Palau del Marquès de Llió

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre el palau barceloní. Si cerqueu el palau de Sant Pere de Riudebitlles, vegeu «Palau del Marquès de Llió (Sant Pere de Riudebitlles)».
Infotaula d'edifici
Palau del Marquès de Llió
Museu Tèxtil i d'Indumentària.JPG
Dades bàsiques
Tipus edifici
Construït Segles XIII, XVIII
Característiques
Estil Gòtic, renaixement, barroc
Ubicació
Municipi Barcelona
Localització C. Montcada, 12 - c. Barra de Ferro, 10

41° 23′ 06″ N, 2° 10′ 51″ E / 41.385076°N,2.180877°E / 41.385076; 2.180877
Bé cultural d'interès local
Identificador IPAC: 40495
Modifica dades a Wikidata

El Palau del Marquès de Lió, també anomenat "de Llió", és un edifici civil situat al número 12 del carrer de Montcada, al barri de la Ribera de Barcelona. Al llarg de la seva història ha estat la residència de diverses famílies de la noblesa local, entre les quals destaca la del Marquès de Lió, que avui dóna nom a l'edifici. De 1969 fins al 1982 va albergar el Museu d'Indumentària, amb la col·lecció Rocamora d’indumentària civil (s. XVI-1930), entre altres fons, i fou seu del Museu Tèxtil i de la Indumentària des del 1982 al 2008. Va ser una seu provisional del Disseny Hub Barcelona acollint les exposicions temporals.[1] Des de l'any 2015 acull el Museu de Cultures del Món conjuntament amb el veí Palau Nadal.

Descripció[modifica]

Ubicada al barri de la Ribera, la coneguda com a Casa Del Marqués de Lió es localitza a l'extrem més septentrional d'una gran illa de cases del carrer Montcada. La finca es té façanes al carrer de la Barra de Ferro -el núm. 10-, al xamfrà amb el carrer Montcada, i finalment, en aquest darrer carrer, on té l'entrada principal senyalada amb el número 12.[2]

L'edifici és el resultat de la fusió de tres estructures arquitectòniques ben definides. Per aquest motiu, l'organització arquitectònica en planta es força irregular, realitzada al voltant de dos patis i no d'un com és habitual en aquests casals urbans.[2]

L'estructura en alçat del conjunt varia depenent de les zones. La façana del carrer de Montcada presenta un alçat de planta baixa i dos pisos, amb una coberta de teules a dues vessants, a excepció de la zona on es localitza la torre, que presenta un pis més. La segona estructura arquitectònica disposa del mateix alçat i es desenvolupa amb façana al carrer de Montcada, incloent la zona del xamfrà, a més de la gran façana afrontada al carrer de la Barra de Ferro.[2]

Malgrat les reformes practicades a la façana del carrer de Montcada, amb l'addició o substitució de la tipologia d'obertures (finestres reformades en balcons, addició de finestres coronelles i de la galeria superior, etc.) presenta composició força unitària. Entre d'altres elements conservats destaca una finestra amb mènsules esculpides, únic testimoni conservat de les obertures dels estudis de la casa, realitzades al segle XVI. Tanmateix, es conserven les llindes lobulades d'una finestra coronella refeta en el decurs de les obres de rehabilitació realitzades entre 1955- 1959. Els balcons amb volada de pedra i barana de ferro es corresponen amb les obres del segle XVIII (1706) tot i que les finestres formen part del projecte del segle XVII.[2]

L'accés a l'edifici es realitza per un portal -de llinda recta- situat a la part meridional de la façana del carrer Montcada, a tocar el nivell lateral de la torre. Per aquest portal, s'accedeix al pati principal i al front se situa una galeria de dos arcs rebaixats amb un pilar de secció quadrada al centre molt probablement barroca, que aixopluga una part de l'escala noble que dóna accés a la planta principal. A la paret on s'adossa la galeria barroca ja esmentada, trobem a l'alçada del primer pis, dues finestres del segle XVI que les obres de 1964-1969 recol·locaren en substitució de dues portes de balcó originals i que es vinculaven projectualment amb la dita galeria. Desconeixem l'origen d'aquest dos elements, que potser es trobaven a alguna altra zona de la finca fins ara no identificada.[2]

Es pot afirmar que l'estat actual de l'edifici respon a les transformacions practicades al llarg del temps sobre una primera estructura, en origen medieval. En aquest sentit al pati principal encara es conserven els grans arcs de pedra adovellats que permetien la circulació entre els espais planta baixa i el testimoni de l'antiga llotja medieval d'accés al primer pis. No obstant això, però, un dels elements més destacats d'aquest edifici és l'enteixinat de fusta policromada del segle XIV que es localitza al primer pis. A la sala contigua es troba un altre enteixinat policromat i amb baixos relleus, en aquest cas de cronologia més tardana, cap al segle XVI. Destaca també la presència de testimonis de pintura parietal, probablement de cronologia medieval localitzada a l'intradós de l'arc escarser interior d'algunes finestres coronelles de la planta noble.[2]

