Trirrem

Un trirrem grec.

El trirrem (en grec τριήρης, plural τριήρεις) era una nau de guerra inventada probablement al segle VII aC. El seu nom deriva de les tres fileres de remers que hi havia a cada costat del vaixell. En el desenvolupament de l'art naval a l'edat antiga, la invenció del trirrem, atribuïda tradicionalment als corintis, té una importància equivalent a la qua, a principis del segle XX, es va operar amb la creació de l'anomenat "vaixell monocalibre" o cuirassat. No és que s'apliqués a la tècnica de construcció naval un invent revolucionari, ni que tinguessin lloc canvis significatius en la manera de combatre de les flotes en el Mediterrani, sinó que es pot dir que amb el trirrem la tècnica naval va assolir un dels seus moments culminants. La construcció i manteniment de les forces navals a l'Atenes clàssica, amb l'objectiu de mantenir la supremacia naval i d'aquesta manera obtenir el control de la navegació en el mar Egeu, va implicar la creació d'un enorme mecanisme financer i logístic, només equivalent, potser, al que es va crear a Anglaterra en els anys previs a la Gran Guerra. Gran part de la vida econòmica i social a Atenes estava dirigida al manteniment de l'esquadra, que en el seu moment d'apogeu va arribar a totalitzar unes 300 naus.

Pel que fa al disseny en si, el trirrem va marcar nous estàndards de prestacions i versatilitat, i amb la seva aparició tot tipus de vaixell de guerra existents van quedar pràcticament obsolets. Novament, el paral·lelisme amb el cuirassat és evident. El trirrem va aparèixer en un context en el que a poc a poc la tàctica del combat naval havia evolucionat lentament, passant de la lluita al abordatge a l'ús de l'esperó. Aquest canvi és significatiu en el moment en què, per combatre amb l'esperó, el factor clau no és l'ensinistrament dels infants de marina per al combat cos a cos, sinó l'habilitat de maniobrar i la velocitat per a buscar una posició favorable per envestir i inutilitzar les naus enemigues. L'arma per excel·lència dels trirrems a la Grècia clàssica era, doncs, l'esperó o èmbols, i aquella marina que més i millor perfeccionava l'ensinistrament dels tripulants i les característiques de les naus seria la que obtingués el domini del mar.

Origen

La invenció del trirrem s'atribueix als corintis, al segle VII aC, però la difusió d'aquest tipus de nau, que reemplaçava a les pentecónteras va ser un procés molt lent, ja que es tractava no de naus especialment difícils o cares de construir, per comparació, sinó perquè requerien una inversió en recursos humans (i per tant financers) que van trigar a estar disponibles. No obstant això, durant les Guerres Mèdiques del segle V, la nau de guerra per excel·lència ja era el trirrem, no només en el bàndol grec, sinó també per part dels perses. Aquest fet va induir alguns historiadors a pensar que realment els trirrems no van ser una invenció genuïnament grega. Segons aquesta interpretació hauríem assenyalar que els fenici-perses van copiar dels egipcis el disseny del trirrem, amb la finalitat de superar els seus enemics grecs al mar Egeu i que els grecs el van copiar dels perses per a no combatre en inferioritat de condicions.

L'hegemonia del trirrem a les esquadres de la Mediterrània abasta els segles V i IV, fins que van ser superades per les super-galeress de gran mida de l'època hel·lenística. No obstant, el trirrem es va seguir utilitzant fins ben entrada la nostra era, com a nau d'exploració o d'escorta, si bé en un tipus evolucionat, més pesat, orientat al combat d'abordatge.

La construcció

No hi ha proves arqueològiques de com era exactament un trirrem, ja que les restes de naufragis de l'antiguitat són en la seva immensa majoria de vaixells civils. Les peces de fusta tenen flotabilitat positiva, i les restes submergides de naufragis pertanyen a vaixells de càrrega, pel fet que el pes de la càrrega ha mantingut sota l'aigua les restes. Tenim una idea aproximada de la mida d'aquests vaixells gràcies al fet que, a principis del segle XX, es van trobar al port de El Pireu les das de pedra dels arsenals en què s'allotjaven els trirrems quan no estaven navegant. La iconografia també aporta algunes proves de quina era la seva forma general, però no permet determinar el mètode de construcció utilitzat. S'ha partit de la hipòtesi que el mètode utilitzat per construir els trirrems era el mateix que es feia servir en les naus mercants que s'han trobat. Aquesta hipòtesi és merament orientativa, ja que hi ha arguments en contra, ja que al llarg de la història de la construcció naval abunden els exemples en què la tècnica de construcció dels vaixells de guerra és totalment diferent de la dels vaixells de càrrega.

