465 hectàrees de terreny. D'aquesta extensió, el 40% és monumental i pot ser visitada pels turistes, mentre que el 60% restant està reservat a la recerca. Una gran part de les dues àrees es troben cobertes per sorra eòlica.[9] És el complex arqueològic més gran i important de la ciutat de Lima.[3] Es considera com l'únic lloc arqueològic de la Lima metropolitana que manté la unitat arquitectònica de la zona monumental.[10] La vulnerabilitat dels materials constructius, terra i pedra, es veu afectada per fenòmens d'erosió natural. Les condicions mediambientals, la proximitat al litoral marítim i el vent, provoquen erosió a la base de les estructures i el despreniment de la pintura mural. S'han trobat evidències que el fenomen del Niño i els sismes han afectat el Santuari.[11][12][13] A més, l'activitat humana exerceix una forta pressió sobre ell: des del saqueig dels conqueridors espanyols[14] fins als nostres dies, amb el creixement urbà no controlat[15] i l'interès per canviar l'ús del sòl dels terrenys al voltant del perímetre. El trànsit de vehicles motoritzats a l'àrea arqueològica monumental afecta les estructures i a altres elements arqueològics i fins i tot, l'activitat que genera el jaciment provoca deteriorament, per la gran quantitat de visites turístiques.[16]

També s'ha qüestionat la idoneïtat del traçat del circuit de visita, perquè s'empra de manera massa intensiva i no afavoreix la comprensió del conjunt arqueològic.[16]

Història

[modifica]

Pachacamac és un conjunt monumental amb una complexa evolució arquitectònica, urbana i política. Les evidències suggereixen que el lloc va ser habitat durant el Període Formatiu.[17]

En el Període Intermedi Primerenc (200 – 600 dC), la Cultura Lima va ser responsable de la primera gran ocupació de Pachacamac, constituint una fase de desenvolupament significatiu.[18] El lloc ja era un centre religiós local, la Cultura Lima li va conferir un primer apogeu.[12] La gran similitud entre les ceràmiques i els dissenys decoratius a les diferents valls de la Costa Central s'ha interpretat com una prova important de l'existència d'una política comuna durant l'estil Lima.[19] La vall de Lurín va ser ocupada en un moment de complexitat política per a la Cultura Lima. Es creu que Pachacamac no era un dels indrets principals d'aquesta cultura, sinó un lloc que es veieren forçats a ocupar en el seu desplaçament cap al sud.[20]

Grif de Pachacamac (Cultura Wari), animal mitològic amb cap i ales d'un ocell i les potes de felí.

El Període Mitjà (600 – 1100 dC) evidencia la preséncia de la Cultura Wari, provinent d'Ayacucho i considerat el primer imperi andí.[21] És molt probable que les sequeres del segle VI i l'augment de les precipitacions, causades per l'esdeveniment d'El Niño al segle VII dC,[22] estimulessin l'expansió Wari.[23] Establir-se a les valls de Lima, va determinar la caducitat de centres cerimonials com els de Maranga i Pucllana a la vall del Rímac. Limitant-se a servir com a cementiris d'elit, mentre que Pachacamac i Cajamarquilla es convertiren en seus de temples majors.[24] Després de la capital a Wari,[25] Pachacamac exercí com a una mena de segona capital de l'imperi, amb una influència que abastava la costa peruana des de Piura fins a Arequipa, així com la serra.[25] Ser elegida com a seu principal pot associar-se al prestigi que ja tenia com a centre religiós i com a oracle. Durant l'Horitzó Mitjà, Pachacamac es va convertir en un punt central d'influència a l'imperi Wari, atraient pobles de la costa, serra i selva.[26] Això es fa notori, especialment mitjançant objectes litúrgics, materials recuperats per Uhle i els conservats al Museu Etnològic de Berlín.[27] Tot i que no hi ha consens sobre les causes exactes del col·lapse de l'Imperi Wari, aquest va patir guerres internes, revoltes, inestabilitat política i una possible sequera. Això va portar a l'abandó de la capital i la migració a zones altes, marcant una era d'inestabilitat a la regió.[28]

El Període Intermedi Tardà (1100 – 1470 dC) La instauració del Senyoriu Ichma es forjà després de la caiguda de la Cultura Wari. S'establí un sistema polític que es desenvolupà a la costa central, abastant les valls de Lurín i Rímac. Pachacamac va ser el centre d'aquesta unitat, amb una forta presència administrativa, política i cerimonial.[29] La importància de Pachacamac radicava a ser un centre cerimonial que unificava als grups Ychsma, malgrat la seva poca integració política. El seu prestigi va persistir fins a l'arribada dels espanyols.[30] En aquesta època es van construir diverses piràmides amb rampa a la zona central del santuari. Són palaus o edificis que estan emmarcats per dues avingudes que divideixen l'espai en quatre sectors: una té direcció Nord-Sud i l'altra Est-Oest. La denominació Ichma és quítxua i designa l'arxiota, un colorant corporal d'ús generalitzat.[31]

Període Horitzó Tardà, Ichma tardà i Període Inca (1470 – 1533 dC). Sota el regnat de Túpac Yupanqui i l'arribada dels inques del Cusco, els sacerdots del santuari es van subordinar al nou poder. El govern incaic va definir una nova traça urbanística per a tot el conjunt, va imposar els seus símbols i la seva arquitectura[32] Pachacamac no comptava amb un gran nombre de població civil. Primordialment, les construccions tenien un ús cerimonial i per a allotjar als peregrins.[32]

El cronista Guamán Poma documenta el sacrifici d'un nen.

