Freixe de flor

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Fraxinus ornus
Fraxinus ornus - Köhler–s Medizinal-Pflanzen-062.jpg

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Magnoliophyta
Classe: Magnoliopsida
Ordre: Lamiales
Família: Oleaceae
Gènere: Fraxinus
Espècie: F. ornus
Nom binomial
Fraxinus ornus
L

El freixe de flor, freixe d'olor, freixe femella, freixe orn, freixe del mannà (del grec phraxis, 'tancat', i del llatí orno, 'muntanya') és un arbre caducifoli de copa esfèrica que pot arribar fins als 15 metres d'alçada.

Nomenclatura[modifica | modifica el codi]

  • Nom científic complet: Fraxinus ornus L.[1]
  • Família: Oleaceae.
  • Sinonímia (taxonòmica i/o nomenclatural): Ornus europaea.
  • Noms populars (català): freixe de flor, freixe femella, freixe orn, freixe del mannà, freixe d'olor.[2]

Ecologia[modifica | modifica el codi]

  • Distribució als països de llengua catalana: a la regió mediterrània. A la península Ibèrica, en trobem sobretot a les muntanyes més orientals.
  • Distribució mundial: al sud d'Europa i Àsia occidental. És un arbre natiu del sud d'Europa i el sud-oest d'Àsia.
  • Hàbitat: creix en vessants ombrius sobre sòls humits de muntanyes de boscos de ribera, en barrancs i torrents de zones humides i fresques. Habita tant en sòls calcaris com silicis. Suporta molts tipus de sòls, sempre que aquests siguin frescos, com hortes, sots i valls humides. Podem trobar-ne a les obagues de les muntanyes de clima suau i no gaire sec a l'estiu, de 200 a 1.500 m d'altitud.[3] És molt resistent al fred.

Descripció[modifica | modifica el codi]

  • Forma vital (de Raunkjaer): macrofaneròfit caducifoli.
  • Port i dimensions: arbre caducifoli que pot arribar a mesurar uns 15 metres, de copa ampla: hemisfèrica o aplanada.

Òrgans vegetatius[modifica | modifica el codi]

  • Morfologia, tipus i consistència de la tija: tronc de fins a 1 metre de diàmetre. De color gris fosc, fins i tot negre, i llis.
  • Morfologia (forma, divisió marge), textura i disposició de les fulles: fulles oposades, caduques i compostes imparipinnades que mesuren de 5 a 10 cm. De 5 a 9 folíols pedunculats, ovadolanceolats, irregularment dentats, verds clars al feix i amb pubescència ferruginosa al revers.
  • Tipus de pilositat (si n'hi ha): pecíol amb pilositats curtes de color gris.
  • La reproducció es fa per llavors fresques sembrades immediatament després de la collita, i pot tardar fins a un any a germinar, i n'és el millor sistema i el més ràpid els esqueixos.
  • Inflorescència: en panícules laterals o terminals còniques de fins a 15 x 20 cm.
  • Morfologia i color del periant: calze amb 4 sèpals soldats en la base. Corol·la amb 4 pètals soldats en la base o lliures.
  • Androceu: amb 2 estamenis, de llargs filaments.
  • Gineceu: l'ovari se situa entre els 2 estamenis.
  • Fruit: és sec, en forma de llengüeta, eixamplat en la meitat apical per tal de facilitar la disseminació. El fruit és una sàmara de 2-2,5 cm. Es troba sobre un peduncle. Floreix en primavera. La pol·linització n'és anemòfila pel vent.

Farmacologia[modifica | modifica el codi]

  • Part utilitzada (droga): l'escorça és medicinal, així com "el mannà" obtingut mitjançant la incisió de l'escorça. Les fulles també gaudeixen de propietats laxants.
  • Elements de composició química: manitol (55%), hexoses, manotriosa, exatetrosa (estaquiosa), resina, heteròsits cumarínics: fraxòsid, esculòsid.
  • Usos medicinals: especialment indicat, pel seu mecanisme suau d'acció, per tractar l'estrenyiment en nens i ancians. També indicat per millorar varius, flebitis i morenes. En tots aquells casos que es requereixi un augment de la diüresi: cistitis, ureteritis, oligúria, urolitiasi, hiperuricèmia, gota, hipertensió arterial, edemes i retenció de líquids.
  • Accions farmacològiques/propietats: el mannà es comporta com a laxant suau, tot i que pot ser purgant a dosis elevades. És un diürètic osmòtic, antiinflamatori i venotònic.
  • Toxicitat: estenosi esofàgica, pilòrica o intestinal.

El seu ús com a diürètic en presència d'hipertensió arterial, cardiopaties o insuficiència renal moderada o greu, sols deu fer-se per prescripció i sota control mèdic, davant el perill de la possibilitat de produir-se una descompensació arterial.

Observacions[modifica | modifica el codi]

Al sud d'Itàlia i Sicília es conrea per a l'obtenció del "mannà", beguda ensucrada molt benvolguda per les seves propietats laxants. Per a això, se sagna l'arbre durant l'estiu, fent unes incisions en l'escorça per les quals flueix aquest líquid.

El mannà pot administrar-se, diluït en aigua, llet o suc de fruites, en dosis variables segons l'edat: fins a tres anys: 5 a 10 g/dia; de tres a cinc anys: 15 a 20 g/dia; majors de cinc anys: 25 a 30 g/dia; adults: 50 a 60 g/dia. Molt utilitzat en jardineria. Cultivat per a guarniment.

Galeria[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Freixe de flor Modifica l'enllaç a Wikidata
  • Devesa Alcaraz, J.A.. Vegetación y flora de Extremadura. Badajoz: Universitas, 1995. 
  • Valedés, B. Flora Vascular de Andalucía occidental. Barcelona: KETRES, 1987. 
  • Font i Quer, Pius; Bolòs, Oriol de. Iniciació a la botànica. 2a. edició. Fontalba, 1979. ISBN 84-85530-08-X. 
  1. Pascual, Ramon. Guia dels arbres dels Països Catalans. 3a edició (en català). Barcelona: Pòrtic Natura, 1994, p. 152-153. ISBN 84-7306-390-2. 
  2. «FloraCatalana.net» (en català). [Consulta: 30 juny 2016].
  3. «Banc de dades de biodiversitat de Catalunya» (en català). [Consulta: 30 juny 2016].