Primera Guerra Púnica

Primera Guerra Púnica

Guerres púniques
Mapa del mar Mediterrani occidental el 264 aC Roma apareix en vermell, Cartago en verd i Siracusa en blau.
Tipus	guerra
Data	264 aC a 241 aC
Escenari	Nord d'Àfrica i Sicília
Lloc	mar Mediterrània
Resultat	Victòria romana
República Romana, Imperi Cartaginès i llista de tirans de Siracusa
Bàndols
República de Roma República cartaginesa
Cronologia
Segona Guerra Púnica →

La Primera Guerra Púnica (264 aC-241 aC) fou la primera de les tres guerres púniques entre la República Romana i Cartago pel domini del Mediterrani. Durant 23 anys, les dues potències van lluitar per la supremacia a la zona. El conjunt de guerres entre Roma i Cartago es van conèixer com a «Guerres Púniques» pel fet que el nom en llatí per als cartaginesos era Punici, que al seu torn derivava de Phoenici, en referència a l'origen fenici dels cartaginesos.

Començà amb la intervenció de Roma a Sicília; la ciutat de Messina els proposava una aliança a canvi de protecció. A Sicília, hi va arribar Api Claudi Càudex, cònsol romà el 264 aC enviat pel senat romà, el qual va defensar Messina i va conquerir la ciutat de Siracusa i la ciutat de Panormus, aquesta última dominada pels cartaginesos.

Cartago, situada en el que avui és el nord de Tunísia, a l'Àfrica, era el poder dominant a la Mediterrània occidental al començament d'aquests conflictes. No obstant això, Cartago sortiria finalment derrotada de la guerra, havent de cedir Sicília als romans i havent de suportar unes dures condicions financeres en el tractat de pau.

L'any 288 aC els mamertins, un grup de mercenaris italians, van ocupar la ciutat de Messina, al nord-est de Sicília, matant tots els homes i prenent les dones. Des d'aquí es van dedicar al saqueig de les zones pròximes.

Hieró II, tirà de Siracusa, arribà al poder l'any 265 aC i decidí acabar amb el problema que suposaven els mamertins i assetjà la ciutat de Messina. Llavors, el mamertins demanaren ajut tant als romans com als cartaginesos. Els romans no volien ajudar els mamertins, els quals havien pres la ciutat d'una manera injusta i acabaven de lliurar una guerra contra Pirros. D'aquesta manera, els primers a enviar tropes foren els cartaginesos.

Roma no admeté l'extensió de la influència de Cartago i reaccionà aliant-se amb els mamertins. L'any 264 aC, Roma desplegà tropes a Sicília, essent el primer cop que les legions actuaven fora d'Itàlia. Després de la victòria romana a la Batalla de Messina obligaren Siracusa a unir-se a l'aliança i, d'aquesta manera, la guerra va quedar reduïda a una disputa entre Roma i Cartago.

El superior poder naval cartaginès va caure en mans de la república romana. En la batalla de les Illes Eòlies, els romans van obtenir la seva primera victòria; en la Batalla del Cap Ecnomus es va reunir la major flota cartaginesa, amb tres-centes cinquanta naus i la superioritat naval va caure en mans romanes després de la batalla d'Egusa, que va cloure la guerra.

Antecedents

A mitjans del segle iii aC els romans controlaven tota la península Itàlica, després d'haver derrotat els samnites a les diferents guerres samnites entre el 343 aC i el 282 aC i lliga llatina a la Guerra llatina entre el 340 aC i el 338 aC. Finalment, les ciutats gregues de la Magna Grècia, unificades sota el poderós rei Pirros de l'Epir, van acabar sotmetent-se a l'autoritat romana al final de les guerres pírriques entre el 280 aC i el 275 aC.

Cartago era la potència militar i comercial de la Mediterrània occidental. Era considerada com el poder naval dominant a la Mediterrània occidental. La seva ciutat havia nascut a partir d'una colònia fenícia al nord d'Àfrica, a l'actual Tunísia, i gradualment es va convertir en el centre d'un imperi l'hegemonia del qual s'estenia al llarg de la costa nord-africana, controlant també les illes Balears, Sardenya, Còrsega, una àrea una mica limitada al sud de la península Ibèrica i la part occidental de Sicília.

Roma i Cartago, les grans potències del Mediterrani occidental, sempre havien mantingut tractats i relacions amistoses, i van arribar fins i tot a unir les seves forces quan Pirros de l'Epir va desembarcar al sud de la península Itàlica l'any 278 aC. No obstant això, els interessos de les diferents potències acabarien desencadenant la guerra per la supremacia. De fet, la Primera Guerra Púnica va començar després que tant Roma com Cartago intervinguessin a la ciutat de Messina, situada al punt de Sicília més proper al territori de Roma.