Període Colonial (1533 -1572 dC). Els primers cronistes espanyols deixen constància que, quan ells van arribar, ja hi havia construccions en ruïnes; que hi havia un sistema de quatre muralles que protegien el lloc i que en gran part estaven en mal estat de conservació.[33] El terratrèmol devastador del 1512, així com unes pluges d'inusual intensitat, van suposar un fort impacte, que encara no s'havia superat.[34] Pachacamac fou saquejat pels conqueridors espanyols el 1532 dC.[12][35] Malgrat això, l'assentament es va continuar ocupant fins al 1572. Patint modificacions en un grau desconegut per el tambo colonial[a] i per l'interès d'esborrar el que es consideraven idolatries.[37] El Santuari va ser el primer gran centre cerimonial actiu que va ser pres, saquejat, desarticulat i cristianitzat pels europeus a Amèrica del Sud.[38] Entre 1570 i 1575, el virrei Toledo visità el Perú, un dels seus objectius fou concentrar a la població indígena en reduccions, allunyant-los dels seus espais d'adoració. El 1572 es fundà el poble San Salvador de Pachacamac.[39]

L'arqueòleg Max Uhle va ser el primer investigador a realitzar un treball sistemàtic. Va arribar al Perú l'any 1896 i els seus primers estudis es van enfocar a Pachacamac, on va desenvolupar una exploració detallada. Va elaborar un plànol pioner i precís del lloc.[40] Va excavar al Temple del Sol, on va identificar un cementiri vinculat a nens i dones sacrificades amb ofrenes d'estil cusqueny que incloïen aríbals, plats i tasses amb pedestal. Aquesta col·lecció es troba al Museu de la Universitat de Pensilvània.[41] A la zona inferior del Temple Pintat va excavar l'anomenat Cementiri Uhle. El Museu Etnològic de Berlín custòdia 9.000 teixits de Pachacamac que es creu que eren d'aquest cementiri.[42][43] Els resultats d'aquelles activitats van ser recollits a una monografia, Pachacamac, publicada el 1903, que va destacar per la seva metodologia rigorosa i va contribuir a l'avanç del coneixement sobre l'arqueologia prehispànica. Aquest treball va marcar una fita en l'estudi de les tradicions culturals andines, consolidant Pachacamac com un cas rellevant dins del patrimoni històric peruà.[40][44] Pel seu treball a Pachacamac, Uhle va poder confeccionar la primera seqüència cronològica d'Amèrica del Sud, basada en l'esquema pre-Wari / Wari / post-Wari / Inca. Aquest esquema continua vigent avui, encara que amb molts afegits i precisions.[45]

Pachacamac és el Déu creador i qui anima el món.

El 1938 es dugueren a terme tasques d'adequació del Santuari de Pachacamac en preparació per al XXVII Congrés Internacional d'Americanistes, que se celebraria al Perú el 1939. Durant les operacions de neteja i descombrament del Temple Pintat,[46] l'arqueòleg Albert Giesecke va identificar l'Ídol de Pachacamac, una figura de fusta bifront, així com les restes d'una porta decorada amb closques del tipus Spondylus princeps.[47] Segons els cronistes, Hernando Pizarro va profanar i destruir el Temple Pintat; es menciona una talla de fusta bifront i una porta adornada amb closques en un lloc que coincideix amb les descobertes el 1938.[47] Al període colonial, l'ídol es va trobar clavat a terra i estava tallat amb una figura fera que imposava respecte.[48] Era adorat i temut a tota la costa per ser la deïtat de la nit i dels terratrèmols.[49] En aquell moment, existien diverses còpies de l'ídol.[47] Segons Francisco de Jerez, Pizarro va destruir l'ídol principal de Pachacamac en un intent d'erradicar els cultes andins.[50] Un relat mític explica que la divinitat Pachacamac va revelar el seu nom a Túpac Yupanqui. Pachacamac significa “el que anima la terra”. A aquell lloc s'erigí un temple; amb el mateix nom. A l'arribada dels inques, l'antiga vall d'Ichma es va ser anomenar de Pachacamac.[51] En realitat el santuari no va ser aixecat sinó que el Temple Ichma passà a anomenar-se Temple Pachacamac[52] i l'ídol Ichma passà a anomenar-se Pachacamac.[48] Esculpit entre els segles X i XI dC,[23] correspon a un estil de la fase 2 de la Cultura Wari i, per tant, és anterior a la Cultura Inca. És l'única imatge que es conserva d'un déu andí del culte vigent en temps dels inques, al segle XVI, quan els espanyols van arribar al Perú.[53] És per això que és considerada una de les peces arqueològiques més importants del Perú. Encara que també per les dimensions, els aspectes decoratius, la integritat i el bon estat de conservació de la peça.[48] A la part superior, mostra un personatge bifront de trets humans; es desdobla en dos, amb un front associat als fruits del blat de moro i l'altre a animals marins i caps de serp, és a dir a les esferes de l'agricultura i la mar. S'assumeix que un és masculí i l'altre femení. Sota el qual es desenvolupen escenes de caràcter sagrat que simbolitzen el món i els elements còsmics.[54]

Zona intangible i zona d'amortiment en context.

