Vés al contingut

René Schérer

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaRené Schérer

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(fr) René Marie Henri Schérer Modifica el valor a Wikidata
25 novembre 1922 Modifica el valor a Wikidata
Tula (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort1r febrer 2023 Modifica el valor a Wikidata (100 anys)
14è districte de París (França) Modifica el valor a Wikidata
Sepulturacimetière du Puy Saint-Clair à Tulle (fr) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
FormacióÉcole Normale Supérieure Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballFilosofia i història de la filosofia Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciófilòsof, professor d'universitat, historiador Modifica el valor a Wikidata
OcupadorUniversitat de París Modifica el valor a Wikidata
Obra
Estudiant doctoralJean Soldini, Jean-Clet Martin i Guy Hocquenghem Modifica el valor a Wikidata
Família
GermansÉric Rohmer Modifica el valor a Wikidata
Signatura Modifica el valor a Wikidata
Modifica el valor a Wikidata

René Schérer (Tula, 25 de novembre de 1922 - 14è districte de París, 1 de febrer de 2023)[1] va ser un acadèmic i filòsof francès, professor emèrit de la Universitat París-VIII. Era el germà menor del cineasta Éric Rohmer. Defensor en els anys setanta d'una reinvenció de la pedagogia i de la relació nen-adult, en els seus escrits va arribar a fer apologia de la pedofília, la qual cosa va fer que, en els anys vuitanta, fos interrogat en relació amb el cas del Coral.

Vida i obra

[modifica]

Antic alumne del Lycée Edmond-Perrier de Tula i de l'Escola normal superior, René Schérer va ser en un primer moment mestre de filosofia en educació secundària. El 1960, a la Universitat de París, defensa la seva tesi de doctorat, Structure et fondement de la communication humaine; essai critique sur les théories contemporaines de la communication. El 1964 publica el seu primer llibre, Husserl, sa vie, son oeuvre i, l'any següent, la seva tesi en forma resumida. El 1971 reedita de nou la seva tesi, amb el títol Philosophies de la communication, en una versió que havia adoptat, després del maig del 68, una òptica més marxista i revolucionària.[2]

El 1962 és alumne seu el jove Guy Hocquenghem, amb qui manté una relació amorosa. Més tard seran companys a la universitat i col·laboraran junts en l'elaboració de diferents obres.[3] A l'inici de la seva relació, Guy Hocquenghem no arriba a setze anys.[4] René Schérer participe més tard al Front Homosexual d'Acció Revolucionària (FHAR), del qual Guy Hocquenghem és un altre membre destacat.[5]

Les seves primeres obres tradueixen un coneixement de la filosofia alemanya i de pensadors com Edmund Husserl, Emmanuel Kant, G. W. F. Hegel i Max Stirner, i porten sobretot a la fenomenologia de Husserl o de Heidegger.[6]

El 1974 René Schérer publica Émile perverti ou Des rapports entre l'éductation et la sexualité, un assaig que respon a la introducció d'una educació sexual obligatòria en les escoles.[7] L'educació constitueix, per a Schérer, el pedestal lliberticida del control de la sexualitat.[8] Schérer basteix els seus arguments sobre una crítica incisiva a l'Emili de Rousseau.[9]