Desenvolupament tàctic

L'any 288 aC els mamertins, un grup de mercenaris italians de Campània, van ser contractats per Agàtocles de Siracusa com a guàrdia d'elit mercenària. A la mort d'aquest, el 289 aC, els mamertins van fracassar en trobar algú que els oferís treball. Van aconseguir ser admesos a la ciutat de Messina, a la punta nord-oriental de l'illa de Sicília, però després van matar a traïció a tots els homes que habitaven la ciutat i van prendre les seves dones com a esposes. A la vegada, un grup de tropes romanes compostes de ciutadans campans «sense dret a vot» també van buscar prendre el control de Rhegium, a Itàlia. El 270 aC els romans van recuperar el control de la zona, i van castigar durament als supervivents de la revolta. Mentrestant, els mamertins es dedicaven a saquejar les zones circumdants de Mesena, fins que es van trobar enfrontats a la ciutat de Siracusa, poder independent que es trobava expandint per l'illa de Sicília. El tirà Hieró II de Siracusa va derrotar els mamertins prop de Mylae, al riu Longanus, arraconant-los a Messina, que havia estat assetjada pels exèrcits siracusans.

Després d'aquesta derrota, l'any 264 aC, els mamertins van acudir tant a Roma com a Cartago a la recerca d'ajuda. Els cartaginesos van parlar amb Hieró, i van aconseguir acordar que aquest no portés a terme noves mesures militars a canvi que els mamertins acceptessin una guarnició cartaginesa a Mesana. Ja fos perquè no els agradava la idea de la guarnició cartaginesa, o bé convençuts que la recent aliança entre Roma i Cartago contra el rei Pirros reflectia unes relacions cordials entre les dues potències, el fet és que els mamertins van sol·licitar a Roma una aliança, buscant amb això major protecció. No obstant això, la rivalitat entre Roma i Cartago havia anat creixent des de la guerra contra Pirros, i una aliança entre ambdues potències ja no era factible.

En aquest moment l'illa està dividida en dues esferes d'influència: la part oest i central, dominada per Cartago, i la part oriental, d'ascendència i influència grega. Els grecs estan capitanejats per la polis de Siracusa, dirigida pel tirà Hieró II.

D'altra banda, i després de l'arribada de l'ambaixada mamertina sol·licitant ajuda, va tenir lloc un considerable debat a Roma sobre l'acceptació o no de la sol·licitud d'ajuda dels mamertins, la qual implicava entrar en guerra amb Cartago. D'altra banda, i tot i que encara es trobaven recuperant-se de la insurrecció de Rhegium, els romans eren reticents a enviar ajuda a soldats que havien robat injustament una ciutat de mans dels seus propietaris originals, però tampoc desitjaven veure incrementar encara més el poder cartaginès a Sicília. Deixar als cartaginesos sols a Mesana implicava permetre'ls enfrontar-se directament amb Siracusa, únic obstacle que els quedava abans de tenir el control total de l'illa. El Senat romà finalment va decidir plantejar l'assumpte davant l'Assemblea popular, on es va prendre la decisió de respondre a la crida dels mamertins. Segons Goldsworthy, l'aprovació per part de l'Assemblea popular s'ha d'entendre impulsada pels ciutadans més pròspers de l'època, incloent a l'ordre eqüestre i al mateix cònsol Api Claudi Càudex. El cònsol buscaria la glòria militar d'una guerra que ell dirigiria, sent la primera que es lliuraria a l'altra banda del mar. La resta de ciutadans acabalats es beneficiarien a través dels contractes per proveir i equipar l'exèrcit i a través de la revitalització del mercat d'esclaus gràcies als presoners capturats a la guerra.

En aquesta època, no es podria trobar dos estats amb més contrastos que Roma i Cartago:

• La República Romana era un país de camperols que en cas de necessitat es convertien en soldats, amb un alt nivell de patriotisme; Cartago era un país de latifundistes que es veia obligat a contractar mercenaris per al seu exèrcit, interessats només en el botí.
• Roma no tenia colònies ni possessions d'ultramar a les quals explotar per obtenir recursos; Cartago tenia un imperi colonial que abastava la major part del nord d'Àfrica, la meitat meridional de la península Ibèrica (a partir de l'any 237 aC), les illes Balears, Sardenya, Còrsega i la part occidental de Sicília, les poblacions no tenien cap dret i eren explotades.
• A conseqüència d'això, els ingressos del tresor romà eren magres, els ingressos del tresor cartaginès eren immensos.
• Roma no tenia flota de batalla; Cartago era la potència naval que dominava tota la Mediterrània occidental, amb una de les majors i millors flotes del món.

Guerra a Sicília

Sicília és una illa semimuntanyosa, amb obstacles geogràfics i terrenys difícils de practicar que dificultaven les línies de comunicació. Per aquest motiu, la guerra terrestre només va tenir un paper secundari a la Primera Guerra Púnica. Les operacions a terra quedaven confinades a petites escaramusses o operacions de saqueig, amb poques batalles campals. Els setges i els bloquejos eren les operacions a gran escala més comuns, i els principals objectius d'aquests bloquejos eren els ports importants, atès que ni Cartago ni Roma tenien ciutats a Sicília i les dues necessitaven rebre continus reforços i comunicacions amb els seus llocs d'origen.