El calat d'aquests vaixells era reduït, per facilitar la varada i posada en sec del buc. La relació eslora-mànega era en canvi molt elevada (10 a 1), cosa que feia que el vaixell fos molt ràpid. La longitud era d'uns 35-40 metres i la mànega de 4,5 metres. Si a això afegim un calat de tot just un metre, tenim una nau molt maniobrable i bastant ràpida.

El mètode de construcció del buc és conegut amb el nom de "shell first", és a dir, "closca primer". Consisteix bàsicament en construir primer el folre exterior, acoblant les peces mitjançant un sistema de taules ensamblades entre si mitjançant ranura i encaix, travessades per espigues de fusta, i superposades, que s'uneixen a la quilla i a la roda (nàutica), reforçant des de l'interior mitjançant quadernes (costelles) de fusta i baus (bigues transversals). Per mantenir el buc unit, es tensava aquest mitjançant una corda molt gruixuda anomenada "hypozoma, ubicada segurament a l'interior del buc, encastada a la roda i la popa, i tensada amb una mena de molinet al centre del vaixell; alguns enginyers creuen, en canvi, que aquesta gruixuda corda envoltava el buc per l'exterior. Era una de les peces més importants del vaixell, i segons les ordenances militars atenencs era obligatori portar dos o tres de recanvi. La solidesa de la nau és un factor fonamental si es pensa que es combat a cop de esperó, i s'ha d'evitar que el buc es trenqui al impactar contra l'enemic. No obstant això, la resistència del buc era secundària davant el gran èmfasi que van posar els atenencs a la lleugeresa de construcció.

El volada on s'ubicava la fila superior de remers estava travada amb el costat del nucli mitjançant travessers transversals: sobre els tranita s hi havia una coberta que s'estenia de banda a banda i sobre la qual hi havia una passarel , que s'estenia al llarg de l'eslora i servia més com a plataforma de maniobra i protecció que com a reforç estructural.

En la construcció del trirrem era habitual l'ús de fusta de avet i de cedre, així com de roure. La fusta utilitzada procedia generalment de Macedònia, ja que en el Àtica no havia boscos de qualitat. Atès que els tractaments per preservar la fusta del buc de l'atac de la broma no eren molt eficaços, aquesta es deteriorava ràpidament, per això les naus que no estaven en ús era habitual retirar de l'aigua i deixar- en sec en els arsenals de El Pireu.

El calafatat , és a dir, la impermeabilització del buc, es feia introduint pega o cera en els intersticis del folre. El calafatat es deteriorava amb el temps i era necessari renovar cada vegada que es posava la nau en sec. Aquest era el moment en què els operaris de la drassana aprofitaven també per carenar el buc, és a dir, netejar-lo de adherències (algues i altres brutícia) perquè no es veiés reduïda la velocitat per la major resistència hidrodinàmica del buc. Calafatat i carenat el buc, es procedia a pintar.

Col·locació dels remers segons JS Morrison.

Disposició dels remers en un trirrem grec. Vegeu la parexeiresia, a mena de balcó que es projecta des de la coberta, i els angles dels rems.

