Tarsila do Amaral

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaTarsila do Amaral
Tarsila do Amaral, ca. 1925.jpg
(1925) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement1r setembre 1886 Modifica el valor a Wikidata
Capivari (Brasil) (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Mort17 gener 1973 Modifica el valor a Wikidata (86 anys)
São Paulo (Brasil) Modifica el valor a Wikidata
Lloc d'enterramentConsolação Cemetery (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióAcadémie Julian Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióPintora, escultora i dibuixant Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Família
CònjugeOswald de Andrade (1926–1930) Modifica el valor a Wikidata
ParellaOswald de Andrade Modifica el valor a Wikidata

Lloc webtarsiladoamaral.com.br Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm1316375 Modifica els identificadors a Wikidata

Tarsila do Amaral (Capivari, estat de São Paulo, 1r de setembre de 1886Sâo Paulo, 17 de gener de 1973) va ser una pintora modernista brasilera, figura emblemática de la pintura del Brasil. Va viure entre els ambients intel·lectuals i artístics del Brasil i d’Europa, principalment París, on va entrar en contacte amb l'avantguardisme i el modernisme europeus. Al Brasil va formar part del Grup dels Cinc. La seva pintura Abaporu es considera l’obra inaugural del moviment antropofàgic.[1][2]

Biografia i obres[modifica]

Infància[modifica]

Tarsila do Amaral va néixer a Capivari, el 1886. Els seus pares, Lydia Dias de Aguiar i José Estanislau do Amaral, pertanyien a la burgesia saopaulina. La seva família tenia diverses hisendes a la zona interior del Brasil, el paisatge de les quals va tenir una forta influència en l’obra de l’artista. Tarsila do Amaral es va educar entre continents a diverses escoles on va estar interna. El 1902, durant un viatge en família a Europa, queda interna al Col·legi Sagrat Cor de Barcelona. Dos anys més tard, torna al Brasil, on es casa amb un cosí de la seva mare amb el qual tindrà la seva única filla, Dulce, i de qui se separarà nou anys després.

Primers anys[modifica]

El 1916, Tarsila comença a relacionar-se amb el món artístic brasiler quan entra a treballar al taller de William Zadig. Entre aquest any i el 1917, s’inicia en l’estudi del modelatge, el dibuix i la pintura i obre el seu propi estudi. Durant aquest període i fins al 1919, estudiarà aquesta darrera disciplina amb mestres com George Elpons i Pedro Alexandrino. Al taller d’aquest últim coneix la pintora Anita Malfatti.

París[modifica]

El 1920 s’instal·la a París, on aprofundeix en l’estudi de la pintura a l’Académie Julien i al taller d’Émile Renard, entrant en contacte amb el cubisme i les avantguardes.[3] La seva obra, que fins aquest moment es reduïa a paisatges i bodegons, s’incrementa amb autorretrats i nus. L’any següent passa a formar part del "Salon Officiel des Artistes Françaises" amb el quadre Retrato de mulher i se’n torna al Brasil on, de la mà d’Anita Malfatti, s’introdueix als ambients intel·lectuals i artístics de Sâo Paulo integrant-se al Grup dels Cinc, constituït per ella mateixa, Anita Malfatti, Menotti del Picchia, Mário de Andrade i Oswald de Andrade. Aquest any exposa al "Salâo de Belas Artes". Coneix l’escriptor Oswald de Andrade, que es reunirà amb ella a París, on ella havia tornat el 1922, un temps després. A París, treballa al taller d’André Lhote[4] i coneix el poeta Blaise Cendrars, que li presenta els seus amics i la introdueix als cercles artístics avantguardistes. Tanmateix, es retroba amb els avantguardistes brasilers com Anita Malfatti, Di Cavalcanti, Ronald de Carvalho, Paulo Prado, Vicente do Rego Monteiro i Olívia Guedes Penteado,i comença a estudiar amb Albert Gleizes i a fer pràctiques al taller de Fernand Léger. Tarsila es troba immersa en la cerca de l'essència brasilera i compon el quadre A Cuca. D’aquest període també són pintures com Pont Neuf, Retrato azul i O modelo, sent la seva obra més representativa A Negra. És aquest un període artístic molt productiu, amb obres de caràcter cubista i modernista.

Tornada a Brasil[modifica]

Torna al Brasil i viatja al Carnaval de Rio de Janeiro. Acabat el carnaval, fa un viatge amb els seus amics per Minas Gerais. Aquestes experiències repercuteixen en la seva obra, passant a ser-ne el paisatge brasiler l’eix central i destacant els colors vius, la planificació i l’estilització geomètrica del cubisme com a influències destacables, que configuraran les pintures de la sèrie “Pau-Brasil”. Obres representatives d’aquests viatges són Carnaval em Madureira, Morro da Favela i Sâo Paulo (Gazo), totes de 1924. Durant els següents anys, continua vivint entre Sâo Paulo i París i viatjant per Europa. La seva obra pictòrica s’amplia sota la influència de l'impressionisme. Compon quadres per a la que serà la seva primera exposició individual a la capital francesa, a la galeria Percier, el 1926. El mateix any torna al Brasil i es casa amb Oswald de Andrade.

