Aparell vela-rotativa

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Vaixell Buckau, amb rotors Flettner.

Les veles convencionals aprofiten la força del vent modificant el flux d'aire de manera adequada. Les veles rígides funcionen igual que les convencionals i permeten un millor angle de cenyida. Una vela-rotativa és un dispositiu que aprofita el gir d'un element (en general rígid) per a aprofitar la força del vent desviant-ne el flux. Les hèlixs aèries que transmeten la potència generada pel vent a una hèlix submergida (que és la que fa moure el vaixell) no són, ni poden considerar-se veles. Si s'usen per a desviar el flux de l'aire (actuant com a veles), sí que poden classificar-se com a veles.

Rotor Flettner[modifica | modifica el codi]

Article principal: Rotor Flettner
Representació de l'efecte Magnus actuant sobre una esfera o clindre, modificant el flux d'aire. Les línies V indiquen el vent. La fletxa F representa la força resultant dirigida cap a la zona de pressió més baixa. Vegeu que és perpendicular a la direcció del vent.

D'acord amb l'efecte Magnus, un cilindre giratori sotmès a l'acció del vent (exposat a un flux d'aire) genera una força perpendicular a la direcció del vent. L'enginyer alemany Anton Flettner va patentar l'anomenat "rotor Flettner" l'any 1922, consistent en un cilindre giratori (accionat per un motor exterior). Dos anys després s'adaptaren dos d'aquests rotors sobre una goleta modificada. Els cilindres (vegeu la figura) feien uns 15 metres d'alçària per 3 metres de diàmetre i substituïen tot l'aparell de la goleta original ( dos pals mascles, dos mastelers, estais, obencs, burdes,...; 35 Tm en total). L'estalvi de pes era considerable. El conjunt dels dos cilindres, dos motors elèctrics i un motor dièsel pesava unes 7 Tm ( 7.000 kg).

El funcionament del vaixell, anomenat "Buckau", fou molt satisfactori. Podia cenyir a menys de 45 graus i les ratxes de vent no l'afectaven en absolut. (En cada cas, en funció de les dimensions del cilindre i de la velocitat de gir, a partir d'una certa velocitat de vent la força induïda no augmenta)..[1][2]


Des del punt de vista general, els rotors Flettner del "Buckau" generaven menys potència que si el motor dièsel s'hagués aplicat directament a una hèlix submergida.

Rotor Lesh[modifica | modifica el codi]

L'any 1932 l'enginer aeronàutic Laurence J. Lesh va presentar un sistema de vela rotativa molt interessant. Aparentment només es va provar en models reduïts. Les referències indiquen que les veles Lesh, de secció aproximadament el·líptica, giraven per la força del vent (potser amb algun sistema complementari no indicat en els articles consultats) i que, un cop girant impulsaven el vaixell (per efecte Magnus) modificant el flux de l'aire.

Un altre avantatge d'aquestes veles sobre altres dissenys és la forma aeròdinàmica de la secció, que permetria usar-les com a veles rígides convencionals o deixar-les alineades amb el vent per a una resistència d'arrossegament mínima.[3]

Rotor Savonius[modifica | modifica el codi]

Rotor Savonius
Article principal: Rotor Savonius

El seu origen data de començaments del segle XX i deu el seu nom al seu creador l'enginyer finlandès Savonius. El rotor del tipus Savonius és d'eix vertical i la seva construcció és molt simple: consta de dos semicilindres col·locats en forma de S. El seu funcionament també és simple, la part còncava recull la força del vent, mentre que l'altre semicilindre dóna la cara convexa que té menys resistència al vent i d'aquesta forma el vent fa girar el rotor.

Un cop el rotor gira, actua com un rotor Magnus, modificant el flux d'aire i proporcionant una força aerodinàmica (perpendicular a l'eix del rotor i amb un cert angle respecte de la direcció del vent) que pot descompondre's en una component en la direcció de marxa del vaixell i una component perpendicular a la marxa del vaixell (contrarestada per l'orsa o quilla).