El Museo de Sitio de Pachacamac va ser inaugurat el 1965 per Arturo Jiménez Borja i s'encarrega de la custòdia, recerca i exposició dels principals materials arqueològics recuperats al Santuari de Pachacamac, considerat el lloc arqueològic més important de Lima.[40] Cinquanta anys després, l'any 2015, es va construir un nou museu que va millorar l'espai i la disponibilitat per al creixent patrimoni generat pels projectes de recerca desenvolupats gràcies al suport del Programa Qhapaq Ñan.[55]

Durant l'època colonial es van registrar dos sismes considerats greus el de 1687 i el de 1746. El terratrèmol del 15 d'agost de 2007 va ser el cinquè sisme considerat moderat durant l'època republicana.[56] Malgrat la moderada intensitat, algunes construccions van rebre afectacions entre les quals es troben: el Temple del Sol, la Piràmide amb Rampa núm. 1 i l'Acllawasi.[57] El terratrèmol d'agost de 2007 va posar de manifest el comportament estructural dels edificis segons les tècniques constructives emprades i alguns problemes d'estabilitat. Es va fer una anàlisi de la situació, fent-se una proposta d'intervenció i dins del Programa Qhapaq Ñan, s'han executat tres tipus de projectes: la conservació d'estructures a llarg termini; els projectes d'emergència i les activitats de neteja i manteniment. Havent-se conclòs que l'erosió i els terratrèmols per efecte acumulat són les principals causes de deteriorament en les construccions de Pachacamac[58] i que ambdues causes estan relacionades.[56]

Pachacamac es va integrar al Programa Qhapaq Ñan el 2008,[8] el qual pretén registrar i recuperar la xarxa de camins inques.[59] Aquests camins disposaven de tambos que asseguraven aixopluc i intendència a tropes i funcionaris en les seves rutes. Pachacamac-Xauxa és un camí important de la ruta del Chinchaysuyu. Pachacamac, a la costa, és l'inici del camí que tenia com a altre extrem Xauxa, un centre administratiu i religiós de la serra. En el camí hi ha un altre centre religiós rellevant de l'època prehispànica: l'Apu Pariacaca i la zona de l'Alto Cañete interessant des del punt de vista paisatgístic, en relació amb pràctiques culturals ancestrals que s'han anat actualitzant.[59] Des de Xauxa es disposava d'accés al ramal principal del Camí Longitudinal de la Serra, a través del qual era possible accedir a la ciutat del Cusco i als principals assentaments del Tahuantinsuyo.[60][61]

Jaciment arqueològic

[modifica]

Els edificis i les infraestructures que es descriuen a continuació evidencien la importància del santuari al llarg dels segles. Estan inserides en la trama urbana, constitueixen un testimoni de l'evolució de la seva organització i de les diferents societats que l'ocuparen. A més de les piràmides i els palaus, el jaciment presenta una sofisticada xarxa de drenatge que permetia gestionar les pluges de la zona.[62]

Cronologia estadística Cronologia de l'antic Perú Cronologia constructiva en el santuari de Pachacamac
Nord Centre Sud
Horitzó Tardà

1470 - 1533 dC.

 Inca Inca Inca Acllawasi, Temple del Sol, Taurichumpi, Edifici 47, Plaça dels Pelegrins i Casa dels Quipus
Intermedi Tardà

1100 - 1470 dC.

 Chimú

Lambayeque

 Ichma

Chancay

Casma

 Chincha

Churajón

Chiribaya

 Piràmides amb rampa
Horitzó Mitjà

600 - 1100 dC.

 Mochica Tardà Teatino

Pachacamac

Nievería

 Wari

Viñaque

Chaquipampa

Tiwanaku

 Temple Pintat o Temple de Pachacamac i Cementiri Uhle
Intermedi Primerenc

0 aC. - 600 dC.

 Mochica

Gallinazo

Vicus

 Recuay

Lima

Miramar

 Nasca Complex de toves Lima, Temple d'Urpiwachaq i Temple vell
Horitzó Primerenc

900 - 0 aC.

 Salinar

Kunturwasi

 Chankillo

Chavín

 Pucará

Topará

Ocucaje

Paracas

Carhua

Chiripa

 El Panel
Període Inicial

1500 - 900 aC.

 Cupisnique

Las Haldas

 Garagay

Manchay

 Wankarani
Pre-ceràmic

9000 - 1500 aC.

 Huaca Prieta

Paiján

 Kotosh

Sechín

Caral

Telarmachay

Lauricocha

Guitarrero

 Chinchorro

Quebrada de los Burros

El Panel

[modifica]

El cementiri El Panel, emprat entre els anys 200 aC – 200 dC, marca l'inici de l'ocupació del jaciment. Es troba a l'extrem nord‑oest de l'àrea intangible,[63] situat sobre un turó proper a la tercera muralla. Els investigadors hi han recuperat corones metàl·liques, olles, càntirs i ampolles amb decoració escultòrica. El grup cultural associat a aquest cementiri es dedicava a la pesca, l'agricultura i a l'explotació de les llomes.[64] Els morts eren enterrats amb cura, col·locant al costat d'ells ampolles en forma de felins i ocells. Aquestes estaven pintades sobre un fons ataronjat vermellós amb dissenys blancs o negres, presentant formes primitives però elegants.[65] Per la toponímia del lloc, tant el cementiri com l'estil ceràmic es coneixen com El Panel.[66]

La Cultura Lima

[modifica]
1.- Temple Vell, 2.- Monticle de tova menuda, 3.- Temple d'Urpiwachac, 4.- Complex de toves Lima.

