Poliplacòfors

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'ésser viuPoliplacòfors
Polyplacophora Modifica el valor a Wikidata
Tonicella lineata.jpg
Tonicella lineata
Dades
Principal font d'alimentacióAlga Modifica el valor a Wikidata
Període
Cambrià - recent
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
SubregneBilateria
FílumMollusca
ClassePolyplacophora Modifica el valor a Wikidata
Blainville, 1816
Subclasse Neoloricata
Subclass Palaeoloricata †

Els poliplacòfors (Polyplacophora) són una classe de mol·luscs marins primitius. Es coneixen 1.028 espècies actuals.[1] El principal tret característic es la seva conquilla, formada per vuit plaques articulades. No tenen cap i el peu té forma de sola reptant. Mesuren de 3 mm a quasi 50 cm de longitud, però la majoria assoleixen uns pocs centímetres. Viuen principalment a la zona litoral, per bé que algunes espècies arriben a fondàries considerables. Són bàsicament herbívors brostejadors i es mouen lentament sobre les roques menjant algues. Si són molestats s’enrotllen tot formant una bola.[2]

Etimologia[modifica]

Etimològicament el mot polyplacophora deriva del grec polýs (πολύς), moltes, plax (πλαξ), placa i phorós (φορός), que porten; més la terminació neutra de plural -a. En anglès i en francès s'anomenen chitons (sg.: chiton),[3] mot que correspon al català quitó.

Característiques[modifica]

L'anatomia dels poliplacòfors és més simple que la resta dels mol·luscs. No tenen un cap diferenciat ni tentacles ni ulls, però les plaques tenen molts porus petits a través dels quals surten grups de cèl·lules del mantell; n’hi ha secretores i de fotoreceptores, amb una lent, cos vitri, retina i nervi òptic. Presenten ctenidis com a òrgans respiratoris, en nombre de 4 a 88 segons les espècies. Tenen un sistema nerviós molt senzill, amb un parell de cordons ventrals i un altre de laterals amb moltes comissures entre ells però sense ganglis. L’aparell digestiu comença per la boca i segueix amb la faringe on se situa la ràdula, que té fileres transversals de 17 denticles de diferents tipus, que contenen òxids de ferro magnètics. Tenen un cor amb dues aurícules i un ventricle, que desemboca en una aorta dorsal dirigida endavant.[2]

Reproducció[modifica]

Quasi totes les espècies tenen els sexes separats i la fecundació és externa. De l’ou surt una larva pseudotrocòfora que al cap d’unes hores o dies sofreix una metamorfosi. La maduresa sexual s’assoleix al cap d’un o dos anys; la durada de la vida varia entre 4 i 16 anys.[2]

Taxonomia[modifica]

La major part dels esquemes de classificació dels poliplacòfors d'avui en dia estan basats en el "Manual de concologia" de Pilsbry (1892-1894), ampliat i revisat per Kass i Van Belle (1985-1990).

D'ençà que els poliplacòfors van ser descrits per primera vegada per Linnaeus (1758) s'han realitzat estudis taxonòmics extensius a nivell d'espècie. Així, la classificació taxonòmica a nivells superiors en el grup ha romàs sense afermar.

La classificació més recent (Sirenko 2006) no es basa únicament en la morfologia de la conquilla, com és habitual, sinó que també té en compte altres característiques importants com la ràdula, les brànquies i els espermatozous entre d'altres. Inclou tant els gèneres extints com els actuals.

Aquest sistema s'accepta de manera general.

Referències[modifica]

  1. «WoRMS - World Register of Marine Species - Taxonomic tree». [Consulta: 16 febrer 2021].
  2. 2,0 2,1 2,2 Altaba, C. R. 1991. Els poliplacòfors. Història Natural dels Països Catalans, 8.
  3. Anglès: [ˈkʰaɪ̯tn̩z].
    Francès: [kiˈtɔ̃]

Enllaços externs[modifica]