Temple de Mahabodhi

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'edifici
Conjunt de temples de Mahabodhi
Imatge
Dades
TipusTemple
Característiques
SuperfíciePatrimoni de la Humanitat: 4,86 ha Modifica el valor a Wikidata
Ubicació geogràfica
RegióÀsia-Pacífic
LocalitzacióBodh Gaya, Districte de Gaya (Índia)
 24° 41′ 46″ N, 84° 59′ 29″ E / 24.696004°N,84.991358°E / 24.696004; 84.991358
Patrimoni de la Humanitat Welterbe.svg 
TipusCultural, religiós  → Àsia-Oceania
Data2002 (26a Sessió), Criteris PH: (i)(ii)(iii)(iv)(vi)
Identificador1056

El Temple de Mahabodhi (Temple del Gran Despertar) és un temple budista Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO situat a Bodh Gaya a l'indret on suposadament Siddharta Gautama va arribar al despertar o Nirvana, a uns 96 kilòmetres (60 milles) de Patna a l'Índia.

El lloc conté un descendent de l'arbre Bodhi sota el qual Buda va arribar al nirvana. Aquest ha estat un important destí de peregrinació per hindús i budistes durant més de dos mil anys, i alguns elements probablement daten del període de Ashoka (mort c.232 aC). La major part de les construccions han estat datades vers el s.VII dC, amb diferents restauracions importants del s.XX. Però, l'estructura pot incorporar grans parts de treballs anteriors, possiblement del s.II o s.III dC.[1][2]

Molts dels elements escultòrics més antics s'han traslladat al museu que es troba al costat del temple, i alguns, com el mur de baranes de pedra tallada al voltant de l'estructura principal, han estat reemplaçades per rèpliques. La supervivència del temple principal és especialment impressionant, ja que estava feta principalment de maó recobert amb estuc, materials que són molt menys duradors que la pedra. Malgrat això, s'entén que molt poca de la decoració escultòrica original ha sobreviscut.[2][1]

El conjunt del temple, construït amb maons, inclou dos grans torres shikhara de costats rectes. La torre més gran té 55 metres d'alçada i està rodejada de quatre torretes menors del mateix estil. El temple està rodejat de dues balustrades de pedra als quatre cantons, el més antic dels quals datat del Segle III aC. L'altre, amb imatge de déus com Lakxmi o Súrya data de l'època de l'Imperi Gupta (300-600 dC).

Es tracta d'un dels edificis més antics d'aquest tipus a l'Índia i va tenir gran influència en el desenvolupament de l'arquitectura religiosa en aquesta regió. Aquesta és una característica estilística que ha continuat en els temples jainistes i hindús fins als nostres dies, i va influir en l'arquitectura budista en altres països, en formes com la pagoda.[2][1]

El Buda[modifica]

Els relats tradicionals diuen que al voltant del 589 aC, Siddharta Gautama, un jove príncep que va veure el patiment del món i va voler acabar amb ell, va arribar a les ribes boscoses del riu Phalgu, prop de la ciutat de Gaya (Índia). Allà es va asseure a meditar sota un arbre de pippal (ficus religiosa o figuera sagrada) que més tard es va conèixer com a arbre Bodhi. Segons les escriptures budistes, després de tres dies i tres nits, Siddharta va arribar al nirvana i les respostes que havia estat estava buscant durant anys. En aquell lloc, el Temple Mahabodhi va ser construït per l'Emperador Ashoka, al voltant del 260 aC.[3]

A continuació d'aquest episodi del nirvana, Buda va passar les següents set setmanes en set punts diferents del veïnatge meditant i considerant la seva experiència. Diferents llocs específics al Temple Mahabodhi actual es relacionen amb les tradicions que envolten aquestes set setmanes:[3]

  1. La primera setmana va estar sota l'arbre Bodhi.
  2. Durant la segona setmana, Buda va romandre dempeus i va mirava ininterrompudament l'arbre Bodhi. Aquest lloc està marcat per l'Estupa Animeshlocha, és a dir, l'estupa o santuari que no parpelleja, al nord-est del conjunt del Temple Mahabodhi. Allà es troba una estàtua de Buda amb els seus ulls fixos a l'arbre Bodhi.
  3. La tercera setmana, es diu que Buda va caminar d'anada i tornada entre la ubicació de l'Estupa Animeshlocha i l'arbre Bodhi. Segons la llegenda, brollaren flors de lotus al llarg d'aquesta ruta; ara s'anomena Ratnachakrama o el passeig de les joies.
  4. Va passar la quarta setmana prop de Ratnagar Chaitya, al costat nord-est.
  5. Durant la cinquena setmana, Buda va respondre en detall a les consultes dels brahmans sota l'arbre Ajapala Nigodh, ara marcat per un pilar.
  6. Va passar la sisena setmana al costat de l'estany de Lotus.
  7. La setena setmana, va passar-la sota l'arbre Rajyatna.[3]

Arbre Mahabodhi[modifica]

L'arbre Bodhi a Bodhgaya està directament connectat amb la vida del Buda històric, Siddharta Gautanama, qui va assolir el despertar o la percepció perfecta quan estava meditant assegut sota la seva ombra. El temple va ser construït directament a l'est de l'arbre Bodhi, suposadament un descendent directe de l'arbre Bodhi original.[3]

Segons la mitologia budista, si no creix cap arbre Bodhi al lloc, el terra al voltant de l'arbre està desproveït de totes les plantes a una distància d'una karīsa real. A través de la terra al voltant de l'arbre Bodhi, cap ésser, ni tan sols un elefant, pot passar-hi.[4]

