Ricard de Capmany i Roura

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaRicard de Capmany i Roura
Biografia
Naixement 1873
Canet de Mar
Mort 1947 (73/74 anys)
Activitat
Ocupació Pintor
Altres
Títol Comtat de la Vall de Canet
Fills Ramon de Montaner i Vila
Modifica les dades a Wikidata

Ricard de Capmany i Roura (Canet de Mar, Maresme, 1873 - Castell de Santa Florentina (Canet de Mar), 31 d'agost de 1947),[1] va ser un pintor i decorador modernista català.[2]

Era fill de Jacint de Capmany i de Francesca Roura Carnesoltes, germana de la dona de l'arquitecte Domènech i Montaner. Es va casar el juliol de 1898 amb Júlia de Montaner i Malattó, filla de Ramon de Montaner i Vila, i hereva de l'editorial Montaner i Simón i també emparentada amb Lluís Domènech i Montaner.[3] L'únic fill de la parella va ser el també pintor Ramon de Capmany i de Montaner.[1]

Va ser comte de la Vall de Canet consort quan aquest títol, concedit pel rei Alfons XIII al seu sogre Ramon de Montaner i Vila, va passar a la seva dona a la mort d'aquest, el 1921.[4]

Ricard de Capmany és conegut per haver decorat el bar Torino, un projecte de 1902 de Puig i Cadafalch en el que també participaren com a decoradors, Antoni Gaudí i Antoni Maria Gallissà.

La seva dona, Júlia de Montaner, va heretar el Castell de Santa Florentina que estava en un estat ruïnós i li varen encarregar la reforma a Domènech i Montaner. Capmany va intervenir de forma directa en la decoració del que havia de ser la seva casa, destacant especialment els vitralls amb escenes religioses i bona part de les estàtues.[5]

Com a pintor, es dedicava al paisatgisme va presentar obres a les exposicions de Barcelona de 1894 al 1896.

Va estar molt vinculat a la vida social i cultural catalana, va ser un dels mecenes que impulsà l'Institut d'Estudis Catalans,[6] va formar part de la junta de Museus de la Mancomunitat de Catalunya[7] i fou el president del Reial Cercle Artístic de Barcelona l'any 1922.[8]

Va morir el 31 d'agost de 1947, al Castell de Santa Florentina, a conseqüència d'una isquèmia progressiva.[9]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Sàiz i Xiqués, 2008, p. 3.
  2. Maspoch, Mònica. Galeria d'autors : ruta del modernisme, Barcelona. 1a ed.. Barcelona: Institut del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida, 2008, p. 60. ISBN 978-84-96696-02-0 [Consulta: 14 agost 2013]. 
  3. Memòria de la reforma de la casa-museu de Domènech i Montaner
  4. Sàiz i Xiqués, 2008, p. 9.
  5. Treballs al castell de Santa Florentina
  6. Balcells, Albert i Pujol, Enric. Institut d'Estudis Catalans. Història de l'Institut d'Estudis Catalans, 2007, pàg. 212. ISBN 8472836568. 
  7. Maria Josep Boronat i Trill. L'Abadia de Montserrat. La política d'adquisicions de la Junta de Museus, 1890-1923, 1999, pàg. 591. ISBN 848415095X. 
  8. Marín Silvestre, Maria Isabel. «Presidents». A: Reial Cercle Artístic. Cercle Artístic de Barcelona. Primera aproximació a 125 anys d'història'. 2006, p. 169. 
  9. Sàiz i Xiqués, 2008, p. 11.

Bibliografia[modifica]