Pel que fa a la configuració dels bancs de remers, ha existit una agra polèmica durant segles sobre com estaven distribuïts els remers a la nau. El problema ha estat bàsicament en el fet que les fonts literàries, que esmenten el trirrem innombrables vegades, no s'aturen a descriure com era, ja que per a ells un trirrem era una cosa molt familiar (una cosa així com ho seria per a nosaltres parlar d'un cotxe), i conegut per tots. Per si fos poc, s'ha demostrat també que no hi ha continuïtat entre l'art de construir vaixells de guerra a l'Antiguitat i el de l'edat moderna, que sí que tenim ben documentat. S'ha debatut fins a la sacietat sobre com eren aquests vaixells: l'únic que semblava estar fora de discussió és que els remers estaven agrupats en grups de tres (Trier) a cada banda, però no se sabia com estaven exactament. Hi hauria una filera única de rems amb tres remers per banc? Dues fileres de rems amb un banc superior amb un sol remer i un altre inferior amb dos?. Les combinacions possibles són pràcticament interminables, però coneixent amb exactitud les mides de la nau i revisant la iconografia, juntament amb una nova interpretació dels textos disponibles, s'ha pogut arribar a certes conclusions. Els remers que van asseguts en la posició inferior són els talamitas (de Thales , cala). Lleugerament per sobre d'ells i desplaçats en el pla longitudinal hi ha els zigitas (de zeugon, Bao), la posició intermèdia. Els remers que van en la posició més alta són els tranitas (de transi, tamboret), situats també en el punt més allunyat de l'eix de la nau. Aquesta disposició, amb rems individuals, permet que els rems no siguin excessivament llargs, i evita que els remers es destorbin el moviment entre ells, de la mateixa manera que fa possible retreure els rems cap a l'interior del buc en cas de abordatge. Els talamitas i zeugitas estan a l'interior del buc, mentre que els tranitas s'asseuen al volada de la coberta superior. En estar en la posició més elevada aquests són els que més esforç realitzen, ja que en entrar el rem a l'aigua amb un angle més vertical, el braç de palanca requereix que s'apliqui més força. De la mateixa manera, els tranites controlen que el ritme i l'angle d'entrada dels rems dels talamites i zaugites sigui l'adequat: això és possible perquè els tranites són els únics que tenen vista cap a l'exterior.

Un trirrem es movia a força de braços només quan es entrava en combat. La resta del temps es navegava a vela. A aquest efecte hi havia un o, de vegades, dues pales, el més petit el de trinquet, desplaçats cap a proa i una mica inclinats cap endavant. Les veles eren quadrades, del tipus tradicional, i és arriada i guardaven en entrar en combat. La nau es governava mitjançant dos espatlla, rems més gran que els normals, que es posaven un a cada costat en el castell de popa: també era possible fer front a la nau mitjançant els rems, invertint el sentit de la marxa amb els remers d'un costat, de manera que la nau girava sobre si mateixa. Per descomptat, també es podia navegar ciant, és a dir, marxa enrere. La capacitat de maniobra d'un trirrem era realment impressionant, capaç de donar un gir de 180 º en un recorregut equivalent a dues vegades l'eslora, i es feia especial èmfasi en l'ensinistrament dels remers per aprofitar-la.

A la marina atenenca els trirrems estaven classificats per categories, segons el seu estat de manteniment i la seva antiguitat. Una altra distinció establia si la Trier era "aphracta" o "cataphracta", val a dir, si anava descoberta o si portava protecció per als tripulants. Protecció que en general consistia en una mena de carpa de lona o de cuir que protegia als tranitas de l'atac amb fletxes o javelines. A part del disseny bàsic existien una sèrie de variants, que habitualment procedien de la transformació de les naus més velles: vaixells de transport ràpid per portar cavalls i soldats, en els quals es suprimien els bancs de talamitas i zigitas per deixar espai per a la càrrega.

A la resta de marines gregues el disseny dels trirrems presentava algunes variants. Els Peloponesis confiaven en la major qualitat dels seus infants de marina, per la qual cosa incorporaven en la seva dotació un nombre major d'aquests i intentaven combatre l'abordatge. Per això mateix les seves trirrems eren de construcció més sòlida, més pesats i lents, per resistir l'envestida del trirrem enemic com a pas previ al combat cos a cos.

La tripulació

Fragment d'un baix relleu d'un trirrem grec.

Els registres navals, donant compte del nombre de tripulants i de la paga rebuda per cada un, ens permeten reconstruir clarament com estava composta la tripulació d'un trirrem. El nombre total de remers era d'uns 170, i (en algunes Polis gregues com Atenes i Siracusa) no eren, com se suposa generalment, esclaus o treballadors forçats, sinó homes lliures. El salari era d'un dracma al dia més despeses de manteniment, i era prou atractiu com perquè no faltessin voluntaris. A part dels remers, hi havia un grup d'una dotzena de mariners encarregats de l'arboradura i el velam, la funció era executar les ordres relatives a la navegació a vela. Al costat d'aquests, solia haver un destacament de hoplites, que actuaven com a infants de marina, encara que el seu nombre i armament solia canviar d'una polis a una altra.