La guerra terrestre a Sicília va començar amb el desembarcament romà a Messina el 264 aC. Malgrat l'avantatge inicial de Cartago quant a capacitat militar naval, el desembarcament romà no va trobar pràcticament cap oposició. Dues legions comandades per Api Claudi Càudex va desembarcar a Messina, on els mamertins havien expulsat prèviament a la guarnició cartaginesa comandada per un tal Hannó (sense relació amb Hannó el Gran). L'estratègia inicial de Roma era eliminar Siracusa com enemic i per això, des de Messina, els romans van marxar al sud, mentre que diverses ciutats pel camí abandonaven el bàndol cartaginès per aliar-se amb Roma. Després d'un breu setge sense ajuda cartaginesa a la vista, Siracusa va optar per signar la pau amb els romans. Juntament amb Siracusa, diverses altres ciutats cartagineses més petites van decidir també passar-se al bàndol romà.

Segons els termes del tractat signat amb Hieró, Siracusa es convertiria en aliat romà i pagaria una petita indemnització d'uns 100 talents de plata. No obstant això, probablement el més important del tractat era que Siracusa acceptava ajudar a l'exèrcit romà a Sicília mitjançant el seu aprovisionament. Això permetia a Roma mantenir un exèrcit aprovisionat a l'illa de Sicília sense dependre per això d'una ruta d'aprovisionament marítima en mans d'un enemic amb superioritat naval. D'altra banda, les bones relacions de Hieró amb Roma li permetran mantenir una relativa independència del regne més enllà de la guerra i fins a la seva mort el 216 aC.

Els cartaginesos, mentrestant, havien començat a reclutar un exèrcit de mercenaris a l'Àfrica, que encara havia de ser enviat per mar fins a Sicília per enfrontar-se als romans. Segons l'historiador Filí d'Agrigent, l'exèrcit estava compost per 50.000 soldats d'infanteria, 6.000 de cavalleria i 60 elefants, encara que aquests nombres podrien estar sobreestimats. En el transcurs d'altres guerres històriques a Sicília, Cartago havia vençut recolzant-se en una sèrie de punts forts fortificats repartits arreu de l'illa, pel que els seus plans eren fer una guerra terrestre al mateix estil. L'exèrcit mercenari lluitaria en camp obert contra els romans, mentre que les ciutats fortament fortificades oferirien una base defensiva des de la qual operar. Una d'aquestes ciutats, Agrigent, seria el següent objectiu romà.

El 262 aC, Roma va posar setge a Agrigent, en una operació en què es van veure involucrats els dos exèrcits consulars, el que equivalia a un total de quatre legions romanes. La guarnició de la ciutat va aconseguir anar a la recerca de reforços, i la força d'alliberament cartaginesa dirigida per Hannó va arribar al rescat, destruint la base de subministraments romana ubicada a Erbesus. Estant trencada la línia de subministraments, els romans es van trobar assetjats per l'exèrcit d'alliberament, de manera que es van veure obligats a construir i a mantenir dues línies defensives: Una interna, contra els possibles atacs des d'Agrigent, i una altra externa, contra l'exèrcit d'alliberament.

Després d'algunes escaramusses, l'exèrcit romà va patir una epidèmia, mentre que els aprovisionaments a Agrigent començaven a escassejar. Va arribar un moment en què tots dos bàndols consideraven preferible una batalla a camp obert en lloc de la situació actual. Els romans van vèncer clarament a l'exèrcit cartaginès a la batalla d'Agrigent, però l'exèrcit cartaginès que defensava la ciutat va aconseguir escapar. Agrigent, privada de defenses, va caure fàcilment en mans dels romans, que van saquejar la ciutat i va esclavitzar als seus habitants. D'aquesta manera, Roma va accedir també al control del sud de l'illa.

Des d'aquí, els romans van continuar avançant cap a l'oest de l'illa, aconseguint alliberar el 260 aC a les ciutats de Segesta i Makela, que s'havien aliat amb Roma i que havien estat atacades i assetjades pels cartaginesos en reacció al seu canvi de bàndol. Al nord els romans avançaven cap a termae després d'haver assegurat el seu flanc marítim gràcies a la victòria naval a la batalla de Miles (260 aC). Van ser derrotats, però, aquest mateix any per un exèrcit cartaginès dirigit per un comandant anomenat Amílcar (un Amílcar diferent d'Amílcar Barca, pare d'Aníbal). Els cartaginesos van aprofitar aquesta victòria per contraatacar el 259 aC, assetjant la ciutat d'Ena. Amílcar va continuar al sud cap a Camarina, en territori de Siracusa, possiblement en un intent de convèncer els siracusans perquè es tornessin a unir al bàndol cartaginès.

