Simfonia núm. 7 (Beethoven)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de composicióSimfonia núm. 7
B7-2 Theme.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Forma musicalSimfonia
TonalitatLa M
CompositorLudwig van Beethoven
Creació1811-1812
Data de publicació1816 Modifica el valor a Wikidata
CatalogacióOp. 92
Durada42'
Dedicat acomte Moritz von Fries
Error en Plantilla:Align: el valor "esquerra" com a paràmetre d'alineació és incorrecte.Error en Plantilla:Align: el valor "Simfonia núm. 8 (Beethoven) Modifica el valor a Wikidata →" com a paràmetre d'alineació és incorrecte.
Format per1. Poco sostenuto - Vivace (en) Tradueix, 2. Allegretto (en) Tradueix, 3. Presto (en) Tradueix i 4. Allegro con brio (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Instrumentació2 flautes
2 oboès
2 clarinets
2 fagots
2 trompes
2 trompetes

timbal i corda
  1. Poco sostenuto - Vivace
  2. Allegretto
  3. Scherzo: Presto - Trio: Assai meno presto
  4. Allegro con brio
Estrena
Estrena8 de desembre del 1813 al Theater an der Wien de Viena
EscenariUniversitat de Viena Modifica el valor a Wikidata, Viena Modifica el valor a Wikidata
IntèrpretLudwig van Beethoven Modifica el valor a Wikidata
Spotify: 1aKWqLMPxvgkkqdqE8yzEF IMSLP: Symphony_No.7,_Op.92_(Beethoven,_Ludwig_van) Modifica els identificadors a Wikidata

La Simfonia núm. 7 en la major, op. 92, de Ludwig van Beethoven va ser composta entre els anys 1811 i 1812. El compositor va començar a treballar-hi durant una estada a la ciutat balneari de Teplice (Bohèmia). Va ser dedicada al comte Moritz von Fries.

Estrena[modifica]

Va ser estrenada a Viena el 8 de desembre de 1813 en un concert a benefici dels soldats ferits en la Batalla de Hanau, amb el mateix Beethoven dirigint l'orquestra i amb Louis Spohr entre els violinistes.[1] L'obra va ser ben rebuda i es va haver de repetir el cèlebre allegretto.[1]

Instrumentació[modifica]

La partitura està escrita per als següents efectius orquestrals: 2 flautes, 2 oboès, 2 clarinets en la, 2 fagots, 2 trompes en la, mi i re, 2 trompetes en re, timbals i instruments de corda.

Forma[modifica]

Té quatre moviments:

La seua durada és d'aproximadament 40 minuts.

Després d'una introducció lenta, (com en la primera, segona i quarta simfonies) el primer moviment es desenvolupa en forma sonata i està dominat per agitats ritmes de dansa.

El segon moviment, en la menor, sona "lent", tot i que el tempo indicat és l'Allegretto, és a dir, "lleugerament ràpid". En realitat resulta lent en comparació amb els altres tres moviments, molt ràpids. Aquest ha estat el moviment més popular de la simfonia des de la seua estrena, on el públic va demanar la seua repetició. Cal destacar l'ostinato (figura rítmica repetida) d'una negra, dues corxeres i dues negres.

El tercer moviment és un scherzo i trio. Ací, el trio (que està basat en un himne austríac de peregrinació[2]) s'interpreta dues vegades en lloc d'una sola. Aquesta expansió de la forma comuna A-B-A de l'estructura de la forma ternària a A-B-A-B-A era bastant habitual en altres obres de Beethoven del mateix període, com en la seua Simfonia núm. 4 i el Quartet de corda op. 59 núm. 2.

L'obra és coneguda per l'ús de motius rítmics. També és de tonalitat subtil, fent ús de les tensions entre els centres de la, do i fa. El segon moviment és en la menor amb episodis en la major, i l'scherzo és en fa major.

Recepció[modifica]

El compositor Antony Hopkins va dir de la simfonia:[3]

La Setena Simfonia, potser més que les altres, ens transmet un sentiment d'espontaneïtat; les notes semblen fugir de la partitura només nàixer, en una onada d'inspirada invenció. El mateix Beethoven s'hi va referir amb emoció com "una de les meues millors obres". Qui som nosaltres per discutir la seua opinió?

Un altre admirador, Richard Wagner, referint-se als alegres ritmes que impregnen tota l'obra, la va anomenar "apoteosi de la dansa".[2]

No obstant això, l'admiració per la setena simfonia no ha estat universal. Carl Maria von Weber considerava que la línia cromàtica baixa en la coda del primer moviment era l'evidència que Beethoven estava "madur per al manicomi".[4]

Media[modifica]

Allegretto, segon moviment (interpretació de John Michel) Allegretto, segon moviment (interpretació de John Michel) (pàg.)

Finale (interpretació de John Michel) Finale (interpretació de John Michel) (pàg.)

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Steinberg, Michael. "The Symphony: a listeners guide". p. 38-43. Oxford University Press, 1995.
  2. 2,0 2,1 Grove, George. "Beethoven and His Nine Symphonies". p. 228-271. Dover, 1962.
  3. Hopkins 1981, 219
  4. Hopkins 1981, 196

Bibliografia[modifica]

  • Hopkins, Antony (1981) The Nine Symphonies of Beethoven, Heinemann.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Simfonia núm. 7