Shangganling

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de pel·lículaShangganling

Bust de l'actor protagonista, situat al Changchun Movie Wonderland. Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
DireccióLin Shan i Sha Meng Modifica el valor a Wikidata
GuióLin Shan i Sha Meng Modifica el valor a Wikidata
MúsicaLiu Chi Modifica el valor a Wikidata
ProductoraEstudi de cinema de Changchun Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenRepública Popular de la Xina Modifica el valor a Wikidata
Estrena1956 Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalmandarí estàndard Modifica el valor a Wikidata
Coloren blanc i negre Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gènerecinema bèl·lic Modifica el valor a Wikidata
TemaBatalla de Triangle Hill Modifica el valor a Wikidata

IMDB: tt0334339 Modifica el valor a Wikidata

Shangganling (xinès simplificat: 上甘岭, pinyin: Shànggānlǐng) és una pel·lícula bèl·lica xinesa del 1956, produïda per l'estudi de cinema de Changchun. Descriu la Batalla de Triangle Hill (Shangganling, en xinés) durant la Guerra de Corea, una batalla particularment sanguinolenta on els xinesos obtingueren una victòria pírrica en resistir les posicions malgrat trobar-se en inferioritat.[1]

La pel·lícula conta la història d'un grup dels soldats de l'Exèrcit Popular Voluntari que estan mantenint posicions defensives a Triangle Hill davant de l'exèrcit americà. Amb mancances de subministrament d'aigua i aliments, aguanten la posició fins l'arribada de reforços. La pel·lícula retrata la batalla com una victòria xinesa enfront d'una invasió americana, amb els soldats de l'Exèrcit Popular Voluntari con herois de guerra.[2] L'estil de la pel·lícula i la representació de la batalla de la batalla han estat contraposats amb la pel·lícula americana del 1959 Porkchop Hill.[3]

L'esperit de Shangganling[modifica]

La batalla de Shangganling ha esdevingut un símbol de l'heroisme xinés, així com un símbol de l'esperit lluitador de l'exèrcit xinés. El fet de resistir davant forces americanes i sud-coreanes amb superioritat tant en infanteria com artilleria i poder aeri, fa que a la Xina es considere la batalla com una victòria.[4][5]

Banda sonora[modifica]

La cançó.

La pel·lícula comença amb la cançó Wo de Zuguo (xinès simplificat: 我的祖国, pinyin: Wǒ de Zǔguó, literalment 'La meua pàtria'), amb música de Liu Chi i lletra de Qiao Yu, ambdós coneguts pels treballs per al cinema des dels anys 1950. D'ençà, s'ha convertit en una cançó popular i patriòtica a la República Popular de la Xina.[6]

El nom original havia de ser Un gran riu (xinès simplificat: 一條大河, pinyin: Yī Tiáo Dàhé), en referència als rius que travessen la Xina. En haver-se de publicar per a una pel·lícula ambientada a Corea, es canvià el nom.[7]

El 19 de gener de 2011, el pianista Lang Lang va tocar la cançó principal de la pel·lícula en un sopar d'estat en la Casa Blanca amb la presència del president Hu Jintao. L'esdeveniment va generar controvèrsia als dos països,[8] d'una manera semblant a la de la música anti-soviètica del compositor Dmitri Shostakovich.

Referències[modifica]

  1. Borkowski, Walt. «Oral History Interview - Thomas Martin». Department of Military & Veterans Affairs, State of New Jersey, 13-09-2001. Arxivat de l'original el 3 març 2009. [Consulta: 5 febrer 2009].
  2. «人民网--404页面». Arxivat de l'original el 2020-08-24. [Consulta: 26 setembre 2022].
  3. Paul G. Pickowicz, "Revisiting Cold War Propaganda: Close Readings of Chinese and American Film Representations of the Korean War," Journal of American-East Asian Relations 17 (2010): 352-371.
  4. «上甘岭精神-搜狐新闻». [Consulta: 26 setembre 2022].
  5. [enllaç sense format] http://blog.gmw.cn/u/60532/archives/2010/271476.html Arxivat 2012-12-01 at Archive.is “上甘岭”成为中国军人敢打必胜的代名词 人民网2010年08月17日08:44 来源:《中国青年报》
  6. [enllaç sense format] http://www.zjol.com.cn/05culture/system/2007/10/19/008897637.shtml Arxivat 2011-05-19 a Wayback Machine.
  7. «一条大河» (en chinese). [Consulta: 30 gener 2019].
  8. Richter, Paul. Chinese-born pianist denies he played song to insult U.S. Los Angeles Times 25 January 2011; http://www.latimes.com/news/nationworld/nation/la-na-white-house-pianist-20110125,0,52927.story