L'any següent, el 258 aC, els romans van ser capaços de recuperar la iniciativa reconquerint Enna i Camarina. A la Sicília central van capturar també la ciutat de Mitistrat, a la qual ja havien atacat en dues ocasions anteriors. Els romans també es van traslladar al nord, marxant a través de la costa nord de l'illa cap a Panormus, però no van ser capaços de prendre la ciutat.

Els cartaginesos no estan encara disposats a rendir-se i, entenent la superioritat dels seus enemics a terra, comencen una campanya d'assetjament amb ràpides incursions des del mar. A més la seva flota assegura l'aprovisionament i impedeix un efectiu setge de Lilibeu, el gran baluard cartaginès a l'extrem oest de l'illa.

Desastre de la invasió d'Àfrica

Invasió d'Àfrica.

Després de les seves conquestes en la campanya d'Agrigent, i després de diverses batalles navals, els romans van intentar en els anys 256 i 255 aC la segona operació terrestre a gran escala de la guerra. Opten per seguir l'exemple del tirà Agàtocles de Siracusa. Aquest, al 310 aC, quan Siracusa es trobava en portes de ser conquerida per un poderós exèrcit cartaginès, va embarcar juntament amb un petit exèrcit grec rumb a les costes africanes. La seva irrupció al voltant de Cartago va produir tal pànic a la indefensa ciutat que van aconseguir forçar un precipitat atac púnic sobre Siracusa que va acabar en una severa derrota.

Per això, buscant un final de la guerra més ràpid que el que oferien els llargs setges de Sicília, van decidir envair les colònies africanes cartagineses d'Àfrica, amb l'objectiu de forçar un acord de pau favorable als interessos de Roma.

Es va construir una gran flota en la qual es van incloure transports per l'exèrcit i els seus estris i vaixells de batalla per oferir protecció als vaixells de càrrega. Tot es prepara amb molt de compte fins que al 256 aC una enorme flota de 330 naus parteix amb un gran exèrcit romà a bord des de la costa adriàtica al comandament del cònsol Marc Atili Règul i en direcció a Àfrica. Després de vorejar el sud-est i sud de la península Itàlica es troben amb una flota cartaginesa, encara més gran que la romana (d'unes 350 naus segons Polibi,) en les proximitats del cap Ecnomus. En aquesta segona batalla naval la victòria torna a caure del costat romà, permetent a l'exèrcit de Marc Atili Règul desembarcar a la costa africana i començar el saqueig de la regió.

Al principi les forces de Règul van tenir èxit. Després de vèncer als cartaginesos a la batalla d'Addis, els cartaginesos es van veure forçats a demanar un acord de pau. No obstant això, les exigències de Règul van ser tals que els cartaginesos van preferir seguir lluitant, per la qual cosa van recórrer a la contractació d'un famós líder militar mercenari, l'espartà Xàntip, que instarà als cartaginesos a la lluita i reorganitzarà l'exèrcit.

El 255 aC Xàntip llança el seu atac contra els romans, vencent a Règul a la batalla dels plans del Bagrades. En la batalla, Xàntip utilitza intel·ligentment els cent elefants de què disposa, aconseguint obrir grans bretxes entre els legionaris, que pateixen una important derrota. Per a més deshonor, el mateix Atili Règul és capturat. A més, Xàntip va aconseguir tallar les comunicacions entre les restes de l'exèrcit de Règul i la seva base restablint la supremacia naval cartaginesa.

No obstant això, el desastre no va acabar aquí: el Senat romà reacciona immediatament enviant una flota de 350 naus en auxili dels supervivents. Tot i que aquesta aconsegueix trencar el bloqueig i recollir als soldats, una tempesta destrueix la pràctica totalitat de la flota en el seu camí a casa, perdent les restes del derrotat exèrcit, del que van sobreviure només 80 naus d'un total de 364.) El nombre de baixes ocasionades per aquest desastre podria superar els 90.000 homes.

Continuació de la guerra a Sicília

Contraofensiva cartaginesa després de la derrota romana a l'Àfrica.

Les greus pèrdues romanes animen els cartaginesos a un atac en tota regla a Sicília, transportant fins i tot elefants a l'illa. Els cartaginesos van aprofitar l'ocasió per atacar Agrigent. No obstant això, en no veure's capaços de mantenir la ciutat, la van cremar i la van abandonar. Malauradament per als interessos púnics, el general Xàntip es va veure obligat a fugir de Cartago per evitar el seu assassinat per part dels líders cartaginesos, que no desitjaven pagar els seus serveis, la qual cosa va privar Cartago del que fins ara havia demostrat ser el seu millor general a terra.

Finalment, els romans van ser capaços de reprendre l'ofensiva militar. A més de construir una nova flota de 140 naus, els romans van tornar a l'estratègia anterior, consistent en conquerir una a una les diferents ciutats sicilianes sota control cartaginès. Els atacs van començar amb assalts navals sobre la ciutat de Lilibeu, el centre de poder cartaginès a Sicília, i amb saquejos a Àfrica. Tots dos esforços, però, van acabar en fracàs. Els romans es van retirar de Lilibeu i la força africana es va veure embolicada en una altra tempesta que la va destruir.

