Postilló

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Postilló

Un postilló era el mosso que anava a cavall davant dels carruatges, bestiar o viatgers per a guiar-los (també podia anar muntat amen un dels cavalls del tir, el cavall guia)[1]

Els postillons estaven subordinats, no solament al mestre de postes de qui depenien, sinó als altres que hi havia a les parades, en tot el que concernia el bon servei del ram. En els viatges, depenien igualment dels majorals de correus i dels conductors de la correspondència pública. No podien excusar-se de servir els viatges que els corresponien, ni estava permès que els beneficiessin o cedissin a altres. Els "postillons de nombre" estaven exempts del servei de conducció de viaranys i presos.

A cada parada hi havia constantment un postilló de guàrdia que era el primer en torn per córrer i en el moment que arribava qualsevol relleu, avisava els seus companys perquè s'ocupessin d'ensellar els cavalls si era a la lleugera o enganxar el bestiar al carruatge si era en rodes.

El nombre de postillons s'alineava en el de les cavalleries de la dotació de la posta, no podent excedir els de planta, segons la legislació espanyola, de quatre en cadascuna de les parades de línia general i de tres en les transversals de primer ordre.

Obligacions del postilló[modifica | modifica el codi]

Estàtua al postilló

Entre les funcions del postilló figuraven:

  • El postilló de guàrdia havia de tenir cura que estiguessin corrents de nit les llums del vestíbul de la casa de postes i de la quadra, tenint a més disposat un fanal de mà perquè els seus companys fessin les operacions que els estaven encomanades.
  • Havia d'acompanyar sempre els viatgers de manera que el mestre de postes, si en la parada es presentaven els viatgers sense el postilló no estava obligat a donar-los cavalls fins a l'arribada d'aquest.
  • També estava regulada la velocitat mínima a la qual havien de viatjar, establint-se en Espanya que havien de servir com a molt mitja hora per llegua en viatges de particular i vint minuts en els del servei.
  • En qualsevol cas imprevist, pel qual es detingués en camí un correu que fora de servei, el postilló que l'acompanyava havia de conduir els plecs o correspondència fins a la parada de postes immediata i el mestre d'aquesta havia de disposar sota la seva responsabilitat que es continués la conducció sense el mínim retard mitjançant un dels seus postillons fins a la pròxima administració de correus en la qual s'abonaria al postilló el que correspongués per a aquest treball i s'arreglaria la continuació del viatge.
  • Podien canviar de cavalls al camí quan es trobaran amb altres amb el previ consentiment del correu o dels viatgers.
  • Auxiliar i atendre els viatgers tan com possible per a això, si el viatge erz a la lleugera , havien de córrer sempre a curta distància per a tornar amb promptitud a qualsevol caiguda o un altre esdeveniment.
  • Tot postilló que rebés cartes en el camí les havia de lliurar a l'estafeta més immediata per tal que fossin incloses i portades amb la correspondència general, sense que per aquesta conducció i sota cap pretext pogués exigir cap retribució.

Prohibicions per al postilló[modifica | modifica el codi]

  • Els postillons tenien prohibit portar encàrrecs, ja fossin acompanyant els correus i viatgers, o conduïssin plecs del govern.
  • Estava prohibit de demanar als viatgers una retribució per a la seva despesa de menjar o amb qualsevol altre pretext.
  • Es prohibia a tot postilló d'exigir més del que assenyala les tarifes per cruiximent ni per un altre motiu, tenint cura d'evitar entre si i més amb els viatgers, incomoditats i disputes que fossin causa de detenció, en aquest cas el postilló era suspès d'ofici fins a la indagació del fet.
  • En cap cas podien abandonar els cavalls en camí si anaven a la carrera, en aquest cas eren separats del servei, sense perjudici de la seva responsabilitat i la dels mestres de postes respecte dels accidents que puguin sobrevenir d'un tal excés.
  • Estava prohibit de deixar d'usar l'uniforme en acte de servei, ni tan sols el barret, en aquest cas incorrien una suspensió.

Uniforme[modifica | modifica el codi]

Botes de postilló

A Espanya, els postillons de nombre portaven en actes de servei el següent uniforme: escarapela nacional, jaqueta i pantalons blaus, volta i coll encarnats, amb botons en què es trobava gravada la paraula postes. Al barret, que era rodó, portaven un escut bronzat amb les armes reals i el número que els corresponia i per a l'hivern, usaven sobre l'uniforme que era dit capot, de drap blau amb coll i voltes encarnades.

Els aspirants a postilló usaven en actes de servei de jaqueta blau amb coll encarnat però sense cap inscripció en el botó i en el barret, només l'escarapel·la.

Contractació i acomiadament[modifica | modifica el codi]

La legislació espanyola establia que el nomenament dels postillons de nombre de cada parada havia d'estar registrat en els llibres de l'alcaldia del punt on radicava la posta. D'aquest nomenament es passava una certificació visada per l'alcalde a l'administrador principal de correus del departament perquè anotés en el registre de postes el dia que entrava a servir la plaça de postilló, posant el-assegut i la seva data en la certificació per tal que pot reclamar l'abonament de la gratificació a que s'hagués fet creditor pels seus anys de servei i bona conducta.

Els postillons que sortissin per interès propi d'una casa de postes per servir en una altra havien de portar una certificació del seu bon comportament, expedida pel seu principal i visada pe r l'alcalde del poble respectiu. Aquesta certificació i el nomenament del mestre en la casa entrés a servir, es presentaven a l'alcalde del poble corresponent per tal que s'omplissin les formalitats prescrites.

Cap postilló podia deixar el servei d'una parada sense haver previngut el mestre de postes amb un mes d'anticipació almenys i si no ho hagués fet podia aquest negar-li la certificació sense la qual no podria ser admès en una altra parada. Els inspectors i subinspectors de postes, així com els administradors principals de correus en el seu respectiu departament, vigilaven perquè no es admetés en una altra casa de postes el postilló acomiadat sense la certificació competent i donaven compte a la direcció per a la resolució oportuna en els casos en què l'interessat no donés motiu perquè es negués la certificació.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Chufo Lloréns. Et donaré la terra. ROSA DELS VENTS, 2008, p. 123–. ISBN 978-84-01-38716-6. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Postilló Modifica l'enllaç a Wikidata
  • Extracte de la novíssima recopilació , Joan de la Reguera i Valdelomar, 1848]