Tractat de Gènova

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Pacte de Gènova)
Salta a: navegació, cerca
Tractat de Gènova
Context Guerra de Successió Espanyola
Signat 20 de juny de 1705
Localització Gènova, República de Gènova
Signataris
Modifica dades a Wikidata

El Tractat de Gènova va ser un acord de col·laboració que van signar representants del Principat de Catalunya i del Regne d'Anglaterra, països majoritàriament partidaris de Carles III d'Àustria el 20 de juny de 1705 a la capital de la República de Gènova, en el marc de la Guerra de Successió pel tron espanyol.[1][2]

Antecedents[modifica]

Felip d'Anjou havia celebrat Corts a Barcelona el 1702 però a partir d'aquesta data els ministres reials havien violat reiteradament les Constitucions[3] i a partir de 1704 el virrei Velasco va governar de forma despòtica i repressiva[4]. Aquestes actuacions s'afegien a un sentiment antifrancès acumulat per les guerres del s.XVII i la forçada entrada de productes francesos, impedint-ne la d'altres nacions.

Una part de la burgesia es va anar decantant cap a posicions austriacistes que consideraven més favorables als seus interessos comercials[5]. Una part important del sector eclesiàstic veia en els Àustries la preservació del seu autogovern i privilegis[6]. La confluència de diferents sectors i el creixement del seu suport social va portar a un clima d'aixecament popular el 1705.

Preparació del pacte[modifica]

Mitford Crowe, en un gravat de 1703 fet per John Smith a partir d'un dibuix de Thomas Murray

El comerciant d'aiguardent Mitford Crowe havia convençut els aliats que els catalans estarien disposats a donar suport a un rei que restaurés els seus drets i privilegis. El març de 1705 la reina Anna d'Anglaterra va comissionar-lo per tal de:

« per tal de contractar una aliança entre nosaltres i el mencionat Principat o qualsevol altra província d'Espanya.[7] »

Aquests contactes van propiciar que una delegació aliada es reunís al mes de maig a la capella de Sant Sebastià de Vic amb els anomenats vigatans (Francesc Macià i Ambert, conegut com a Bac de Roda, Jaume Puig de Perafita i els seus fills Antoni i Francesc Puig i Sorribes, a més de Josep Moragues, Josep Anton Martí, Carles Regàs i Antoni Cortada). Aquest grup va donar poders el 17 de maig de 1705 a Antoni de Peguera i a l'advocat Domènec Perera per signar un pacte en nom dels catalans.

El pacte i els acords[modifica]

D'acord amb el document, els catalans austriacistes —signants prèviament del Pacte dels Vigatans, que tingué lloc el 17 de maig de 1705 a l'ermita de Sant Sebastià, en la parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer (Osona) en l'anomenada Reunió dels Vigatans— es comprometien a facilitar el desembarcament de tropes de la Gran Aliança a la costa catalana. Els anglesos, a la vegada, es comprometien a respectar les lleis catalanes.

El pacte secret, que constava de setze clàusules, es va signar a la ciutat de Gènova el 20 de juny de 1705 i els signants van ser Mitford Crowe com a comissionat de la reina Anna d'Anglaterra i per la part catalana Domènec Perera i Antoni de Peguera i d'Aimeric[7].

Segons les clàusules de l'acord[8][9]:

  • 1. Anglaterra es comprometia a fer el desembarcament de 8.000 infants i 2.000 genets aliats a Catalunya.
  • 2. Anglaterra també es comprometia a lliurar 12.000 fusells amb la seva munició en proporció.
  • 3. Catalunya mobilitzaria 6.000 homes com a cos inicial que s'uniria a les forces aliades desembarcades. El cost inicial d'aquest nucli militar autòcton el soldejaria la reina Anna.
  • 4. Els caps de les forces armades catalanes serien els signants del país, assegurant-ne la personalitat.
  • 5. Carles III confirmaria les constitucions i privilegis del Principat.
  • 6. La Gran Bretanya garantiria la confirmació de Carles III, comprometent-se a fer servar a qui fos les constitucions i privilegis, fins i tot, en el cas que els aliats perdessin la guerra o es produïssin altres esdeveniments adversos.
  • 7. La Generalitat hauria de ratificar els pactes efectuats, un cop alliberada Barcelona i aconseguit el normal funcionament de la corporació.
  • 8. El Principat reconeixeria la sobirania de Carles III, un cop assegurat el compliment de les estipulacions anteriors.
  • 9. La concentració de 6.000 catalans, segons la clàusula 3a, s'havia de fer tot seguit que els aliats haguessin desembarcat.
  • 10 a 14. Contenien detalls d'intendència.
  • 15. El Sr. Crowe remarcava la seguretat per les despeses necessàries.
  • 16. S'estipulava el compromís recíproc de mantenir en secret el tractat mentre convingués fer-ho.

El pacte es mantingué ferm fins al 1711, quan mor l'emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic Josep I d'Habsburg, el nou panorama no interessava tant al govern anglès, qui va començar noves negociacions a París i Londres fins que es va signar el Tractat d'Utrecht el 1713.[10]

Referències[modifica]

  1. Coll, Maria «L'aposta catalana». Especial 1714. Monogràfic de la Revista Sàpiens [Barcelona], núm. 108, setembre 2011, pàg. 24-27. ISSN: 1695-2014.
  2. Mata, Jordi «Pactar amb el diable». El Triangle.Setmanari independent d'actualitat política, Núm. 736, 20-06-2005, pàg. 36-37.
  3. Albareda Salvadó, 2010, p. 165.
  4. Albareda Salvadó, 2010, p. 166.
  5. Albareda Salvadó, 2010, p. 170.
  6. Albareda Salvadó, 2010, p. 171-172.
  7. 7,0 7,1 Albareda Salvadó, 2010, p. 175.
  8. Albareda Salvadó, 2010, p. 176.
  9. Albertí, 2006, p. 60.
  10. Cònsul, Arnau «Resistència i caiguda de Barcelona». Especial 1714. Monogràfic de la Revista Sàpiens [Barcelona], núm. 108, setembre 2011, p.38-44. ISSN: 1695-2014.

Bibliografia[modifica]

  • Albareda Salvadó, Joaquim. La Guerra de Sucesión de España (1700-1714). Barcelona: Crítica editorial, 2010. ISBN 978-84-9892-060-4. 
  • Albertí, Santiago. L'onze de setembre. Barcelona: Albertí, 2006. ISBN 84-7246-079-7. 
  • Alcoberro, Agustí (dir.). Àustries contra Borbons (vol.I). Barcelona: Ara Llibres, 2006. ISBN 84-96201-80-5. 
  • Pérez, Carme. De l'alçament maulet al triomf botifler. Tres i Quatre, 1981. ISBN 9788475020396. 
  • Torras i Ribé, Josep M. La guerra de Successió i els setges de Barcelona (1697-1714). Barcelona: Rafael Dalmau, 1999. 

Enllaços externs[modifica]