Sí que van tenir èxit, però, en la campanya sobre el nord de l'illa. Els romans van ser capaços de capturar la ciutat de Termes el 252 aC, permetent un nou avanç sobre la ciutat portuària de Palerm. El 251 aC van aconseguir prendre la ciutat de Quefalodon, i des d'aquí es van llançar contra Palerm, que va caure després d'una dura lluita. Juntament amb Palerm, els romans van accedir al control de gran part de l'interior occidental de l'illa. També van signar acords de pau amb els romans les ciutats de Ieta, Solous, Petra i Tindaris.

A l'any següent els romans van desviar la seva atenció cap al sud-oest i van enviar una expedició naval cap Lilibeu. En el camí, els romans van assetjar i van cremar les ciutats cartagineses de Selinus i Heraclea Minoa. L'expedició no va tenir èxit, però en atacar la base d'operacions cartagineses els romans van demostrar que la seva intenció era capturar la totalitat de Sicília. La flota va ser derrotada pels cartaginesos a Trapani, forçant als romans a continuar els seus atacs des de terra.

En aquest punt de la guerra, Cartago va enviar a Sicília al seu general Amílcar Barca (el pare del general Aníbal de la Segona Guerra Púnica). El seu desembarcament a Hercte, prop de Palerm, va obligar els Romans a desplaçar les seves tropes per defensar a aquesta ciutat portuària, que tenia certa importància com a punt de subministrament, la qual cosa va donar a Trapani un cert respir. Els cartaginesos van prosseguir la seva defensa a través d'una guerra de guerrilles que va ser capaç de mantenir als romans ocupats, fent que els cartaginesos mantinguessin la seva cada vegada més escassa presència a l'illa. No obstant això, els romans van ser capaços de travessar les defenses d'Amílcar, i el van obligar a reubicar-se a Erice, des d'on podria defensar millor la ciutat de Trapani.

En qualsevol cas, aquest èxit cartaginès a Sicília va ser secundari en comparació amb el progrés de la guerra al mar. La situació de taules que Amílcar va ser capaç d'aconseguir a Sicília va resultar irrellevant després de la victòria romana a la batalla de les Illes Ègades l'any 241 aC Després d'aquesta batalla els cartaginesos van buscar un acord de pau en el qual van acceptar evacuar l'illa de Sicília.

Campanya naval

Preludi i invenció del corvus

A causa de les dificultats que suposava la guerra terrestre a l'illa de Sicília, la major part de la Primera Guerra Púnica es va lluitar al mar, incloent les batalles més decisives. No obstant això, una de les raons per les quals la guerra va arribar a un punt mort a terra va ser precisament que els navilis de guerra antics no eren efectius a l'hora d'establir setges sobre els ports enemics. En conseqüència, Cartago va ser capaç de reforçar i suplir les seves fortaleses assetjades, especialment Lilibeu, a la costa oest de Sicília. Tots dos bàndols del conflicte es van veure immersos en el finançament de grans flotes de guerra i aquest fet, que va posar en un important compromís les finances de les dues potències, finalment decidiria el curs de la guerra.

Foto de les restes de la base naval a la ciutat de Cartago. Abans de la guerra, Cartago posseïa la flota més poderosa del mediterrani occidental.

Els romans van arribar a la conclusió que l'única manera de batre al seu enemic era privar del seu avantatge al mar. Però a Roma, la història militar ha transcorregut sempre en sòl italià, no tenia flota i d'experiència en la guerra naval. Per contra, els cartaginesos eren descendents dels navegants fenicis, amb una àmplia experiència en navegació forjada a través de segles de comerç marítim, de manera que dominaven tot el Mediterrani occidental i posseïen la millor flota de l'època.

Els romans, convençuts que per derrotar Cartago havien de privar-los de la supremacia naval a la Mediterrània occidental, es van emprar a fons en el seu interès. La primera gran flota romana es va construir després de la victòria d'Agrigent, el 261 aC, botant de les seves improvisades drassanes més d'un centenar de quinquerrems, les naus més modernes de l'època, amb una gran maniobrabilitat fruit de les seves cinc files de remers.

Dibuix d'un corvus. Aquesta arma, utilitzada per Roma de forma molt efectiva al començament de la guerra, va ser abandonada més endavant a causa de problemes de maniobrabilitat.