El moviment antropofàgic[modifica]

El 1928 pinta Abaporu, que representa l’origen del moviment antropofàgic, amb el ressò de fons dels records de les històries, llegendes i supersticions que Tarsila havia sentit a les hisendes de la família dels antics esclaus durant la seva infantesa. Oswald de Andrade i Raul Bopp publiquen la Revista de Antropofagia arran d'aquesta pintura. També es redacta el Manifest AntropofàgicAquest moviment es caracteritza per la representació de motius del que es considera l'essència del Brasil introduïts amb un llenguatge modern assimilat des de les avantguardes europees. Al juny, inaugura la seva segona exposició a París amb quadres de l’època antropofàgica a la Galerie Percier. És l’any següent quan crea algunes de les seves millors obres, com A Lua, Distância, O Sono o Urutu. En aquesta fase combina temàtiques antropofàgiques i temàtiques de la seva etapa “Pau-Brasil”. Al juliol inaugura la seva primera exposició al Brasil, al Palace Hotel de Rio de Janeiro. A finals d’any, se separa del seu segon marit.

Moscou i l'Uruguai[modifica]

Després de la crisi del 1929, amb la caiguda de la Borsa de Nova York, aconsegueix un lloc de treball a la Pinacoteca do Estado, que perd amb la caiguda del govern de Luís Carlos Prestes, el 1931. Aquest és un any frenètic d’exposicions tant al Brasil com a l’estranger, on participa en la mostra col·lectiva d’artistes brasilers al Roerich Museum (Nova York), cinc dels seus quadres formen part de l'Exposiçâo da Casa Modernista i a l'exposició Arte Moderna da Escola de París.

Durants els anys següents, Tarsila ha de vendre algunes de les seves obres per viatjar a la Unió Soviètica i exposa a Moscou, al Museu de les Arts Occidentals, que li compra El Pescador. Aquest viatge, que fa amb el seu nou company Osório César, deixa una forta empremta en ella. Aquest viatge serà el motiu pel qual és arrestada durant la Revolució Constitucionalista. Posteriorment, el 1933, emprèn un viatge a Montevideo i es dedica a pronunciar un seguit de conferències. La seva obra experimenta un breu període de composicions amb motius de caràcter social marcada pels esdeveniments dels anys trenta. Trenca la seva relació amb Osório i se’n va a viure amb Luís Martins. Aquests anys es dedica a intentar recuperar la seva hisenda de Sâo Paulo, confiscada durant la revolució, cosa que aconsegueix el 1937. Al mateix temps, comença a col·laborar amb el diari paulí O Jornal, il·lustra diversos llibres i continua exposant i impartint conferències. 

La dècada dels quaranta[modifica]

A principis dels anys quaranta compon retrats per encàrrec, en els quals recupera el gegantisme oníric d'etapes anteriors, continua amb la il·lustració de llibres i la Revista Acadêmica li dedica un número especial. El 1944, participa en l'Exposiçâo de arte Moderna (Belo Horizonte). El 1949, mor la seva néta tràgicament i Tarsila pinta O Anjo, que posteriorment transformarà en una escultura.

La dècada dels cinquanta[modifica]

Els anys cinquanta es caracteritzen per la tornada a la creació d’obres d’inspiració “Pau-Brasil”. Al Museu de Arte Moderna (MAM) de São Paulo, el 1952, es realitza una retrospectiva de l'obra de Tarsila. Continua il·lustrant diversos volums que publica la Livreria Martins Editorial. L'any següent, el MAM de Sâo Paulo publica un llibre sobre l'artista titulat Tarsila amb assaig crític de Sergio Milliet. El 1957 participa en l'exposició Arte Moderno en Brasil, a Buenos Aires.  

La dècada dels seixanta i els últims anys de la seva vida[modifica]

A les dècades dels seixanta i setanta continua treballant com a il·lustradora. El 1963 li fan un homenatge a la VII Biennal de Sâo Paulo i l'any següent s'obre una sala especial dedicada a ella a la XXXII Biennal de Venècia. L'any 1966 perd la seva filla. Tres anys després Aracy Amaral inicia l'enregistrament de la seva producció artística, que culminarà en l'exposició Tarsila: cinquanta anys de pintura. Aquesta mostra s'exposarà a diferents museus brasilers. El 1970, amb els dibuixos que formaren part d'aquesta mostra anterior, el Museu do Arte da Prefeitura de Belo Horizonte organitza una retrospectiva. L'any següent es publica un àlbum recull dels seus dibuixos titulat Desenhos de Tarsila. El 17 de gener del 1973 mor l'artista.

Bibliografia[modifica]

  • Tarsila do Amaral, Madrid: Fundación Juan March, 2009.
  • Tarsila, Frida, Amelia, Barcelona: Fundació "la Caixa", 1997
  • Tarsila do Amaral: percurso afetivo = a sentimental journey, Ministério da Cultura i Banco Brasil, 2012. Catàleg de l'exposició celebrada al Centro Cultural Banco Brasil, amb curaduria d'Antonio Carlos Abdalla i Tarsilinha. Text en portuguès i en anglès.
  • Tarsila do Amaral. Catálogo raisonné: catalogue raisonné. São Paulo : base 7 projetos culturais : Pinacoteca Estado, 2008. 3 vols. ISBN 9788562094002 (v. 1), 788562094019 (v. 2), 9788562094026 (v. 3).

Referències[modifica]

  1. «Tarsila do Amaral | enciclopèdia.cat». [Consulta: 8 juliol 2020].
  2. Teixeira de Barros, Regina. «Tarsila do Amaral: Vida y obra». Fundación Juan March, primavera 2009. [Consulta: 8 juliol 2020].
  3. Teixeira de Barros, Regina «Tarsila do Amaral. Cronologia.». Tarsila do Amaral, Madrid: Fundació Juan March, 2009, pàg. 236.
  4. Amaral, Aracy «Tarsila revisitada». Tarsila do Amaral, Madrid: Fundación Juan March, 2009, pàg. 60.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tarsila do Amaral