Pati principal: Al votant d'aquest espai descobert s'organitzava la circulació i l'accés a les estances de la casa. Objecte de nombroses intervencions al llarg del temps, conserva els testimonis materials d 'elements de diversa cronologia com els grans arcs adovellats de la planta baixa del pati (avui cegats), el testimoni de l'antiga llotja medieval o les restes d'una antiga solana (galeria) del segle XIII. Destaquen dues finestres esculpides vinculades als estudis construïts al segle XVI i la gran escala monumental construïda al 1706.[2]

Sala amb la columna central en la planta baixa: aquest espai cobert amb voltes de maó sobre una columna, es pot relacionar amb la construcció d'una sala barroca al primer pis. Tanmateix, aquest àmbit es relaciona directament amb un altre annex, cobert amb voltes a plec de llibre, construït per crear "un terraplè" o pati elevat que comunicava amb la sala esmentada anteriorment i permetia anar d'una banda a l'altre de l'edifici sense passar per la planta baixa. Aquest tipus d'estructura va ser molt comú cap al segle XVIII, moment en què es va popularitzar la creació d'un pati elevat amb arbres (tarongers i llimoners principalment) a cota de la planta noble.[2]

Sales de la planta noble amb enteixinats de fusta policromada: La sala que dóna al carrer Montcada conserva l'enteixinat de fusta policromada que molt probablement forma part del projecte arquitectònic medieval. Aquesta sala conserva encara una part de l'estructura original d'una de les finestres coronelles que s'obrien al carrer. L'altra de les finestres trilobulades va ser refeta al segle XX ja que havia estat eliminada en una de les reformes barroques. A la sala annexa es troba un altre enteixinat de fusta, que tot i que tindria els seus orígens cap al segle XIV, la seva fesomia respon més a criteris decoratius i estructurals posteriors, cap al segle XVI. Certament, a la vàlua patrimonial inherent a la seva cronologia i el bon estat de conservació, caldria afegir-hi un component exclusivament arquitectònic: la gran llum que cobreix. (aproximadament 7,40 metres). Actualment només conservem les dues terceres parts d'aquest antic sostre ja que en el període que va de 1706 a 1716 fou parcialment desmuntat per tal de construït una caixa d'escala que comuniqués el ras de principal (primer pis) amb el tercer nivell de la finca. Molt posteriorment (període 1964-1969) l'escala barroca fou enderrocada i la part desapareguda del forjat fou refeta en la manera que podem veure actualment; és a dir sense cap tipus de decoració pictòrica.[2]

Història[modifica]

El Palau consta de planta baixa i dos pisos i és el resultat de la fusió de dues finques contigües que se situen a la confluència entre el carrer de Montcada i el de la Barra de Ferro de Barcelona. Al costat més septentrional de la façana que dóna al carrer de Montcada, es pot apreciar la línia divisòria entre les dues estructures arquitectòniques. Aquesta unió entre els dos edificis també es pot apreciar al ràfec de la coberta.

L'edifici principal, que data del s.XIII i té entrada pel carrer de Montcada, s'organitza arquitectònicament al voltant d'un pati central, des del qual s'accedeix a la primera planta per una escala noble, com era habitual en els palaus de l'època. Existeix un segon pati, més petit, que se situa a l'extrem nord del Palau i correspon a la finca annexa, originària probablement del s. XVII i amb entrada pel xamfrà entre el carrer Montcada i el de la Barra de Ferro.

A l'exterior, el Palau compta amb tres façanes, una al carrer de Montcada, una altra al carrer de la Barra de Ferro i una tercera ubicada al xamfrà entre totes dues vies. A l'extrem sud de la façana del carrer de Montcada s'alça una torre de planta rectangular que sobresurt un nivell per sobre de la resta de l'edifici. Es tracta d'un element característic en aquest tipus d'edificacions medievals.

La teulada no és homogènia sinó que combina diferents tipologies. En unes zones hi ha coberta de teules d'una o dues vessants, mentre que en d'altres hi ha terrats plans transitables.

Al llarg dels segles, el Palau ha experimentat successives reformes, que n'han modificat l'aspecte interior i exterior.

Final segle XIII - segle XV[modifica]

Els paraments corresponents a l'edifici principal, visibles a la façana del carrer de Montcada i al pati central, indiquen que l'estructura originària d'aquesta finca, inclosa la torre, es va alçar durant la segona meitat del segle XIII.