Alguns historiadors, incloent-hi els antics historiadors romans, han especulat sobre la possibilitat que, atès que Roma no tenia tecnologia naval avançada, el disseny de les seves naus de guerra pogués procedir probablement de còpies de trirrems i quinquerrems cartaginesos capturades, o de naus que haguessin encallat a les costes romanes després de naufragar en una tempesta. La nau va poder ser capturada abans que els seus tripulants tinguessin temps d'incendiar-la, el que va permetre als enginyers romans estudiar-la i copiar-la peça per peça. Altres historiadors han apuntat que Roma sí que tenia experiència a través de la qual accedir a la tecnologia naval, ja que sí que patrullava les seves pròpies costes per tal d'evitar la pirateria. Una darrera possibilitat molt probable és que Roma rebés assistència tècnica d'algunes ciutats marítimes aliades, especialment grecs, que sí que tenien llarga tradició naval i en particular del seu aliat sicilià, Siracusa. Això, juntament amb el fet que els cartaginesos usaven un sistema de construcció naval amb peces prefabricades que els permetia construir ràpidament un gran nombre de vaixells i que els romans van copiar, va permetre que Roma s'aventurés en una guerra marítima. En qualsevol cas, i fos quin fos l'estat de la seva tecnologia al començament del conflicte, el fet és que Roma es va adaptar ràpidament a les circumstàncies.

Possiblement com una forma de compensar la seva inexperiència, i per poder fer ús de les tàctiques militars terrestres en la guerra marítima, els romans van equipar les seves noves naus amb un aparell anomenat corvus. En lloc de maniobrar per poder realitzar un abordatge, que era la tàctica naval estàndard de l'època, el corvus consistia en un pont mòbil que es deixava caure i quedava fermament ancorat gràcies a uns garfis de ferro situats a la part inferior. Un cop les dues naus quedaven unides, els legionaris romans abordaven el vaixell cartaginès i vencien a la seva feble infanteria. Les naus equipades amb el corvus simplement navegarien pel costat de la nau enemiga i deixarien caure el pont, per després enviar legionaris creuant-lo a peu fins a la nau enemiga com tropes d'abordatge.

L'eficiència d'aquest nou sistema d'abordatge va quedar patent per primera vegada a la batalla de Miles (260 aC), la primera victòria naval de la República romana, en la qual la flota romana del cònsol Gai Duili va sorprendre i va vèncer la flota cartaginesa l'any 260 aC L'arma va continuar demostrant el seu valor en els anys següents, i especialment en la gran batalla del Cap Ecnomus. Per la seva banda, la invenció del corvus va obligar a Cartago a canviar les seves tàctiques militars, el que va donar durant un temps l'avantatge naval a Roma. Més endavant, però, i a mesura que l'experiència militar naval de Roma es va incrementar, el corvus va ser abandonat per suposar un important desavantatge a la navegabilitat dels vaixells. El fet és que en una sola tempesta a Camarina (Sicília), els romans suposadament van perdre tota la seva flota excepte unes 80 naus, i es creu que potser és deguda a la inestabilitat que provocava el fet de tenir instal·lat el corvus.

Desastres navals

Per tot això, i malgrat les victòries marítimes romanes, la República va perdre innombrables naus durant la guerra, tant per les batalles com per les tempestes. Almenys en dues ocasions (255 aC i 253 aC) va perdre les flotes al complet per culpa del mal temps. Només en el desastre de Camarina es van perdre 270 naus. Segons Polibi, la flota destruïda estava composta per 364 naus, mentre que Eutropi estableix la xifra de 464 i unes cent mil vides humanes, el que el convertiria en el desastre marítim més greu de la història. El corvus, situat a la proa de la nau, va poder fer a les naus molt inestables, la qual cosa les faria molt vulnerables en moments de mal temps, de manera que aquests desastres podrien haver estat la poderosa raó per la qual els romans van descartar l'ús d'una arma que fins llavors havia demostrat ser molt efectiva.

L'única resposta de Roma davant aquestes constants pèrdues és construir més i més vaixells, el que comporta unes enormes despeses. No obstant això, les forces romanes no són les úniques que s'estan esgotant: Els cartaginesos pateixen una paràlisi en la seva economia fruit de la interrupció del comerç que és la seva principal activitat i font de riquesa.

Així en el 250 aC els púnics tornen a sol·licitar la pau, i per això envien una ambaixada a Roma, a la qual acompanya l'ex-cònsol presoner Règul. Aquest s'ha compromès a tornar a Cartago per ser executat si l'ambaixada fracassa, però, presa la paraula en el Senat romà, advoca per la continuació de la guerra fins a la completa aniquilació de Cartago. Sorpresos davant aquest acte de patriotisme, els senadors decideixen continuar la guerra. Règul compleix la paraula donada i torna a Cartago on és assassinat, no sense abans ser cruelment torturat segons les versions gregues i romanes.