Oficialment, el comandament d'un trirrem requeria sobre el trierarco, que no només s'encarregava de dirigir les operacions (de fet, no era necessari que ho fes), sinó que la seva principal responsabilitat era fer front al pagament de les despeses d'armament i allistament de la nau, així com d'administrar el suport i la paga de la tripulació. A càrrec de les maniobres de la nau hi havia el kybernetes , o pilot, en qui a vegades el trierarco delegava la seva funció com a capità, ja que per ser trierarco es requeria ser ric, no necessàriament ser mariner o estar familiaritzat amb les coses del mar. En el següent apartat s'explica en què consisteix exactament la trierarquía. Els altres oficials eren el prorates , l keleustes i el pentecontarco , que serien, respectivament, el serviola, el contramestre i el pagador. Al primer correspondria verificar l'estat del buc i atalaiar l'horitzó en permanent vigilància, l'altre actuava com a oficial executiu, i l'últim estaria a càrrec de l'administració dels sous i els subministraments.

En total, la tripulació estava formada per unes dues-centes persones, el que és realment molta gent si tenim en compte la mida de la nau. La capacitat de càrrega era pràcticament nul: de fet, a penes cabien provisions per a un parell de dies. D'aquesta manera, la navegació havia de ser forçosament de cabotatge, ja que era imperatiu desembarcar a la costa i obtenir provisions. El normal havia de ser buscar una platja segura, varar les naus i encaminar cap al poble més proper per adquirir els queviures: com ja hem dit, el suport corria a càrrec de l'Estat.

La paga era d'un dracma al dia, quantitat que ja hem esmentat, encara que era habitual que es percebessin "extres", com era el cas dels tranitas, la tasca de rem era més complexa que la de la resta de tripulants i requeria més esforç . Almenys en teoria, l'estat era el que es feia càrrec dels pagaments, però això suposava una càrrega financera més que considerable, el que en la pràctica era habitual que fos el trierarco el que fes efectiu el pagament o bé es procurés mitjançant el saqueig i el botí de guerra. És de suposar més, que els "especialistes" havien de percebre algun tipus de bonificació ja que es tractava d'oficis que requerien una qualificació que no era fàcil de trobar. Cal preguntar d'on sortien tants tripulants. La resposta és fàcil: la possibilitat de rebre un dracma al dia era prou atractiva com perquè no faltessin voluntaris provinents de les classes inferiors (segons la classificació soloniana): els theta. A falta d'oportunitats de prosperar en el Àtica, la perspectiva d'estar allistat en el servei actiu no era gens descoratjadora. I en el cas que el cos de ciutadans de l'Àtica no és suficient per cobrir els bancs de rems en la seva totalitat, és de suposar que no existiria problema a reclutar mercenaris d'altres polis, allistar als metecs de la pròpia Atenes o fins i tot als esclaus.

La trierarquía

Maqueta d'un trirrem grec.

La flota atenenca, en època arcaica, estava composta per vaixells en propietat de ciutadans particulars, que aquests aportaven a la guerra després de haver-los adaptat per a exercir tasques militars. Era una agrupació heterogènia i semi-pirata de naus privades que s'allistaven per al combat. Aquest sistema es va veure dràsticament modificat amb la introducció del trirrem i amb la guerra contra els perses.

No obstant això, la marina atenenca no va perdre per complet aquesta característica privada en l'època clàssica: quan el govern de Temístocles va assumir la construcció d'una gegantina flota de 200 trirrems, es va veure la impossibilitat de finançar completament el sistema naval amb fons públics. Això no és estrany: el manteniment de tants vaixells, i sobretot de tants tripulants (uns 200 per nau) era una càrrega molt pesada que la polis no podia assumir en la seva totalitat. A més, per administrar i controlar una flota de tan grans dimensions caldria una considerable burocràcia, la qual cosa encariria encara més el manteniment.

A Atenes i en el món grec antic, hi havia una institució financera, la litúrgia, un mecanisme de participació dels ciutadans en la funció pública diferent del funcionariat. La litúrgia implicava que el ciutadà havia de realitzar o finançar un servei públic (armar una nau, allotjar una ambaixada, organitzar un espectacle teatral) amb fons de la seva pròpia butxaca, a fons perdut (és a dir, amb poca o cap possibilitat de recuperar els diners ) però amb la col·laboració de l'Estat. Era un mecanisme de cofinançament públic-privat d'un servei o prestació, el executant nominal era el particular. Es considerava un gran honor que a un ciutadà se li assignarà una litúrgia, i complir amb èxit reportava gran prestigi. De tota manera, aquest sistema estava organitzat de manera que, tot i ser molt costós, fos el més suportable possible, només estaven subjectes a litúrgies els ciutadans més rics, i es va configurar per torns perquè no recaiguin en les mateixes persones durant anys consecutius . La litúrgia per excel·lència, i la que ens interessa aquí és la trierarquía.