La Cultura Lima va erigir construccions monumentals amb tova rectangular, paral·lelepípedes petits i fets a mà, tova menuda o (adobitos). Aquests es van disposar de manera vertical sobre denses capes d'argamassa de fang. Aquest estil constructiu és tan singular que és clarament identificable entre les altres tradicions arquitectòniques que es van desenvolupar als Andes centrals.[67] La fase final d'aquest període, Nieveria, correspon al moment de transició amb l'arribada dels Wari a la costa. La ceràmica es caracteritza per estar constituïda de recipients cerimonials[68] amb una fina confecció, acabat polit i colors ataronjats, vermells, negres i grisos brillants.[69]

El Temple Vell, o Temple Vell de Pachacamac, és un gran complex arquitectònic de la Cultura Lima, de planta trapezoidal, construït amb plataformes a desnivell, utilitzant tècniques de construcció manual basades en tova de dimensions variables. L'ús de les toves segueix un patró rítmic: una columna (o secció) composta per tres toves en amplària, units amb una petita quantitat de fang i col·locades en posició vertical. Davant d'aquesta estructura se situa una altra columna similar; entre ambdues, les toves es disposen en una orientació lleugerament inclinada, per millorar l'estabilitat del conjunt.[70] Aquest es compon de dues estructures superposades: una plataforma inicial de pedra i fang, sobre la qual s'aixeca el Temple Vell, un monticle de tova amb diversos accessos i plataformes. L'anàlisi dels materials ha identificat tres fases constructives diferenciades, caracteritzades pels diferents colors dels murs (groc, blanc i policrom). Considerat com a centre de les idees religioses durant l'ocupació Lima, va mantenir aquesta importància com a huaca fins i tot després que la cultura Lima desaparegués del lloc, sense arribar a estar mai cobert per una altra edificació; això posa de manifest una relativa continuïtat cultural del santuari.[71]

El Temple d'Urpiwachac és una estructura de la Cultura Lima situada al nord-oest del Temple del Sol. Orientat cap a l'antiga llacuna d'Urpiwachac (o dels Anecs). Es creu que va ser construït entre els anys 500 i 600 dC.[72] Va ser documentat principalment per Julio C. Tello, qui va realitzar una àmplia trinxera que va revelar una extensa paret de pedra a l'altura del sòl agrícola, constituint la base externa nord d'aquesta construcció. La planta es descriu com d'aparença circular, amb tova visible (alguna caiguda). També sembla hi haurien existit tres plataformes al costat est. Culturalment, està vinculat a continguts femenins dins les creences religioses de la Cultura Lima i té importància paisatgística, ecològica i arqueològica. Està relacionat amb la sacralització de l'entorn de Pachacamac, escenari de relats mítics sobre la creació del món.[73]

Complex de toves Lima.

El Complex de toves Lima és considerada l'edificació més antiga del jaciment, composta per plataformes superposades i cinc recintes quadrangulars al voltant de pistes en forma de "T". El complex fou construït amb tova menuda, petites toves de fang col·locades en filades verticals mitjançant la tècnica anomenada del "llibreter". Va tenir funcions administratives, treballs arqueològics recents suggereixen usos posteriors al complex, com ara campament provisional, cementiri secundari o abocador.[74] Fou investigat per Alberto Bueno l'any 1968 i se situa davant l'edifici del Museu.

El Monticle de tova menuda situat sota el Temple del Sol, és una estructura arquitectònica que fou inicialment documentada per Max Uhle el 1896. Actualment, es creu que l'estructura principal va ser edificada durant el Període Lima Mitjà. Aquesta estructura consta de murs fets amb tova menuda de mida mitjana, amb una tècnica constructiva diferent de la tova menuda típica que es troba en altres edificis de la Cultura Lima. Els murs presenten un revestiment de pedres semi-escantonades i no és una gran piràmide de tova, sinó més aviat terrasses escalonades que es recolzen contra sòlids murs de contenció.[75] El Monticle de tova menuda està en ressonància amb el Temple Vell i formen part del nucli cerimonial del Santuari de Pachacamac.[76][72]

5.- Cementiri Uhle. 6.- Temple Pintat.

La Cultura Wari

[modifica]

La Cultura Wari va ser crucial per al prestigi de Pachacamac. Així i tot, la seva presència arquitectònica és enigmàtica: només el Temple Pintat es pot atribuir a ells. Aquest temple es construí després de la caiguda de la cultura Lima, reutilitzant materials d'aquella època, però just abans que Wari exercís una influència plena al santuari.[76]

El Cementiri Uhle i una sèrie d'ofrenes de ceràmica trobades a la zona són la influència més gran de la Cultura Wari a Pachacamac. Durant aquest període, es va incrementar la producció de ceràmica amb motlles, desenvolupant un estil artístic anomenat Wari-Pachacamac, que recrea patrons iconogràfics precedents de la Cultura Lima i els introduïts per Wari.[29] El constant contacte amb la societat Wari va influenciar poderosament l'art de la costa central, enriquint els estils existents amb la policromia característica de la serra d'Ayacucho.[21]

Cementiri Uhle, en honor a Max Uhle, qui hi va fer els primers treballs arqueològics el 1896. Està situat al costat i a menor cota que el Temple Pintat. És el cementiri de major rellevància del jaciment. Uhle hi calculava 80.000 enterraments. La presència d'un nombre tan elevat d'enterraments s'atribueix al desig dels peregrins, personatges d'alta jerarquia, sacerdots i gent comuna de ser sepultats a prop del santuari de la deïtat. Uhle ho descrigué així:

"Aquest cementiri és un dels més grans de la ciutat i el més poblat. Tants éssers humans van ser enterrats aquí que el sòl està completament ple de gom a gom de restes de mòmies, cranis, ossos, fragments de teles, sogues, fones, a més de mòmies senceres soterrades en algun temps posterior." Max Uhle[77]

En aquesta zona s'han trobat fardells funeraris amb fina ceràmica i teixits d'estil Wari relacionats amb la regió d'Ayacucho.[78] Els d'estil Wari i Lambayeque mostren la classe privilegiada dels allí enterrats.[43] La Cultura Ichma va utilitzar-lo com el seu principal cementiri.[79] Hi ha algunes tombes inques a la part superior del cementiri. S'ha trobat ceràmica local amb atuells inca local i ampolles chimú tardà.[80] No fou fins a l'època Colonial que perdé l'ús de cementiri.