Una nova flota al comandament de Publi Claudi Pulcre I, germà de Claudi Càudex. Igual de precipitat que el seu germà gran, abandona el setge a Lilibeu per atacar per sorpresa la flota cartaginesa que es trobava 32 km al nord, a Drèpana. Després de la important victòria naval cartaginesa a la batalla de Drèpana, el 249 aC, els cartaginesos van tornar a prendre el comandament del mediterrani occidental, ja que Roma era reticent a tornar a finançar la construcció d'una nova i cara flota. No obstant això, la facció cartaginesa oposada al conflicte, dirigida per l'aristòcrata i terratinent Hannó el Gran, va anar guanyant poder a la ciutat fins que el 244 aC, considerant que la guerra estava arribant a la seva fi, van començar la desmobilització de la flota, donant a Roma una nova oportunitat per recuperar la superioritat naval. Mentrestant, durant aquest període, Amílcar Barca va orquestrar un cert nombre d'expedicions de saqueig per Itàlia, la qual cosa també va poder influir que, en resposta, els romans construïssin una nova flota, finançada amb donacions dels ciutadans més adinerats.

La batalla de les illes Egadi i el final de la guerra

Atès que Roma estava gairebé al punt del col·lapse econòmic, el senat va adoptar una mesura extrema: va emetre un emprèstit públic (tribut) a càrrec dels rics per construir una nova flota amb els diners recol·lectats, la qual seria pagada quan l'Estat tingués novament ingressos suficients. La nova flota, composta per dos-cents quinquerrems dels més moderns en aquesta època, és encomanada al cònsol Gai Lutaci Catul, qui es va dirigir a l'oest de Sicília per bloquejar totalment els accessos marítims de Lilibeu i Drèpana, assetjades del tot (hivern del 242 aC), i deixant a aquestes ciutats a la vora de la inanició.

La primavera del 241 aC va arribar una flota cartaginesa carregada de proveïments per a les dues ciutats assetjades (i per tant amb la maniobrabilitat reduïda). Però, en haver estat inactiva durant dos anys en els ports, les seves tripulacions estaven molt mal ensinistrades. Catul va decidir fer front a aquesta flota per evitar que Amílcar Barca fos abastit per ella, davant les illes Egadi. Seria en aquest moment, a la batalla de les Illes Egadi, el 10 de març de 241 aC, en la qual es decidiria el final de la guerra. La flota de Catul, superior en tots els aspectes, va vèncer a la flota cartaginesa, infligint 120 baixes entre naus enfonsades o capturades, i després van emprendre una desordenada fugida.

Aquesta victòria es converteix en decisiva, ja que no només acaba amb els subministraments per Lilibeu, sinó també amb les tropes de refresc destinades a Amílcar. Cartago va perdre gran part de la seva flota, i va ser econòmicament incapaç de construir-ne una de nova o de trobar recursos humans suficients com per tripular-la. Sense el suport naval, Amílcar Barca es va veure incomunicat i es va veure obligat a negociar la pau. Un cop arribat a un acord, va abandonar Sicília, arribant així al final de 23 anys de guerra ininterrompuda.

Conseqüències

Roma va vèncer a la Primera Guerra Púnica després de 23 anys de conflicte, i finalment es va convertir en el poder naval predominant a la Mediterrània. Al final de la guerra, tots dos estats van quedar exhausts tant financerament com demogràficament. El tractat de pau comprenia no només l'abandonament de qualsevol pretensió púnica sobre Sicília i l'arxipèlag de les Lípari, sinó també el lliurament dels presoners de guerra i l'abonament d'una forta indemnització de 2.200 talents eubeus durant un període de vint anys (condició posteriorment modificada a 3.200 talents, pagant-ne 1.000 immediatament i la resta en deu anys). La mateixa Cartago sortia gairebé intacta territorial i políticament del conflicte i tant Sardenya com el nord d'Àfrica van romandre sota el domini cartaginès, però la Primera Guerra Púnica va marcar el començament del seu declivi.

Si Cartago es trobava a la vora del desastre, no gaire millor estava Roma després d'un conflicte extenuant i que a la llarga resultava insostenible. Probablement això va persuadir als bel·licosos romans de continuar la guerra. No obstant això, els seus beneficis van ser notables. Sicília es va convertir en la primera província romana fora de la península Itàlica (excepte durant un temps el petit regne oriental de Hieró II). Encara més, van recollir el ceptre de Cartago com a potència marítima dominant, cosa que li va permetre, per exemple, apoderar-se més endavant de Malta i Sardenya.

Baixes

És difícil de determinar el nombre exacte de baixes en els bàndols implicats en la Primera Guerra Púnica a causa del biaix que ofereixen les fonts històriques, que normalment tendeixen a exagerar les xifres per incrementar el valor de Roma.

Segons les fonts (excloent-ne les baixes en la guerra terrestre):

• Roma va perdre 700 naus (a causa del mal temps i disposicions tàctiques desafortunades al començament de les batalles) i almenys bona part de les seves tripulacions.
• Cartago va perdre 500 naus durant la guerra, així com part de les seves tripulacions.

Encara que no es puguin calcular amb exactitud, les baixes van ser importants en ambdós bàndols. Polibi comenta que la guerra va ser, per aquella època, la més destructiva en termes de baixes humanes de la història de la guerra, incloent les batalla d'Alexandre el Gran. Per la seva banda, analitzant el cens romà del segle III aC, Adrian Goldsworthy apunta que durant el conflicte Roma va perdre al voltant de 50.000 ciutadans. Això exclou tropes auxiliars i totes les altres persones sense ciutadania romana.