Aproximadament al tombant del s.XIV, l'edifici va ser reformat totalment:

  • Es van posar finestres coronelles a la façana.
  • Es va reduir l'amplada del pati central amb la construcció d'un cos nou a l'extrem dret, fent desaparèixer el pòrtic de l'edifici original. Encara avui es poden observar tres arcs cegats, construïts amb dovelles de pedra, que corresponen a l'antic pòrtic.
  • Es va remodelar la galeria porxada que s'obria al pati des de la segona planta, tot reduint la seva llargada per ajustar-la a les noves dimensions del pati.
  • Es van construir els dos sostres forjats de fusta (també anomenats enteixinats) que es troben a la primera planta. Són d'una qualitat artística destacable i gran valor documental perquè permeten conèixer el programa decoratiu de les residències privades barcelonines de la baixa edat mitjana. Es tracta dels pocs enteixinats d'aquesta època que es conserven a Barcelona.[3]

Segle XVI[modifica]

Durant el s.XVI es va continuar amb la remodelació del Palau, però actualment queden pocs testimonis d'aquelles obres. Es conserven d'aquest període tres finestres de la planta baixa. Dues se situen a l'interior del pati central, i la tercera, que està decorada amb dues mènsules de pedra, es troba a la façana del carrer de Montcada, a la dreta de la porta d'accés.

Segle XVII[modifica]

En els anys 1537, 1587 i 1604 es van dur a terme diverses compres d'immobles que van permetre als propietaris ampliar les dimensions de la parcel·la original. Sembla que durant la segona meitat del s.XVII, es van executar reformes amb l'objectiu d'unificar progressivament les propietats adquirides i acabar constituint un sol edifici.[4]

Daten d'aquest període barroc:

  • El cos ubicat a l'extrem nord-est del pati central, construït tot aprofitant les parets medievals anteriors. A la planta baixa s'hi va crear una sala amb quatre voltes realitzades amb la tècnica del maó pla (volta catalana), que es recolzen en una columna central. A la primera planta, s'hi va fer una gran sala de doble nivell, destinada a acollir les recepcions, balls i banquets, que escenificava arquitectònicament la importància social dels propietaris del Palau, com era costum en aquella època.[5]
  • El cos ubicat a l'extrem nord del pati central, construït per a crear una terrassa que facilités el pas de la gran sala del primer pis cap al costat occidental de la finca, sense haver de passar per la planta baixa. Sota d'aquesta terrassa, s'hi troba una sala amb sostre de voltes corregudes, amb la disposició de maons a plec de llibre (col·locats de cantell[6]).
  • Tres finestres amb balcó, situades a la primera planta, i tres finestres senzilles, una situada a la planta baixa i les altres dues situades a la segona planta. Totes amb obertura cap al carrer de Montcada.
  • La finestra amb balcó situada a la façana del carrer de la Barra de Ferro.

Segle XVIII[modifica]

L'any 1705, la finca va ser adquirida per Josep de Mora i Cirera, pare del primer Marquès de Lió.[7] Entre els anys 1706 i 1716, els Mora van realitzar obres de reforma molt importants sobre les antigues edificacions gòtiques i set-centistes, que van transformar el Palau a nivell estructural.

Destaquen les següents remodelacions:

  • Es va construir l'escala monumental que comunica el pati central amb el primer pis.
  • Es van transformar el portal d'accés al pati, des del carrer de Montcada, i el portal d'accés a la primera planta, situat al final de l'escala monumental.
  • Es va aixecar un pis a la zona on abans hi havia l'antiga terrassa barroca que comunicava la sala de les recepcions amb l'extrem occidental del Palau. En aquest espai es construí també una terrassa a nivell del primer pis, més estreta que l'anterior, que es recolza sobre dos trams de volta sostinguts per una pilastra decorada.
  • Es va construir el xamfrà a la confluència dels carrers de Montcada i la Barra de Ferro (es creu que inicialment, aquesta façana no existia i l'edifici acabava en angle recte). El tipus de parament emprat en la nova façana, destaca notablement respecte al de les altres dues façanes, més antigues.
  • Es van ocultar els enteixinats medievals rere un sostre fals d'encanyissat i guix.[8]

1955-1959[modifica]

El 1955, l'Ajuntament de Barcelona va adquirir el Palau.[7] Entre els anys 1955 i 1959, l'arquitecte municipal Adolf Florensa va dur a terme una primera restauració de l'edifici durant la qual es van descobrir els enteixinats medievals, que fins llavors havien restat ocults rere un sostre fals.[9] Florensa va seguir un criteri historicista, tot donant prioritat al passat medieval en detriment de l'acabat barroc, malgrat que aquest últim era majoritari a la finca.

