Coca (vaixell)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Maqueta d'una coca exposada a l'exposició Jaume I: geografia, fets i memòria

La coca (del flamenc kok, petxina) és un vaixell rodó, desenvolupat al segle x i que es va usar àmpliament del segle xii al segle xiv.

La coca, d'influència atlàntica, es feia servir per al transport de mercaderies i tropes, principalment per anglesos i normands, i apareixen a la Mediterrània al segle xiii.

Aquesta embarcació incloïa una tripulació de cent a cent cinquanta mariners. L'aparell era rodó i solia tenir només un sol arbre. Podia tenir més d'una coberta i tenia castells a proa i a popa. Al cim de l'arbre hi havia la gàbia.

Aquest vaixell disposa de diverses innovacions en les tècniques de construcció naval respecte a dissenys anteriors deguts als canvis que es produeixen en la navegació,[1] puix els vaixells no naveguen en paral·lel a la costa, sinó que comencen a endinsar-se en la mar, necessitant augmentar les seves dimensions per a encabir més càrrega i provisions, i alhora necessiten més propulsió, i per tant augmenten el nombre de pals, i els bucs deixen de fer-se amb planxes de fusta sobreposades per fer-se llisos i oposar menys resistència a l'aigua, i es varia la posició i la forma del timó.

L'anomenada coca baionesa així com la coca catalana, tenien el timó de codast.[2]

Es conserva una coca original que es va descobrir enfonsada a Bremen, al Museu Marítim alemany,[3] i un exvot català del segle xv, la coca de Mataró es conserva al Maritime Museum de Rotterdam.[4]

Una coca de dos pals[modifica]

El document més antic que esmenta una coca de dos arbres a la Mediterrània és un contracte de construcció català de l'any 1353.[5][6]

Pel que fa a les naus, el document més antic que en mostra una de tres pals és un dibuix de 1409 en el “Libre d'Ordinacions de l'administrador de les places” de Barcelona.[7]

Documents[modifica]

1190[modifica]

Coca de Kolding.[8][9][10]

1304[modifica]

Coques baioneses citades per Giovanni Villani.[11][12]

1315[modifica]

Primer esment d'una “coccha” en documents venecians.[13]

1331[modifica]

Coca Sant Climent.[14]

1334[modifica]

Dues coques catalanes pirates (o corsàries) contra una coca mercant de Narbona.[15]

1335[modifica]

Coca baionesa amonestada per a no portar esclaus musulmans.[16]

1339[modifica]

Coca de dues cobertes Sant Àngel.[17]

1341[modifica]

Cèdula de Pere el Cerimoniós detallant les taxes sobre mercaderies venudes i comprades a Barcelona. El document fa distinció entre nau i coca.[18]

1353[modifica]

Una coca descarrega a Pisa figues, lingots de plom i pells de vaca i moltó.[19]

1361[modifica]

Coca baionesa de Mallorca, d'una coberta.[20]

1380[modifica]

Coca genovesa capturada per venecians en un viatge de tornada des de Síria. D'un valor estimat en quinze mil ducats.[21]

1410[modifica]

La data indicada correspon, aproximadament, al manuscrit de Michele de Rodes. Obra titulada “Fabrica de galere”. L'autor parla de “nave quadra” o “coccha” i en descriu la construcció i l'aparell (detalls no consultables en línia).[22] Contràriament si que es poden consultar les particularitats de la “nave latina”.

  • La coca o nau quadra aparellava un arbre mestre amb una vela quadra i un arbre de mitjana amb vela llatina. El timó era de roda, disposat verticalment al codast.[23]
  • La construcció d'una nau llatina (de dos arbres), les dimensions i altres detalls poden consultar-se en castellà a la referència adjunta.[24]

1418[modifica]

Nou coques venecianes (anomenades individualment “nave de Soria”) importadores de 5.400 sacs de cotó.[25]

Referències[modifica]