Maqueta del Temple Pintat

El Temple Pintat, Temple de Pachacamac o Piràmide escalonada de Pachacamac (900-1300 d.C.) és un edifici de planta rectangular construït amb tova menuda, compost per terraplens de 6 metres d'alçada. Aquest temple és conegut pel seu mural pintat policrom, amb arrebossats de fang decorats amb figures de peixos, aus i figures humanes, pintades amb colors vermells i grocs i delineades amb color negre. Desenrunat el 1938, no es feren treballs de conservació, ocasionant la pèrdua de pintura mural i danys en les estructures.[81] L'edifici culmina en una plataforma on es trobava la cambra que acollia la imatge tallada en fusta del déu Pachacamac. La primera fase de construcció, el Temple Ishmay o Temple Vermell, es va realitzar amb pedres i tova menuda del Temple Vell i va ser seguit per la construcció del Temple Pintat.[76] El temple va ser el centre religiós del santuari fins al final de l'Horitzó Mitjà.[72] Alguns cronistes i investigadors consideren que aquest edifici constitueix el veritable oracle de Pachacamac i va romandre en funcionament fins a l'arribada dels espanyols al santuari.[82]

La Cultura Ichma

[modifica]
7.- Piràmide amb rampa núm. 3, 8.- Piràmide amb rampa núm. 2
Piràmide amb Rampa núm. 1

El Senyoriu Ichma es caracteritza per construir diverses piràmides amb rampa a la zona central del santuari. Són palaus o edificis administratius dels quals se’n coneixen 17.[83] Això suggereix un important paper en la gestió econòmica de l'àrea. No obstant això, hi ha un debat centrat en concretar si aquests edificis eren palaus d'elits locals (possiblement governants regionals), temples subsidiaris dedicats a ritus religiosos o si tenien un ús compartit de funcions.[45] El santuari va mantenir relacions amb l'assentament de Pampa de Flores: aquest podria haver estat seu de l'ayllu Manchay (meitat alta), mentre Pachacamac ho era de l'ayllu Hurín (meitat baixa). Pampa de Flores comptava amb 14 piràmides amb rampa, només per darrere de Pachacamac a la Vall del Lurín. Les piràmides amb rampa aquí són interpretades com a residències de l'elit local.[84] L'arquitectura de piràmides amb rampa i la secularització del poder apareixen tard a la regió.[85]

La Segona Muralla de funció ceremonial i palatina, però destacava per la funció administrativa i econòmica[86] conté vies de comunicació, cementiris, places i les piràmides amb rampa, típiques del període Intermedi Tardà i associades a la divinitat Ichma. Aquestes estructures reflecteixen una tradició dinàstica: cada nova piràmide es construïa després de la mort de l'ocupant anterior.[87]

El Carrer Est-Oest està format per murs alts de les estructures i edificis que se situen als costats. Travessa el santuari i arriba als 250 m de llarg; s'intercepta gairebé perpendicularment amb el carrer Nord-Sud.[88]

Carrer Nord-Sud

El Carrer nord-sud[57] important via d'accés al santuari, definit i delimitat per murs de pedra i tova d'entre 3 a 7 metres d'alçada. Té 431 metres de llarg, una amplada variable d'entre 4 a 6 metres i empalma en una intersecció amb el carrer Est - Oest , formant un quadrant que divideix la ciutat en quatre sectors.[89] Va patir importants modificacions durant el període de domini inca.[90] S'ha identificat un tram d'un canal d'aigua que sembla anar cap a l'Acllawasi.[91]

Objecte tridimensional que representa un colibrí confeccionat de fusta i tèxtil trobat a la Piràmide amb Rampa Núm. 3.

La Piràmide amb Rampa núm. 3 o Temple del mico és una estructura quadrangular composta per tres piràmides i dos patis grans tancats per murs.[92] Les piràmides són successives. La Piràmide B va ser ocupada entre 1400 i 1430/40 dC. l'A entre 1435 i 1470 dC i la C és considerada la tercera, però no queda datada.[93] Es considera que tingué una funció ritual, a causa de nombroses ofrenes de sacrificis d'animals, tèxtils i alguns enterraments. Cridant l'atenció l'enterrament a un moment corresponent a la fundació de l'edifici en què es descobrí un nen i una dona adulta amb un mico.[93] Es creu que les estructures de la Piràmide amb Rampa núm. 3 serviren com a residències de l'elit local (curacas), basades en un model dinàstic. Es pensa que principalment s'emprava per emmagatzemar excedents productius, no per a habitatge permanent. Foren ocupades durant 20-40 anys i abandonades voluntàriament abans de la conquesta inca (1470 dC), transformant-se en tombes rituals (huacas). Posteriorment, durant l'Horitzó Tardà, es van usar per a enterraments intrusius i abocador.[94] S'han trobat mol·luscos[95] i ceràmica inca local, d'estil Ichma i en la capa superior ceràmiques d'estil Ichma tardà, Puerto Viejo, Chimú-Inca i restes de ceràmica escultòrica.[96]

