Pràcrit

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Pràcrit
Parlat a:
Regió:
Parlants:
Classificació genètica: Indoeuropea

Indoiraniana
Indoària

estatus oficial
Regulat per:
codis de la llengua
ISO 639-2 pra
Globe of letters.svg Visiteu el Portal:Llengües Globe of letters.svg

El pràcrit (Sanskrit: prākṛta प्राकृत (derivada de pra-kṛti प्रकृति)) és el nom del grup de llengües indoàries derivades dels antics dialectes indis.[1] La paraula en si mateixa té una definició flexible, sent definida de vegades com original, natural, càndid, normal, ordinari, usua, o vernacle, en contrast amb l’ortodòxia religiosa i literària del saṃskṛtā. De manera alternativa, el pràcrit es pot definir com derivat d’un original, volent dir evolucionat de manera natural. Però hi ha estudiosos que creuen que el pràcrit és més antic que el sànscrit, i que, de fet, el sànscrit s’ha creat a partir del pràcrit. Això està en sintonia amb el jainisme, on el primer Tirthankar (un home que assoleix la il·luminació a través de l'ascesi i que es converteix en un mestre espiritual) és el propi Adinath (sinònim de Xiva, el primer Senyor).[2][3] Els pràcrits van esdevenir llengües literàries, generalment utilitzades per reis identificats amb la casta kshatriya, però considerats legítims per l'ortodòxia braman. El primer ús del pràcrit són les inscripcions d’Aśoka, l’emperador de l’Índia. Les diferents llengües del pràcrit estan associades amb diferents dinasties governants, diferents religions i tradicions literàries, així com diferents regions del subcontinent indi.

Pràcrits dramàtics[modifica | modifica el codi]

Els pràcrits dramàtics eren aquells concebuts específicament per al seu ús als drames i a les altres formes literàries. Sempre que s’escrivia un diàleg en pràcrit, es proporcionava al lector una traducció al sànscrit. Cap d’aquests pràcrits va néixer com a vernacle, però alguns van acabar sent utilitzats com a tals quan el sànscrit va caure en desús.[4]

Pràcrits dramàtics sovint es refereix als tres més prominents: el sauraseni, el magadhi i el maharashtri. Però hi van haver molts més pràcrits menys utilitzats, que també s’inclouen en aquesta categoria. El pracya, el bahliki, el daksinatya, el sakari, el candali, el sabari, l’abhiri, el dramili, i l’odri en són alguns exemples. Hi havia una estructura increïblement estricte per a l’ús d’aquests diferents pràcrits als drames. Cada personatge parlava un pràcrit diferent en funció del seu paper i el seu rerefons. Per exemple, el dramili era la llengua dels per habitants dels boscos, el sauraseni era parlat per l’heroïna i les seves amigues i l’avanti era parlat per tramposos i pocavergonyes.[5]

El maharashtri, l’arrel del marathi modern, és un cas particularment interessant. El maharashtri va ser utilitzat en poesia, i, com a tal, va divergir de la gramàtica sànscrita principalment per adaptar la llengua a la mètrica del diferents estils de poesia.[6]

Com a vernacle[modifica | modifica el codi]

El pràcrit es sobretot un terme nadiu, que indica llengües vernacles en contrast amb el sànscrit. Alguns estudiosos moderns inclouen totes les llengües indoàries medievals índies sota l’etiqueta de pràcrits, mentre que uns altres emfatitzen l'evolució independent d’aquestes llengües, sovint separades de la història del sànscrit per àmplies divisions de casta, religió o geogràficament.[7] Tot i que inicialment els pràcrits es van considerar formes primitives de llengua, la influència que van tenir sobre el sànscrit, va permetre que fos utilitzat més fàcilment per la gent senzilla. La sànscritització va donar als pràcrits progressivament un nivell cultural cada cop més elevat.[8]

L’ardhamagadhi (magadhi mig), una forma arcaica del magadhi que va ser molt utilitzada a les escriptures jainistes, sovint és considerat com la forma definitiva del pràcrit, mentre que els altres són considerats variants seves. Els gramàtics del pràcrit donaven primer una gramàtica completa al ardhamagadhi, i a continuació definien les altres gramàtiques a partir de la del ardhamagadhi. Per aquesta raó, els cursos d’aprenentatge de pràcrit, sovint ensenyaven ardhamagadhi [9]

El pali (la llengua litúrgica del budisme theravada) tendeix a ser tractat com una excepció especial, com a gramàtica clàssica no és considerada dins del pràcrit per se, presumiblement per raons sectàries en lloc de raons lingüístiques.

Cada pràcrit representa una tradició diferent de la literatura dins la història de l’Índia. A les fonts històriques antigues s'esmenten més pràcrits, però que ja no es parlen (per exemple el paisaci).

Etimologia[modifica | modifica el codi]

D’acord amb el diccionari de Monier Monier-Williams, el significats més freqüents del term sànscrit prakṛta, del qual deriva la paraula pràcrit, són: original, natural, normal i el terme deriva de prakṛti, fent o situant abans o a l’inici, l’original o forma natural o condició de qualsevol cosa, substància original o primària. En termes lingüístics, s’utilitza en contrast amb saṃskṛta, que vol dir refinat. Aquesta és la raó per la qual molts estudiosos creuen que els pràcrits són més antics que el sànscrit. Va ser amb els pràcrits que el sànscrit es va refinar.

Alguns estudiosos restringeixen els pràcrits a les llengües parlades pels escriptors hindús i jainistes, mentre que uns altres inclouen les llengües dels budistes, com el pali i el sànscrit budista, i les inscripcions en pràcrit. Uns altres inclouen el gāndhārī, i el paisāci, conegut a través de les escriptures. Les llengües modernes del nord de l’Índia es van desenvolupar a partir dels pràcrits, després de l’etapa intermèdia de l’apabhramsha.

Referències[modifica | modifica el codi]

  • (anglès) Banerjee, Satya Ranjan. The Eastern School of Prakrit Grammarians : a linguistic study. Calcutta: Vidyasagar Pustak Mandir, 1977.
  • (anglès) Daniels, Peter T., The World's Writing Systems. USA: Oxford UP, 1996.
  • (anglès) Deshpande, Madhav, Sanskrit & Prakrit, sociolinguistic issues. Delhi: Motilal Banarsidass, 1993.
  • (anglès) Pischel, R. Grammar of the Prakrit Languages. New York: Motilal Books, 1999.
  • (anglès) Woolner, Alfred C. Introduction to Prakrit. Delhi: Motilal Banarsidass, India, 1999.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Daniels, pg. 377
  2. Woolner, pg. 3
  3. Pischel, pg. 1
  4. Woolner, pg. v.
  5. Banerjee, pg. 19-21
  6. Deshpande, pg. 36-37
  7. Deshpande, pg. 33
  8. Deshpande, pg. 35
  9. Woolner, pg. 6

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]