Obres

[modifica]
  • Husserl, sa vie, son oeuvre (amb Arion Lothar Kelkel), París : PUF, col. « Philosophes », 1964.
  • Structure et fondement de la communication humaine, París : SEDES, 1966.
  • La Phénoménologie des « Recherches logiques » de Husserl, París : PUF, 1967.
  • Charles Fourier ou la Contestation globale, París : Seghers, 1970. Reedició Séguier, 1996.
  • Philosophies de la communication, SEES, 1971.
  • Charles Fourier, l'ordre subversif (amb Jean Goret), París : Aubier, 1972.
  • Heidegger ou l'Expérience de la pensée (amb Arion Lothar Kelkel), París : Seghers, 1973.
  • Émile perverti ou Des rapports entre l'éducation et la sexualité, Laffont, 1974. Reedició Désordres-Laurence Viallet, 2006. Edició castellana: La pedagogía pervertida. Traducció de Jerónimo Juan Mejía. Barcelona : Ed. Laertes, 1983.
  • « Co-Ire : album systématique de l'enfance » (amb Guy Hocquenghem), revista Recherches, núm. 22, 1976.
  • Une érotique puérile, París : Galilée, 1978.
  • L'Emprise. Des enfants entre nous, París : Hachette, 1979.
  • L'Âme atomique. Pour une esthétique d'ère nucléaire (avec Guy Hocquenghem), París : Albin Michel, 1986.
  • Pari sur l'impossible. Études fouriéristes, Saint-Denis: Presses Universitaires de Vincennes, 1989.
  • Zeus hospitalier. Éloge de l'hospitalité, París : Armand Colin, 1993. Reedició La Table ronde, 2005).
  • Utopies nomades. En attendant 2002, París : Séguier, 1998 (reed. Les Presses du réel, 2009).
  • Regards sur Deleuze, París : Kimé, 1998.
  • Un parcours critique : 1957–2000, París : Kimé, 2000.
  • L'Écosophie de Charles Fourier, París : Economica, 2001.
  • Enfantines, París : Anthropos, 2002.
  • Hospitalités, París : Anthropos, 2004.
  • Vers une enfance majeure, París : La Fabrique, 2006.
  • Passages pasoliniens (avec Giorgio Passerone), Villeneuve d'Ascq: Presses universitaires du Septentrion, 2006.
  • Après tout. Entretiens sur une vie intellectuelle (amb Geoffroy de Lagasnerie), París : Cartouche, 2007.
  • Pour un nouvel anarchisme, París, Cartouche, 2008.
  • Nourritures anarchistes. L'anarchisme explosé, París : Hermann, 2009

Presentacions i edició de textos

[modifica]
  • Edmund Husserl, Recherches logiques (traducció i presentació, amb Hubert Elie i Ariel Lothar Kelkel), París : PUF, 4 vol., 1958-1963.
  • Charles Fourier, Charles Fourier, l'attraction passionnée (selecció de textos i presentació), París : J.-J. Pauvert, 1967.
  • Charles Fourier, Trois Textes sur la civilisation (prefaci), París : Aubier, 1972.
  • Gabriel Tarde, Fragments d'histoire futur (prefaci), París : Séguier, 1998.
  • Gabriel Tarde, La Logique sociale (prefaci), Le Plessis-Robinson: Institut Synthélabo pour le progrès de la connaissance, col. « Les Empêcheurs de penser en rond », 1999.

Referències

[modifica]
  1. ↑ Simplifia Avis de décès
  2. ↑ Maxime Foerster, Penser le désir : autour de René Schérer, H&0, 2007, pp. 17-18
  3. ↑ Julian Bourg, French pedophiliac discours of the 1970s, in Between Marx and Coca-Cola: youth cultures in changing European societies, 1960-1980, Berghahn Books, 2005, pages 208-209
  4. ↑ Maxime Foerster, Penser le désir : autour de René Schérer, H&0, 2007, p.65
  5. ↑ Frédéric Martel, Le rose et le noir: les homosexuels en France depuis 1968, Seuil, 2000, p.248
  6. ↑ Maxime Foerster, Penser le désir : autour de René Schérer, H&0, 2007, pp. 18-21
  7. ↑ Mérida Jiménez, Rafael Manuel «Cuerpos pedagógicos: Hacia una nueva lectura de "Émile perverti" de René Schérer» (en castellà). Prosopopeya: revista de crítica contemporánea, núm. 5, 2008-2009, pàg. 201-210. ISSN: 1575-8141 [Consulta: 30 setembre 2012].
  8. ↑ Bessin, Marc «L'enfance : un panoptique, une tour de contrôle» (en francès). Mouvements, núm. 49, 1-2007, p. 16-26 [Consulta: 30 setembre 2012].
  9. ↑ Asensi, Manuel. «El ignorante del maestro: sobre ignorancia y emancipación». A: Arteleku-Diputació Foral de Gipúscoa, Centre José Guerrero-Diputació de Granada, Museu d'Art Contemporani de Barcelona, Museu Nacional Centre d'Arte Reina Sofia i UNIA arteypensamient. Desacuerdos (en castellà). Vol. XI, pp. 34-44. 
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=René_Schérer&oldid=34134829»