La Piràmide amb rampa núm. 2 és una estructura de planta quadrangular allargada (210 m x 50 m),[97] excavada entre 1981 i 1983 sota la direcció de Ponciano Paredes. El seu accés se situava al costat oest, amb tres edificis frontals i un gran pati voltat. És de disseny arquitectònic complex i funció cerimonial. Incloïa una entrada principal orientada d'est a oest, banqueta per a pelegrins i plataformes per a guardians. Es considera que al pati se celebraven rituals relacionats amb aigua, agricultura i subsistència marina, per les restes de menjar i escultures d'animals. La rampa conduïa a una elevació piramidal usada en activitats cerimonials, envoltada de recintes amb imatges religioses i banquetes per a líders. En el sector sud-oest es va trobar una cambra funerària saquejada, possiblement d'un líder religiós. Altres espais inclouen dipòsits, terrasses per a mòmies i àrees rituals. El seu ús es vincula a esdeveniments com l'extirpació d'idolatries. El conjunt integrava funcionis cerimonials, administratives i funeràries, representant un model complet d'estructures similars.[98]

La Cultura Inca

[modifica]
9.- Temple del Sol, 10.-Acllawasi, 11.- Edifici 47, 12.- Casa dels Quipus, 13.- Palau Taurichumpi, 14.- Plaça dels Pelegrins.

L'Imperi Inca va marcar la màxima expressió arquitectònica i l'apogeu del santuari de Pachacamac. L'administració inca va ser la responsable de transformar aquest centre de culte de caràcter regional en un oracle imperial de monumental envergadura i aparença planificada. Van realitzar una inversió de treball colossal, adaptant la infraestructura existent, construint l'extensa Plaça dels Peregrins i edificis emblemàtics com el Temple del Sol o l'Acllawasi, tots dos construïts amb la tècnica de pedra cantejada d'estil cusqueny. A més, van ser els artífexs de l'ampliació del Temple Pintat. Gràcies a aquesta reestructuració i a la integració al Tahuantinsuyo, el lloc es va consolidar com un dels tres centres principals d'adoració de l'Imperi, atraient peregrins de regions molt distants.[50] L'organització espacial reflecteix una clara separació entre el sagrat (temples) i el secular (residències d'elit), com s'evidencia en les piràmides amb rampa de la segona muralla.[50]

Vista aèria del Temple del Sol.

El Temple del Sol o Punchao Cancha és un edifici cerimonial dedicat al culte del sol (Inti). Segons els cronistes espanyols, l'inca Túpac Yupanqui incorporà la regió al Tahuantinsuyo, ordenant construir el Temple del Sol al lloc més prominent de l'entorn, damunt d'un antic temple de la Cultura Lima. Edifici de planta trapezoidal, construït sobre un promontori natural molt elevat, amb terrasses i plataformes superposades de toves. Es considera l'edifici més gran construït per l'imperi inca a la costa.[99] La cara principal, encarada a mar, presenta nínxols que possiblement van ser dipòsits d'ofrenes. Al cim s'ha identificat una plaça oberta envoltada d'estructures. Antigament, l'edifici tenia un arrebossat de fang amb pintura de color vermell que encara s'aconsegueix observar en alguns murs. S'han identificat sacrificis humans dedicats al Sol i diverses ofrenes selectes d'estil Inca Imperial.[100]

Acllawasi.

Acllawasi, Temple de les Mamaconas o Casa de les escollides és un edifici inca de mitjans del segle XV dC. Reconstruït a la dècada de 1940 per Julio C. Tello. Consta de tres seccions que inclouen galeries, escales, recintes interconnectats i grans patis oberts, caracteritzats per fornícules trapezoidals, finestres en estil imperial i murs decorats amb carreu.[101] S'usava com a residència de les dones triades (acllas) seleccionades per a atendre serveis religiosos, com teixir tèxtils, preparar aliments i chicha. Algunes d'elles eren sacrificades i enterrades al Temple del Sol.[102] D'aquesta manera, els inques subordinaren l'antic oracle, adaptant-lo a les seves finalitats. Ubicat en una zona d'aiguamolls amb afloraments d'aigua; es canalitzà, construint-hi estancs interiors, mostrant la condició reial dels seus habitants.[29] L'aigua excedent es conduïa a la pròxima llacuna d'Urpiwachaq.[62]

Edifici 47 o Temple Solsticial és un complex arquitectònic situat en el sector sud-est del santuari. Construït sobre terreny anivellat artificialment mitjançant terrasses. Els murs es van aixecar amb toves paral·lelepípedes de grans dimensions —comparables a les del Temple del Sol—, sovint sobre una base de pedres cantejades. El complex s'organitzava en dues àrees (Sectors A i B) amb recintes rectangulars interconnectats i espais oberts.[103] Un tret distintiu de la seva arquitectura inca és la presència d'un accés amb doble marc, considerat un element cerimonial clau. Inicialment, va ser identificat com un "palau" per Max Uhle, com un espai residencial per Rogger Ravines i Alfio Pinasco el va denominar Temple Solsticial, per l'orientació d'alguns murs-eix de l'edifici. L'alineació d'aquests murs indicaria que estaven dissenyats per a marcar els solsticis hivernal (juny) i estival (desembre). Per això, Pinasco li va assignar una funció astronòmica i religiosa.[103] Les trobades de la seva ceràmica domèstica, indiquen un ús o funcions de preparació d'aliments. Posteriorment, l'edifici va ser reutilitzat com a corral per a bestiar major.[104]

Quipus en quítxua significa nus.