Aquesta primera restauració va comportar modificacions a la façana del carrer de Montcada:

  • Es van eliminar una porta i dues de les portalades principals del Palau, que es van substituir per finestres d'estil medieval.
  • Es va obrir una finestra coronella, refent els capitells, els fusts i les bases dels mainells.

1964-1969[modifica]

Als anys seixanta l'Ajuntament de Barcelona va decidir convertir el Palau en la seu del Museu Tèxtil i d'Indumentària. Per adaptar-lo a aquest nou ús, es va sotmetre a una segona remodelació.[7]

Les obres van afectar principalment l'interior de l'edifici:

  • Es va remuntar un pis al cos que tanca el pati des de l'extrem situat a l'inici de l'escala monumental i es va construir una galeria porxada a la seva planta superior. Es tracta d'una construcció contemporània sense testimonis de referència, que vol imitar un pòrtic medieval. A l'interior, es van construir dues portes medievals adovellades, que comuniquen els extrems de galeria amb els edificis veïns.[10]
  • Es va eliminar la porta barroca del costat sud de la façana del carrer de Montcada i es va substituir per una finestra.
  • Es van dotar les estances interiors de nous enguixats, pintures i paviments.
  • Es va construir una nova escala per comunicar les diferents plantes del museu.
  • Es van construir noves parets, forjats i obertures per configurar les noves sales d'exposició.
  • Es va reconstruir el paviment i el sostre de la gran sala del primer pis.
  • Es va refer la solana que dóna al carrer de Montcada, situada al segon pis.

Marquès de Lió[modifica]

El títol de Marquès de Lió va ser concedit per Lluís XV de França a Josep Francesc de Móra i Catà l'any 1749. Posteriorment, el 21 de gener de 1752, es va convertir en títol nobiliari espanyol sota la monarquia de Ferran VI.[11]

Josep Francesc de Móra i Catà va ser un historiògraf i heraldista nascut a Barcelona el 1694 i mort en aquesta mateixa ciutat el 1762, fill de Josep de Móra i Cirera i Francesca Catà i Vinyola. Va estudiar retòrica, poesia, matemàtiques i filosofia a Barcelona i va completar la seva formació viatjant a les principals capitals d'Europa.[12]

El març de 1729 va convertir-se en un dels socis fundadors de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.[13] i l'any 1747 va assumir el càrrec de vicepresident i director efectiu d'aquesta institució.[12]

El 27 de gener de 1752 va aconseguir que Ferran VI aprovés els estatuts de l'Acadèmia.[13] L'any següent, el 1753, hi va llegir un treball sobre interpretació de manuscrits, que posteriorment va ampliar amb l'obra Observaciones sobre los principios elementales de la historia, lloada per l'erudit Marcelino Menéndez Pelayo[12] i publicada l'any 1756 en el Volum 1 de les memòries de l'Acadèmia.[14]

Referències[modifica]

  1. Espais i equipaments de l'Ajuntament de Barcelona
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 2,8 «Palau del Marquès de Llió». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 3 desembre 2017].
  3. (Caballé i González, 2007 p.37)
  4. (Caballé i González, 2007 p.27)
  5. (Caballé i González, 2007 p.41)
  6. "Tècniques constructives. Volta de maó o rajol pla i volta a plec de llibre", GRETA [consultat el 18-11-2015].
  7. 7,0 7,1 7,2 (Generalitat de Catalunya, 2000 p.131)
  8. (Caballé i González, 2007 p.38)
  9. (Caballé i González, 2007 p.32)
  10. (Caballé i González, 2007 p.58)
  11. «Conèixer Catalunya». Antonio Mora. [Consulta: 15 febrer 2012].
  12. 12,0 12,1 12,2 «Josep Francesc de Móra i Catà». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  13. 13,0 13,1 «Reial Acadèmia de Bones Lletres». [Consulta: 15 febrer 2012].
  14. Lió (Marquès de.). Observaciones sobre la principios elementales de la historia, 1756 [Consulta: 15 febrer 2012]. 

Bibliografia[modifica]

  • Caballé, Francesc; Gonzàlez, Reinald. Valoració patrimonial i estudi de cronologies relatives de l'antic Palau del Marquès de Lió. Museu Tèxtil i d'Indumentària. Carrer Montcada 12 de Barcelona., Juliol de 2007. 
  • A Guide to the Museums of Catalonia. Barcelona: Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, 2000, p. 130-133. ISBN 84-393-5437-1. 

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Palau del Marquès de Llió Modifica l'enllaç a Wikidata