Palau Mornau
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Palau  | |||
| Part de | Conjunt especial del sector de la muralla romana | |||
| Cronologia | ||||
| segle XVI | construcció | |||
| 1799 | reconstrucció, Arquitecte: Tomàs Soler i Ferrer | |||
| 1908 | renovació, Arquitecte: Manuel Joaquim Raspall i Mayol | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | modernisme català arquitectura barroca | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | el Gòtic (Barcelonès) | |||
| Localització | Ample, 35 i Tonell, 2 i Gignàs 14-16 | |||
| ||||
| Format per | Josep Francesc Mornau | |||
| Bé cultural d'interès local | ||||
| Id. IPAC | 40290 | |||
| Id. Barcelona | 51 | |||
| Art públic de Barcelona | ||||
| Josep Francesc Mornau | ||||
| Identificador | 1212-1 | |||
| Activitat | ||||
| Propietat de | Josep Francesc Mornau | |||
El Palau Mornau és un edifici situat al carrer Ample de Barcelona, catalogat com a bé cultural d'interès local.[1][2] Des del 2012 hi allotja el Hash Marihuana & Hemp Museum, especialitzat en el cànnabis i la fibra de cànem.[3]
Descripció[modifica]
Es tracta d'un edifici de parcel·la irregular (482 m²)[1] de planta baixa, dos pisos, golfes i terrat amb tres façanes: la principal afronta al carrer Ample, la lateral al carrer del Tonell i la posterior al carrer d'en Gignàs.[2] La façana principal presenta dues alineacions diferents enllaçades per mitjà d'un reclau que propicià la construcció d'una tribuna en volada enllaçada amb el balcó corregut de la planta principal. La planta baixa utilitza material petri en forma de carreus, llindes i arcs rebaixats, mentre que la resta de plantes mostren un pronunciat encintat sobre carreuons de pedra i franges d'esgrafiats amb motius florals de gust modernista. Les obertures, alineades en eixos verticals i de dimensions decreixents, presenten elements estructurals petris datables al segle xviii, si bé els perfils metàl·lics que formen llurs baranes daten, també, del període modernista. La façana sobre el carrer del Tonell mostra un tractament diferent, amb un revestiment monocrom propi de mitjan segle xix. Tant la façana com els espais interiors presenten un acabat final propi del modernisme dels primers anys del segle xx, per bé que arreu es conserven restes d'estructures que semblen remuntar-se als segles xviii i, fins i tot, xv.[2]
L'accés principal es produeix a través d'un arc rebaixat d'abocinat còncau datat al segle xviii, per bé que la porta de fusta i forja, de gust modernista, és de principis del segle xx. Aquesta porta dona al vestíbul de la casa que, fet de pedra de Montjuïc revestida amb una aparatosa decoració modernista neomedieval, conté l'escala principal i l'accés al pati central cobert amb una claraboia. Els elements més significatius d'aquest àmbit són la barana de l'escala i les llindes i muntants de les obertures, profusament decorats amb elements esculpits, així com els elements de forja i vidre, tals com els llums i la notable claraboia del pati, a base de vitralls modernistes.[2][1]
La planta principal conserva, en gran manera, els acabats modernistes originals, marcats per la utilització d'una gran varietat de materials i inspirats per diferents estils decoratius històrics. Pel que fa als materials, trobem revestiments de murs i sostres a base de pintures i motllures de guix i estuc, forjats i arrimadors de talla i marqueteria de fusta noble, terres a base de tesel·les de mosaic i elements en trencadís. Pel que fa a la decoració modernista d'aquests interiors, cada sala beu d'un estil històric diferent, des del neogòtic al neoimperi, passant pel neorococó.[2]
Història[modifica]
Segons la documentació notarial, la finca pertanyia a la família Santcliment, que ostentava el marquesat de Rubí i estava tradicionalment vinculada al Consell de Cent, essent slguns dels seus membres Conseller en Cap. Posteriorment, va ser habitada per diversos llogaters fins que, l'any 1771, va ser venuda per Gaietà Santcliment al comerciant Antoni Rodoreda, que el 1772 va demanar permís per a obrir-hi uns balcons.[4][2]