Casa dels Quipus o Edifici B7 és una edificació situada en el sector de les estructures inques, prop del Palau de Taurichumpi i l'Edifici 47, aquest edifici va ser identificat i anomenat per l'arqueòleg Alberto Bueno. Tenia un ús administratiu i de registre, ja que l'existència d'aquest lloc i de les troballes a l'interior corroboren que es duia la comptabilitat o es feien els registres (pel Quipucamayoc) de Pachacamac.[105] El més significatiu d'aquesta casa és el descobriment, el 1974, d'un tresor de trenta-dos quipus, instruments inques de cordes nuades per a registrar informació censal i estadística. Aquests quipus, d'estil Inca, es van trobar enrotllats i embolicats en un paquet de cuir de cérvol, ocults en un pou revestit de toves, suggerint que eren un registre d'ofrenes fetes a l'oracle.[106] La ceràmica recuperada, incloent-hi vaixella fina com un aríbal i fragments d'estil Inca local i Chimú-Inca posen de manifest que l'edifici s'utilitzà durant el període Inca.[107]

Habitació dels nínxols de Taurichumpi.

El Palau de Taurichumpi (1470 - 1533 dC.) és un edifici residencial situat al sector sud de la ciutat, amb materials com tova i pedra; tècnica constructiva i patró arquitectònic d'estil inca. La distribució original incloïa dues places contigües al nord, envoltades de recintes, dipòsits i plataformes connectats per corredors i rampes. Es detecten dues etapes constructives: la primera amb grans ambients i patis, i la segona amb espais reduïts dividits per passadissos. Les cròniques ens aporten notícies relacionades amb l'edifici. En primera instància es recull que, a l'arribada de la comitiva espanyola liderada per Hernando Pizarro, el kuraka principal del lloc es deia Taurichumpi i ocupava aquest edifici.[103] Era qui administrava els recursos de la vall, redistribuïa béns i gestionava cultes,[108] destacant una àrea pública per a rebre tributs i una zona privada similar a la de Puruchuco.[109] Per altra cantó, Taurichumpi va funcionar com la residència de l'últim governant de Pachacamac, qui exercia funcions polítiques i administratives.[105]

Plaça dels Pelegrins.

La Plaça dels Pelegrins és un gran espai obert rectangular de 550 m de llarg per 65 m d'ample. Està construït a la zona inferior al Temple del Sol i a prop del Temple Pintat. Es va construir després de la reconfiguració inca del paisatge sagrat, procés que implicà el desmantellament de diverses estructures preexistents, incloent-hi algunes de l’Horitzó Mitjà i del Període Intermedi Primerenc. La funció principal d'aquest espai era servir com a avantsala per als pelegrins que volien accedir a l'oracle de Pachacamac, on dipositaven ofrenes. La part central està marcada per dues files de columnes de tova, que probablement sostenien enramades per a donar ombra als visitants.[110] Al costat sud es troben una sèrie d'estructures, destacant un ushnu (tron inca) amb una escala central. Al costat nord, es poden observar diversos recintes, incloent-hi un pou de base quadrangular fet amb maçoneria Inca imperial.[111]

La Primera Muralla de funció religiosa,[86] alberga temples com el Temple Vell, el Temple Pintat i el Cementiri Uhle. Els inques van respectar l'estructura espacial del Santuari, situant el Temple del Sol al Recinte Sagrat i adaptant una piràmide com a residència del governador inca, Tauri Chumpi.[87]

La Tercera Muralla és una immensa estructura de toves de 6 metres d'ample i 4 metres d'alçada, construïda sobre una base de blocs de pedra. Queda al descobert un traç continu de 250 metres de longitud. És l'element més notori al nord de l'antiga carretera de la Panamericana Sud, el sector conegut com a Pampa Norte (Sector III B). Interseca amb el Carrer Nord-Sud a la Portada de la Costa de 4,60 metres d'ample, que va ser l'accés principal al Santuari, des del nord.[9] Sembla que es vinculava al camí de les planures o de la costa, que en un sentit venia d'Armatambo, cap al nord, a l'actual districte de Chorrillos.[112]