Aparentment no hi ha hagut intents seriosos per a aparellar alguna embarcació amb el rotor Savonius.

Rotor Darrieus[modifica | modifica el codi]

Generador del tipus Darrieus.

El rotor d'eix vertical Darrieus fou ideat per l'enginyer francès Georges Darrieus. Es tracta d'un arbre amb dues pales laterals que van des del cap de l'arbre fins a la base segons una forma aproximadament el·líptica (vegeu imatge). El conjunt pot girar segons un eix vertical.

El rotor Darrieus cal engegar-lo amb un motor auxiliar que pot desacoblar-se un cop adquirida una certa velocitat inicial.

Un cop el rotor està girant actua com a modificador del flux d'aire incident, generant una força perpendicular al vent. Força que es pot aplicar a un veler aparellat amb aquesta "vela" rotativa.

Sembla que no hi ha hagut exemples notables d'aplicació del sistema esmentat. D'altra banda hi ha bastants casos de rotors Darrieus actuant com a generadors i els estudis existents podrien aprofitar-se en eventuals aplicacions nàutiques. En els aerogeneradors la força que actua sobre el rotor només interesa per a dimensionar la base que ha de suportar el conjunt. Considerat com una vela rotativa, el que interessa d'un rotor és precisament la força provocada per la modificació del flux d'aire. Pel vent relatiu, en el cas d'un vaixell navegant.[4][5]

Vela tipus autogir[modifica | modifica el codi]

Els rotors amb eix vertical poden ser usats com una vela. També una hèlix (que, adaptada a un vaixell, cal considerar d'eix horitzontal en principi) pot usar-se com una vela, modificant de forma adequada el flux d'aire incident. (Per estrany que pugui semblar, una hèlix d'un avió quan gira lliurement fa una força de resistència important. Algunes hèlices poden ser "posades en bandera", orientant les pales de forma que la resistència implicada sigui mínima).

De cara a obtenir una força màxima aprofitable en un vaixell navegant de cenyida, l'hèlix cal posicionar-la esbiaixada amb relació amb el vent.

De tots els tipus d'hèlixs possibles, la més indicada per a funcionar com una vela és la dels autogirs. L'hèlix que sustenta un autogir (només accionada pel vent relatiu) fa una força equivalent al pes de l'aeronau. És a dir, una força molt important en relació amb el pes i l'embalum de la mateixa hèlix. I això amb un angle de incidencia del vent molt petit (ideal per a navegar de cenyida).

Acceptada la possibilitat anterior (amb l'eix de l'hèlix hortitzontal) i si l'eix de l'hèlix és orientable a voluntat, la força causada pel vent pot orientar-se en la direcció més convenient. Per exemple perquè proporcioni una certa sustentació (a més de propulsió), disminuint el pes aparent del vaixell, la superfície mullada, el volum d'aigua desplaçat i, en conseqüència, la velocitat del vaixell.

Hi ha hagut alguns intents d'embarcacions aparellades amb una hèlix del tipus autogiro. No cal dir que una "vela" rígida amb pales que giren a gran velocitat pot ser molt perillosa si no es tenen en compte totes les precaucions necessàries.[6][7]

Vídeos[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Czeslaw A. Marchaj. Aero-hydrodynamics of sailing. Tiller, 2000. ISBN 9781888671186 [Consulta: 30 setembre 2010]. 
  2. Ross Garrett. The symmetry of sailing: the physics of sailing for yachtsmen. Sheridan House, Inc., gener 1996. ISBN 9781574090000 [Consulta: 30 setembre 2010].  Pàg.212
  3. Bonnier Corporation «Popular Science». Falta indicar la publicació. Bonnier Corporation. ISSN: 01617370.
  4. Hearst Magazines «Popular Mechanics». Falta indicar la publicació. Hearst Magazines. ISSN: 00324558. Rotors Darrieus com a generadors en un vaixell mercant.
  5. Explicació d'un rotor Darrieus com a vela.
  6. Patent d'una embarcació amb hèlix d'autogir.
  7. Funcionament bàsic d'un autogir.