Entre 1796 i 1797, el comerciant Josep Francesc Mornau, comissari de guerra honorari dels Reials Exèrcits, adquirí la finca[5] i el 1799 contractà el mestre de cases Tomàs Soler i Ferrer perquè realitzés una remodelació integral de l'edifici.[6] La casa es convertí en un referent de la vida social del barri i l'11 de maig del 1809 fou l'escenari de la reunió d'insurrectes que intentaren alliberar Barcelona de l'ocupació napoleònica, coneguda com a conspiració de l'Ascensió.[2] El 1829, el seu fill Joaquim Mornau i d'Amat va demanar permís per a convertir-hi dues finestres en portes.[7]
Posteriorment, el palau passaria a mans del seu germà Ramon Mornau i d'Amat (1797-1849),[8][9] i després al seu nebot Delfí Artós i Mornau (vegeu plaça d'Artós),[10] fill de Josepa Mornau i d'Amat[11] i d'Antoni Artós i Aldabert.[12] A la seva mort el 1903,[13] va ser succeït pel seu net Lluís de Nadal i Artós,[14] fill de Josepa Artós i Bertran i Joan de Nadal i Vilardaga,[15] i nebot de Josep Maria de Nadal i Vilardaga. El 1908, amb motiu del seu casament amb la filla del baró de Quadras, Maria de Quadras i Veiret (1887-1962), n'encarregà la reforma i ampliació a l'arquitecte Joaquim Raspall.[1] La núvia, que de soltera havia viscut al palau dels seus pares, en va marcar la tendència cap a l'emergent estil modernista: «Les noces de la bella Maria de Quadras ab en Lluís de Nadal, han omplert de moviment lo senyorial palau de la Granvia Diagonal, pera portar en l'antiga casa Mornau del carrer Ample, tant temps privada del encís d'una presencia femenina, l'escayent somriure y la bellesa de la jove senyora de Nadal.»[16] «L'hermós palau que avuy axeca sos murs blanchs y ses balconades daurades en les foscors del carrer Ample, ha sigut conservat per sos hereus en tota la puresa de ses línies y de ses voltes. Va ésser restaurat ab motiu del casament del hereu dels Mornau ab l'hermosa filla dels barons de Quadras; y be calia un march axis, rejovenit, pera la bella María de Cuadras»[17]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 «Palau Mornau». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 «Palau Mornau». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
- ↑ «Obre a Barcelona el museu més gran del món dedicat al cànnabis». Europa Press, 09-05-2012. Arxivat de l'original el 16-10-2013.
- ↑ «Antoni Rodoreda. Comerciant. Ample (cantonada amb un carreró). Posar balcons». C.XIV Obreria C-1/1772-14. AHCB, 10-02-1772.
- ↑ Palarea, Jordi «Un palacio con linaje». la Vanguardia, 15-10-2006, pàg. 14.
- ↑ «Josef Francisco Mornau. Comissari de Guerra Honorari dels Reials Exèrcits. Ample i (Carreró Taverna d'en Mateu). Casa. Planta baixa més tres pisos. Enderrocar i reedificar part de la façana, fer balcons i posar un guarda-rodes». C.XIV Obreria C-81/1799-016. AHCB, 20-02-1799.
- ↑ «Joaquim Mornau d'Amat. Hisendat. Ample 1 i 3. Obrir 2 portes a partir de 2 finestres existents». C.XIV Obreria C-102. AHCB, 02-04-1829.
- ↑ «Mornau i d'Amat, Ramon, 1797-1849». Antics posseïdors. Universitat de Barcelona.
- ↑ «Registre de numeració dels carrers de Barcelona coetani i anterior a l'any 1853». Districte 1, 5. AMCB, 1853.
- ↑ Anuario-Riera, 1896, p. 346.
- ↑ «Josepa MORNAU D'AMAT». Geneanet. Jan Torra.
- ↑ «Antoni ARTÓS ADALBERT». Geneanet. Jan Torra.
- ↑ La Veu de Catalunya. Diari catalá d'avisos, noticias y anuncis (edició vespre), 01-11-1903, p. 4.
- ↑ «Antigua CASA DE MORNAU en la calle Ancha. Propietario: Ilmo. Sr. D. Luis de Nadal y Artós». Construcciones barcelonesas notables. todocoleccion.net, 1913.
- ↑ Terrado Rourera, Lluís. El llegat inèdit dels Peris. Estudi d’un fons documental del segle XIX. Premis Recerca Universitat de Vic, p. 28.
- ↑ Romeu, Joana «Barcelonines». Feminal, 29-12-1907, pàg. 4 (844).
- ↑ J.R. «Interiors Barcelonins». Feminal, 25-04-1909, pàg. 4-5 (328-329).
Vegeu també[modifica]
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Palau Mornau |
- «Palau Mornau». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
- «Palau Nadal-Mornau/Museu del Cànem». Modernisme (blog vptmod). Valentí Pons Toujouse, 04-03-2015.
- Antonio Santamaría. «La construcción del barrio de Can Deu (1973)». isabadell.cat, 06-05-2018.