Síndrome de disfunció multiorgànica
| Tipus | disfunció orgànica i símptoma general  |
|---|---|
| Classificació | |
| CIM-11 | MH16 |
| CIM-10 | R65.3 |
| CIM-9 | 995.90 |
| Recursos externs | |
| eMedicine | 169640 |
| MeSH | D009102 |
| UMLS CUI | C0026766 |
La síndrome de disfunció multiorgànica (SDMO), antigament coneguda com a fallada multiorgànica, fallada orgànica múltiple o fracàs multiorgànic (FMO), és la presència d'alteracions en la funció de dos o més òrgans en un pacient malalt, que requereix d'intervenció clínica per aconseguir mantenir l'homeòstasi.
Causa[modifica]
La síndrome sol derivar d'una infecció, lesions (accident, cirurgia), hipoperfusió i hipermetabolisme. La causa principal desencadena una resposta inflamatòria incontrolada. La sèpsia és la causa més freqüent de la SDMO i pot causar xoc sèptic. En absència d'infecció, un trastorn similar a la sèpsia es denomina síndrome de resposta inflamatòria sistèmica (SRIS). Tant la SRIS com la sèpsia podrien progressar a una SDMO. Tot i així, en un terç dels pacients no es pot trobar un focus primari.[1] La SDMO està ben establerta com a etapa final d'un continu: SRIS + infecció -> sèpsia -> sèpsia severa -> SDMO.
Diagnòstic[modifica]
La Societat Europea de Cures Intensives va organitzar una reunió de consens el 1994 per crear la puntuació "Evaluació de la fallada d'òrgans relacionada amb la sèpsia (SOFA)" per descriure i quantificar el grau de disfunció d'òrgans en sis sistemes d'òrgans. Usant variables fisiològiques similars es va desenvolupar la puntuació de la SDMO.[1]
S'han suggerit quatre fases clíniques:
- Estadi 1: el pacient ha augmentat les necessitats de volum i una alcalosi respiratòria lleu, acompanyada d'oligúria, hiperglicèmia i augment de la necessitat d'insulina.
- Estadi 2: el pacient presenta taquipnea, hipocàpnia i hipoxèmia; desenvolupa una disfunció hepàtica moderada i possibles anomalies hematològiques.
- Estadi 3: el pacient desenvolupa xoc amb azotèmia i trastorns de l'equilibri àcid-base; presenta anomalies de coagulació importants.
- Estadi 4: el pacient depèn de vasopressors i està amb oligúria o anúria; posteriorment desenvolupa colitis isquèmica i acidosi làctica.
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 Irwin; Rippe. Intensive Care Medicine. Arxivat 7 de novembre 2005 a Wayback Machine.