«	Hi ha algunes formes de desemborsament que es consideren honorables, per exemple la despesa en el servei dels déus, ofrenes votives, edificació d'obres públiques, sacrificis i oficis religiosos en general; l'acte de beneficència públic més ambicionat és el deure, com se'l s'estima en certs estats, d'equipar un cor o allistar una nau de guerra, o fins i tot celebrar un banquet públic.	»
— Aristòtil, Ètica a Nicòmac 1222b, 1, color

La trierarquía consistia bàsicament en que a un ciutadà se li assignava la comesa d'allistar 01:00 trirrem per al combat, enrolar una tripulació i capitanejar la nau durant el període de temps establert (un any). El buc de l'embarcació que aportava la Polis, així com les instal·lacions per fer el manteniment, mentre que el trierarco havia contractar i organitzar els operaris que estaven encarregats de posar la nau en condicions de combatre. Amb una mica de sort, li podia ser assignada al trierarco 01:00 trirrem en bones condicions, que no necessités més que una mà de pintura o la substitució d'una vela. Però també era possible que a li toqués un autèntic despulla flotant, una nau vella o greument avariada, que requeria pràcticament ser reconstruïda de quilla a perilla. A més, tot i que nominalment l'Estat es feia càrrec dels materials més cars (com la peix i quitrà per al calafateo, la fusta per als pals, el cordatge ...), era molt habitual que els diners necessaris per a les reparacions més urgents que posés el trierarco de la seva butxaca, de la mateixa manera que succeïa a vegades amb la paga dels tripulants. Per si fos poc, el trierarco era responsable que la nau fos retornada a la polis al final de la campanya, i que la nau estigués en bones condicions, moment en el qual la ciutat li reemborsar les despeses. Tot això sota la hipòtesi que en el moment de la tornada la ciutat disposés de recursos financers i liquiditat: en cas de necessitat, el trierarco actuava com prestador a fons perdut.

«	La flota era el resultat d'enormes despeses, realitzats pels trierarcos i la ciutat: a costa públiques es donava una dracma per dia a cada mariner i es lliuraven 60 naus ràpides sense tripulació, 40 de transport de hoplites i una excel·lent oficialitat per a elles, els trierarcos contribuïen amb un suplement al sou que l'estat pagava als remers de la fila superior i als oficials, i pel que fa a la resta, empraven un costós equip de ensenyes i artefactes, afany per demostrar que la seva nau era la més ràpida i maniobrera.	»
— Tucídides, Història de la guerra del Peloponès VI.31, color

Bibliografia

• Casson, L., Ships and Seamanship in the Ancient World (Princeton, 1971).
• Gardiner, R.; Morrison, J., The Age of the Galley: Mediterranean Oared Vessels Since Pre-classical Times (Londres, 1995).
• Holladay, AJ, 'Further Thoughts on Trireme Tactics', Greece and Rome 35 (1988), 149-51.
• Morrison, J.; Coates, J., The Athenian Trireme (Cambridge, 1986).
• Morrison, J., Greek and Roman Oared Warships, 399-30 BC (Oxford, 1995).
• Rodgers, WR, Greek and Roman Naval Warfare (Annapolis, 1937).
• Finley, M. I. Economy and Society in Ancient Greece, (London 1981).
• Bengstson, H. Grecs i perses. Barcelona.
• Chamoux. F. La civilització grega. Barcelona.
• Ehremberg, V. From Solon to Socrates. Cambridge.
• H.T. Walling: Ships and Sea-Power before the Great Persian War: The Ancestry of the Ancient Trireme. Leiden.

Vegeu també

• Marina de guerra a l'antiga Grècia
• Pentecontera

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Trirrem

• Trireme Trust. Crònica de la reconstrucció d'un trirrem atenesa.
• trirrem grec. Explicació del trirrem grec
• ΤΡΙΗΡΗΣ: Vídeo de 12 minuts (en tres talls) sobre la reconstrucció d'un trirrem atenès.