Termes de la pau

Els termes del Tractat de Lutaci, imposat pels romans com a vencedors en el conflicte, van ser particularment durs per Cartago, que havien perdut poder de negociació després de la seva derrota a les Illes Lipari. Finalment, les parts van acordar el següent:

• Cartago havia d'evacuar Sicília i les petites illes situades a la part occidental (les Illes Egadi).
• Cartago tornaria als presoners de guerra sense cobrar cap rescat, mentre que hauria de pagar un rescat molt important per recuperar els seus propis presoners.
• Cartago es comprometia a respectar en el futur a Siracusa i als seus aliats.
• Cartago transferia a Roma el control sobre les illes Eòlies i sobre Ustica, al nord de Sicília.
• Cartago havia d'evacuar totes les petites illes situades entre Sicília i Àfrica (Pantel·leria, Linos, Lampedusa, Lampione i Malta).
• Cartago es comprometia a pagar una indemnització de guerra de 2.200 talents (66 tones) en deu pagaments anuals, més una indemnització addicional de 1.000 talents (30 tones) de manera immediata.

Altres clàusules determinaven que els aliats de cadascuna de les parts no serien atacats per l'altra, i es prohibia a les parts reclutar soldats en el territori de l'altra. Això va impedir als cartaginesos accedir a la contractació de mercenaris a Itàlia i en gran part de Sicília, encara que la clàusula va ser abolida temporalment durant la Guerra dels Mercenaris.

Conseqüències polítiques

A la finalització de la guerra, Cartago no tenia fons suficients. Hannó el Gran va intentar convèncer els exèrcits que es desmobilitzaven perquè acceptessin un pagament menor al compromès, però aquest moviment seria el detonant de la guerra dels Mercenaris. Només després d'un gran esforç i als esforços combinats d'Amílcar Barca, Hannó, i altres líders cartaginesos s'aconseguiria sufocar la revolta i aniquilar als mercenaris i els insurgents.

Mentrestant, durant aquest conflicte Roma s'aprofitaria de l'oportunitat per arrabassar també a Cartago les illes de Còrsega i Sardenya, que els lliurarien alguns mercenaris rebels. Els cartaginesos van protestar per aquesta acció, que suposava una violació del tractat de pau recentment assolit. Fredament, Roma li declara la guerra, però s'ofereix a anul·lar-la si es lliura no només Sardenya, sinó també Còrsega. Els púnics, impotents, han de cedir, i ambdues illes es converteixen en el 238 aC en noves possessions romanes.

Per contra, aquest tipus de mostra de menyspreu i prepotència serà el que mantindran viva la flama de l'odi dels púnics cap a Roma, personificades en la família dels Barca. Odi que desembocarà anys més tard en la Segona Guerra Púnica.

D'altra banda, la conseqüència política més important de la Primera Guerra Púnica va ser la caiguda del poder naval cartaginès. Les condicions signades en el tractat de pau intentaven comprometre prou la situació econòmica cartaginesa com per evitar la possible recuperació de la ciutat. No obstant això, la gran suma indemnitzatòria que havien de pagar els cartaginesos van forçar a Cartago a expandir-se per altres àrees d'influència en què aconseguir els diners que havia de pagar a Roma.

Pel que fa a Roma, el final de la Primera Guerra Púnica va marcar el començament de l'expansió romana més enllà de la península Itàlica. Sicília es convertiria en la primera província romana, governada per un pretor. L'illa es convertiria en un territori estratègic per a Roma com a font d'aprovisionament de gra a la ciutat. A més, Siracusa es mantindria com un aliat independent però lleial durant tota la vida de Hieró II. No seria incorporada a la província de Sicília fins que, durant la Segona Guerra Púnica, la ciutat va ser conquerida i saquejada per Marc Claudi Marcel.

Bibliografia

• Goldsworthy, Adrian Keith. Las guerras púnicas (en castellà). Ariel, 2002. ISBN 84-344-6650-3. 
• Liddle, Henry George. «Chapter XXIX: First Punic War». A: A History of Rome from the Earliest Times to the Establishment of the Empire, Volume 1, 1855. ISBN 9781142174439. 
• Livi, Tit. «Ab Urbe condita Libri» (en llatí). The Latin Library.
• Polibi. Històries (en anglès, traduït del llatí). 
• Starr, Chester G. A History of the Ancient World (en anglès). New York: Oxford University Press, 1965. ISBN 0-19-506628-6. 
• Warmington, Brian Herbert. Carthage. New York: Barnes & Noble, Inc, 1993. ISBN 978-1-56619-210-1. 

Enllaços externs

• http://www.livius.org/ps-pz/punic_war/1pw00.html Arxivat 2008-10-16 a Wayback Machine.