Sulcos
Tipus | Ciutat antiga, jaciment arqueològic i municipi romà ![]() | |||
---|---|---|---|---|
Localització | ||||
Entitat territorial administrativa | Santu Antiogu (Itàlia) i Còrsega i Sardenya (Antiga Roma) ![]() | |||
| ||||
Sulcos (en llatí: Sulci, gentilici Sulcitanus; en grec antic: Σουλκοί o Σύλκοι;[1] en feniciopúnic: 𐤎𐤋𐤊𐤉, slky) o Sulcis (forma tardana, documentada en l'Itinerari d'Antoní, del segle iii) fou una de les principals ciutats de Sardenya a l'antiguitat. Era situada a l'illa de Santu Antiogu, a la costa sud-oest, actualment unida a l'illa principal per un istme (al sud del qual hi ha una gran badia coneguda com a golf de Palmas, antigament Sulcitanus Portus).
Sulcos fou una de les principals poblacions dels púnics a Sardenya, juntament amb Tarros, Càralis, Neàpolis, Nora i Òlbia. El conjunt dels materials arqueològics associats a la ciutat es pot visitar al Museo Archeologico Ferruccio Barreca.
Fases d'hàbitat[modifica]
Període prenuràgic i nuràgic[modifica]
Segons les dades arqueològiques, els primers d'assentaments a l'illa de Santu Antiogu pertanyen a la cultura d'Ozieri (segon mil·lenni aC), consistents en espais d'hàbitat (fons de cabana) i sepultures excavades a la roca. A l'edat del bronze es testimonien també assentaments i materials atribuïbles de la civilització nuràgica, en consonància amb el panorama del conjunt de Sardenya. Els primers mercaders llevantins que arribarien a Sulcos s'haurien relacionat de forma pacífica amb les poblacions nuràgiques preexistents, perquè els recents treballs arqueològics han descobert evidències de freqüentació d'un mateix espai per part de fenicis i nuràgics. Aquest mateix fenomen s'observa en les primeres fases del tofet de la ciutat.
Període fenici-púnic[modifica]
A partir de les evidències materials, la fundació de la ciutat fenícia de Sulcos (en fenici: 𐤎𐤋𐤊𐤉, slky) se situa entorn de començament del segle viii aC. L'assentament s'hauria situat a la banda oriental del turó i descendiria progressivament cap al mar a partir de carrers ortogonals. Les fases de vida de l'enclavament es coneixen sobretot a partir dels treballs arqueològics efectuats als anys 1980 a la zona del cronicario, que descobrí les restes de la ciutat fenícia, púnica i finalment romana. Aquest jaciment presenta un assentament ben consolidat a mitjans del segle viii aC, amb una cultura material pròpia dels primers pobladors fenicis, així com de la colònia nord-africana de Cartago, a la qual cal afegir elements arribats a partir del comerç amb els grecs i els etruscos. En època fenícia l'àrea del cronicario seria un barri d'hàbitat i dedicat a les activitats artesanals com el tractament del peix o l'elaboració del metall. Amb el control cartaginès de l'illa, a partir del segle vi aC, la ciutat patirà importants modificacions culturals i urbanístiques. Així i tot, la ciutat continuarà funcionant com una important població donada la seva avantatjada posició com a port i gràcies a l'explotació dels recursos minerals de la regió, com ara la plata.
![](http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/1/16/Leone_%28Sulcis%29.jpg/220px-Leone_%28Sulcis%29.jpg)
D'aquest període també en destaca el tofet, una àrea sagrada on es dipositaven urnes cineràries que contenien les restes dels nens que havien nascut morts o morien prematurament acompanyades de betils o esteles. Aquest espai, dedicat a Tanit i Baal Hammon, s'hauria creat a partir dels primers pobladors fenicis i hauria tingut continuïtat durant la dominació cartaginesa. A banda, la necròpoli púnica que s'associa a la ciutat és la més important de Sardenya, amb unes 6 ha i gairebé 1500 tombes hipogeiques. En aquestes, el ritual majoritari seria el de la inhumació, si bé no manquen casos d'incineració en cronologies més tardanes.
Període romà[modifica]
Com la resta de l'illa, Sulcos va passar als romans a partir del 238 aC en el context posterior a la Primera Guerra Púnica. A la guerra civil entre Gneu Pompeu i Juli Cèsar, la ciutat va rebre a la flota del pompeià Quint Nasidi, i la va proveir amb subministraments. Cèsar la va castigar per aquests fets quan va retornar d'Àfrica el 46 aC, i va imposar a Sulcos una contribució extraordinària de 100.000 sestercis i un increment del seu tribut anyal de gra. Tot i això, la ciutat va romandre com a ciutat important i pròspera durant l'imperi, malgrat que és esmentada en comptades ocasions. Estrabó i Pomponi Mela l'esmenten com la segona ciutat de Sardenya, i el seu rang municipal està testimoniat per inscripcions i per la referència de Plini el Vell. Ptolemeu esmenta un poble de Sardenya, els sulcitans, que són, sens dubte, els habitants de Sulcos.
A l'època cristiana fou un dels quatre bisbats de l'illa. La ciutat va desaparèixer al segle xiii, i les seves restes es poden veure al nord de la moderna població de Santu Antiogu. El nom de Sulcis fa referència actualment a la comarca situada al sud de l'antiga ciutat.
Referències[modifica]
![]() |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sulcos |
- ↑ També Σολκοί (segons Claudi Ptolemeu i Estèfan de Bizanci) i Σοῦλχοι (segons Estrabó): vegeu «Sulcis». ToposText.
Bibliografia[modifica]
- Bartoloni, P. Archeologia fenicio-punica in Sardegna. Introduzione allo studio. Cagliari: CUEC Editrice, 2009.