La Quarta Muralla és a un quilometre cap al nord de la tercera.[87]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Uceda, 2013, p. 2.
  2. ↑ Uceda, 2013, p. 8.
  3. 1 2 Uceda, 2013, p. 3.
  4. ↑ Pozzi-Escot, Denise; Uceda, Carmen Rosa. «EL MUSEO PACHACAMAC EN EL SIGLO XX». Scielo, 01-06-2019. [Consulta: 16 març 2024].
  5. ↑ Chirinos Portocarrero, 2014, p. 9.
  6. ↑ «La UNESCO Declara Patrimonio Mundial al Sistema Vial Andino - QHAPAQ ÑAN». gob.pe. [Consulta: 9 octubre 2025].
  7. ↑ Peirano Falconí, 2012, p. 7.
  8. 1 2 Pozzi-Escot, 2014, p. 11.
  9. 1 2 Peirano Falconí, 2012, p. 8.
  10. ↑ Pozzi-Escot, 2012, p. 1.
  11. ↑ Makowski, 2020, p. 28.
  12. 1 2 3 Uceda, 2013, p. 7.
  13. ↑ Ghezzi, 2018, p. 203-209.
  14. ↑ Pozzi-Escot, 2014, p. 13.
  15. ↑ Peirano Falconí, 2012, p. 6.
  16. 1 2 Peirano Falconí, 2012, p. 3.
  17. ↑ Marcone, 2000, p. 289.
  18. ↑ Marcone Flores, 2000, p. 289, 290.
  19. ↑ Vallenas, 2015, p. 132.
  20. ↑ Marcone, 2000, p. 597.
  21. 1 2 Uceda, 2013, p. 10.
  22. ↑ Makowski, 2015, p. 105.
  23. 1 2 d.a, 2017, p. 109.
  24. ↑ d.a, 2017, p. 163.
  25. 1 2 d.a, 2017, p. 98.
  26. ↑ d.a, 2017, p. 165.
  27. ↑ d.a, 2017, p. 164.
  28. ↑ Ochatoma Paravicino, 2023, p. 184-186.
  29. 1 2 3 Ghezzi, 2018, p. 206.
  30. ↑ d.a, 2017, p. 15-82.
  31. ↑ Uceda, 2013, p. 12.
  32. 1 2 Makowski, 2020, p. 7.
  33. ↑ Pozzi-Escot, 2014, p. 9-10.
  34. ↑ Makowski, 2020, p. 34.
  35. ↑ Ghezzi, 2018, p. 203-205.
  36. ↑ Makowski, 2020, p. 8-11.
  37. ↑ Makowski, 2020, p. 10,33.
  38. ↑ Peirano Falconí, 2012, p. 5.
  39. ↑ Makowski, 2020, p. 26,34.
  40. 1 2 3 Uceda, 2013, p. 4.
  41. ↑ Ángeles, 2011, p. 29,30.
  42. ↑ d.a, 2017, p. 258.
  43. 1 2 d.a, 2017, p. 259.
  44. ↑ d.a, 2017, p. 293.
  45. 1 2 Eeckhout., 2004, p. 406.
  46. ↑ Pozzi-Escot, 2011, p. 44.
  47. 1 2 3 d.a, 2017, p. 150.
  48. 1 2 3 Uceda, 2012, p. 51.
  49. ↑ Ángeles, 2011, p. 38.
  50. 1 2 3 d.a, 2017, p. 14.
  51. ↑ d.a, 2017, p. 172.
  52. ↑ Pareja Anyosa, 20223, p. 19.
  53. ↑ d.a, 2017, p. 104.
  54. ↑ d.a, 2017, p. 152.
  55. ↑ Ángeles, 2015, p. 6.
  56. 1 2 Pozzi-Escot, 2012, p. 3.
  57. 1 2 Pozzi-Escot, 2012, p. 2.
  58. ↑ Pozzi-Escot, 2014, p. 11, 12.
  59. 1 2 Peirano Falconí, 2012, p. 10.
  60. ↑ Ghezzi, 2018, p. 207.
  61. ↑ Capriata, 2019, p. 9-31.
  62. 1 2 Oshiro, Janet «Estudio del sistema de canales en el Santuario Arqueológico de Pachacamac». ICOM Consejo Internacional de Museos, 18-05-2020.
  63. ↑ Bernuy, 2018, p. 7.
  64. ↑ d.a, 2017, p. 8.
  65. ↑ Uceda, 2012, p. 45.
  66. ↑ Uceda, 2012, p. 8.
  67. ↑ Peirano Falconí, 2012, p. 11.
  68. ↑ Makowski, 2015, p. 101.
  69. ↑ Uceda, 2013, p. 9.
  70. ↑ Cárdenas Martin, 1998, p. 159-160.
  71. ↑ Marcone Flores, 2000, p. 296.
  72. 1 2 3 Marcone, 2000, p. 603.
  73. ↑ Peirano Falconí, 2012, p. 20.
  74. ↑ Uceda, 2013, p. 18.
  75. ↑ Vallenas, 2015, p. 113.
  76. 1 2 3 Marcone Flores, 2000, p. 291.
  77. ↑ Pozzi-Escot, 2011, p. 62.
  78. ↑ Uceda, 2013, p. 28.
  79. ↑ Patrón, 2012, p. 7.
  80. ↑ Ángeles, 2011, p. 29.
  81. ↑ Pozzi-Escot, 2014, p. 143.
  82. ↑ Uceda, 2013, p. 30.
  83. ↑ Uceda, 2013, p. 21.
  84. ↑ Capriata Estrada, 2017, p. 392.
  85. ↑ Eeckhout, 2002, p. 26.
  86. 1 2 Eeckhout, 2002, p. 22.
  87. 1 2 3 Eeckhout, 2002, p. 18.
  88. ↑ Uceda, 2013, p. 20.
  89. ↑ Uceda, 2013, p. 19.
  90. ↑ d.a, 2017, p. 7.
  91. ↑ d.a, 2017, p. 318.
  92. ↑ Uceda, 2013, p. 24.
  93. 1 2 Régulo G., 2004, p. 486.
  94. ↑ Eeckhout, 2004, p. 428.
  95. ↑ Pozzi-Escot, 2011, p. 112.
  96. ↑ Pozzi-Escot, 2011, p. 146.
  97. ↑ Uceda, 2013, p. 23.
  98. ↑ Régulo G., 2004, p. 487.
  99. ↑ d.a, 2017, p. 23.
  100. ↑ Uceda, 2013, p. 32, 33.
  101. ↑ Uceda, 2013, p. 36.
  102. ↑ d.a, 2017, p. 25, 26.
  103. 1 2 3 Pozzi-Escot, 2014, p. 53.
  104. ↑ Pozzi-Escot, 2011, p. 74.
  105. 1 2 Ángeles, 2015, p. 1.
  106. ↑ Ángeles, 2015, p. 40.
  107. ↑ Pozzi-Escot, 2011, p. 139.
  108. ↑ Uceda, 2013, p. 25.
  109. ↑ d.a, 2017, p. 30.
  110. ↑ Uceda, 2013, p. 35.
  111. ↑ d.a, 2017, p. 29.
  112. ↑ Bernuy, 2018, p. 11.

Notes

[modifica]
  1. ↑ El tambo colonial és una de les darreres construccions edificades amb tipologia inca; però ja, en temps de la dominació espanyola abans de la reducció (poble d'indis) a San Salvador de Pachacamac.[36]

Bibliografia

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Pachacamac_(jaciment_arqueològic)&oldid=38348685»