  1. Manuel Cusachs i Corredor, 'La coca:Un valuós vaixell petit'
  2. Bolòs, Jordi: Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV). Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 284. Barcelona, abril del 2000. ISBN 84-297-4706-0, plana 77.
  3. Museu Marítim alemany: La coca de Bremen Arxivat 2010-08-23 a Wayback Machine.
  4. (neerlandès) Maritiem Museum Rotterdam Het Mataró Model Arxivat 2010-08-21 a Wayback Machine.
  5. Peregrine Horden; Sharon Kinoshita A Companion to Mediterranean History. Wiley, 21 gener 2014, p. 193–. ISBN 978-1-118-51933-2. 
  6. Robert Gardiner; Richard W. Unger Cogs, Caravels, and Galleons: The Sailing Ship, 1000-1650. Naval Institute Press, 1994. ISBN 978-1-55750-124-0. 
  7. Lawrence V. Mott. The Development of the Rudder: A Technological Tale. Texas A&M University Press, gener 1997, p. 144–. ISBN 978-0-89096-723-2. 
  8. Sean McGrail. Boats of the World: From the Stone Age to Medieval Times. Oxford University Press, 2004, p. 237–. ISBN 978-0-19-927186-3. 
  9. Jerzy Gawronski. Ships and maritime landscapes: Proceedings of the Thirteenth International Symposium on Boat and Ship Archaeology, Amsterdam 2012. Barkhuis, 30 June 2017, p. 278–. ISBN 978-94-92444-14-1. 
  10. James Graham-Campbell. The Archaeology of Medieval Europe 1: The Eighth to Twelfth Centuries AD. Aarhus University Press, 31 December 2007, p. 282–. ISBN 978-87-7124-427-4. 
  11. Giovanni Villani. Cronica di Giovanni Villani. Coen, 1844, p. 2–. 
  12. Real Academia de la Historia (Spain). Historia general de España: La marina de Castilla desde su origen y pugna con la de Inglaterra hasta la refundición en la Armada española. El Progresso Editorial, 1894, p. 55–. 
  13. Frederic Chapin Lane. Studies in Venetian Social and Economic History. Variorum Reprints, 1987. ISBN 978-0-86078-202-5. 
  14. Antonio de Capmany y de Montpalau. Memorias historicas sobre la marina: comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona. Publicadas por disposicion y a expensas de la Real junta y consulado de comercio de la misma ciudad. A. de Sancha, 1779, p. 412–. 
  15. Louis Mas Latrie. Histoire de l'île de Chypre sous le règne des princes de la maison de Lusignan. Imprimerie impériale, 1855, p. 730–. 
  16. Josep Hernando i Delgado. Els esclaus islàmics a Barcelona: blancs, negres, llors i turcs : de l'esclavitud a la llibertat (s. XIV). Editorial CSIC - CSIC Press, 2003, p. 297–. ISBN 978-84-00-08194-2. 
  17. Arcadi Garcia i Sanz. Assegurances i canvis marítims medievals a Barcelona. Institut d'Estudis Catalans, 1983, p. 354–. ISBN 978-84-7283-043-1. 
  18. Antonio de Capmany Surís y de Montpalau. Memorias historicas sobre la marina, comercio, y artes de la antigua ciudad de Barcelona. Publicadas... Y dispuestas por d. Antonio de Capmany, y de Monpalau,.... en la imprenta de Sancha, 1792, p. 102–. 
  19. Carlo Baudi di Vesme. Villa di Chiesa: notizie storiche. Stamperia reale di G.B. Paravia, 1877, p. 389–. 
  20. Antonio Rubió y Lluch. Diplomatari de l'Orient català (1301-1409): col·lecció de documents per a la història de l'expedició catalana a Orient i dels ducats d'Atenes i Neopàtria. Institut d'Estudis Catalans, 2001, p. 325–. ISBN 978-84-7283-612-9. 
  21. Eugenio Musatti. Venezia e le sue conquiste nel medio-evo. Drucker e Tedeschi, 1881, p. 384–. 
  22. Archéologie navale par A. Jal. A. Bertrand, 1840, p. 27–. 
  23. Frederic Chapin Lane. Venetian Ships and Shipbuilders of the Renaissance. JHU Press, September 1992, p. 235–. ISBN 978-0-8018-4514-7. 
  24. Fermin Lacaci y Diaz. Estudio histórico sobre la marina de los pueblos que se establecieron en España hasta el siglo XII de nuestra era. Imp. de M. Tello, 1876, p. 203–. 
  25. Jong-Kuk Nam. Le commerce du coton en Méditerranée à la fin du Moyen Age. BRILL, 30 September 2007, p. 219–. ISBN 978-90-474-2172-6. 

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Coca