Segons els Jatakas, el melic de la terra es troba en aquest indret,[5] i cap altre lloc pot suportar el pes de l'assoliment de Buda.[6] Una altra tradició budista afirma que quan el món es destrueix al final d'un kalpa, el Bodhimanda és l'últim lloc en desaparèixer, i serà el primer en aparèixer quan el món torni a existir. La tradició també afirma que un lotus florirà allà, i si un Buda neix durant aquest nou kalpa, el lotus floreix d'acord amb el número de Budes que s'espera que sorgeixin.[7] Segons la llegenda, en el cas del Budddha Gautama, un arbre Bodhi va sorgir el dia que va néixer.[8]

Llac Mucalinda[modifica]

Diuen que quatre setmanes després que Buda comencés a meditar sota l'arbre Bodhi, els cels van enfosquir durant set dies i va caure una pluja prodigiosa. No obstant això, el poderós rei de les serps, Mucalinda, va emergir de sota terra i va protegir amb el seu cos a mode de para-sol a qui era la font de tota protecció. Quan la gran tempesta va desaparèixer, el rei serp va assolir la seva forma humana, es va inclinar davant Buda i va retornar molt feliç al seu palau.

La temàtica de Buda meditant sota la protecció de Mucalinda es molt comú a la iconografia de Gautama Buddha a Laos i Tailàndia. Una versió moderna es troba present a Sala Keoku, un parc d'escultures a Nong Khai (Tailàndia).

Construcció del temple[modifica]

Establiment d'època Maurya[modifica]

Aproximadament 250 aC, uns 200 anys després que el Buda arribés al despertar (nirvana), l'emperador budista Asoka va visitar Bodhgaya per a fundar un monestir i un santuari en el lloc sagrat, que avui dia ja no es conserva.[3]

No obstant això, queda el tron admantí, que ell va fer construir al peu de l'arbre Bodhi. Es creu que el tron dels diamants o Vajrassana, va ser construït per l'emperador Ashoka de l'Imperi Maurya entre 250-233 aC[9] a l'emplaçament on Buda va arribar al Nirvana.[2][1] Avui dia es venera i és el centre de moltes festivitats al Temple Mahabodhi.

Les representacions de l'estructura del temple primitiu destinat a protegir Bodhi es troben a Sanchi, a les toranes de l'Stupa I, que daten al voltant del 25 aC, i a un relleu tallat a la barana de l'stupa de Bharhut, datada del període Shunga (185 aC - 73 aC).[10]

Estructures Shunga[modifica]

Columnes amb bases en forma de test[modifica]

Les estructures addicionals van ser construïdes pels Shunga. En particular, es van trobar columnes amb bases en forma de test al voltant del tron admantí. Es creu que aquestes columnes daten del s.I aC, fins al final del període Shunga. Aquestes columnes, que es van trobar a través de la investigació arqueològica a la Caminada del Buda al Temple Mahabodhi, coincideixen de manera molt precisa amb les columnes descrites als relleus trobats als pilars de l'entrada.[9]

Baranes[modifica]

La barana que envolta el Temple Mahabodhi a Bodh Gaya és molt antiga. Són, de fet, els antics pals de pedra sorrenca datats a voltants del 150 aC, durant el període Shunga. També es conserven panells tallats i medallons amb moltes escenes similars a la de les baranes contemporànies de Shunga a Bharhut (150 aC) i Sanchi (115 aC), encara que els relleus a l'estupa núm. II de Sanchi es consideren els més antics de tots.[3][11]

Aquest tipus de barana es va estendre durant tot el proper segle arribant fins a finals del període Gupta (s. VII). Es caracteritza pel seu material de granit gruixut decorat amb motius vegetals elaborats i petites figures, així com estupes.[4] Moltes parts de la barana inicial s'han desmantellat i ara es conserven a museus, com el Museu Indi de Calcuta; en aquests casos in situ trobem que s'han reemplaçat per còpies de guix.

Temple piramidal actual[modifica]

L'estructura piramidal actual del Temple Mahabodhi és datada durant l'Imperi Gupta, als segles V-VI dC.[3] De totes maneres, aquesta pot representar una restauració de treballs anteriors del s. II-III: una placa de Kumrahar datada del 150 a 200 dC, basada en inscripcions Kharoshthi i troballes de monedes Huvishka apunten cap aquesta direcció. Aquestes mostren el Temple Mahabodhi en la seva forma actual amb una piràmide truncada esglaonada i una petita stupa hemisfèrica a la part superior.[12] Això ha estat confirmat mitjançant excavacions arqueològiques a Bodh Gaya.[5]

Es creu que el temple en forma de piràmide truncada deriva del disseny de les stupes esglaonades que van desenvolupar a Gandhara.[5] El Temple Mahabodhi va adaptar el disseny Gandhara: una successió d'esglaons amb nínxols que contenien imatges de Buda, alternant amb pilars grecoromans amb una stupa al damunt, com es veuen a les stupes de Jaulian.[3][6] L'estructura està coronada per la forma d'una stupa hemisfèrica coronada per rematades, formant un allargament lògic de les stupes esglaonades de Gandhara.[5]

Aquest disseny piramidal truncat també va marcar l'evolució de l'estupa anicònica dedicada al culte de les relíquies, al temple icònic amb múltiples imatges del Buda i Bodhisattvas.[5] Aquest disseny va ser molt influent en el desenvolupament del temples hindús posteriors.[12] La torre shikhara amb un amalaka a prop del cim es considera més característica dels temples hindús.[2][1]

El Temple va ser restaurat pels britànics i la Índia després de la independència.

Estil arquitectònic i representacions iconogràfiques[modifica]

El temple Mahabodhi és una de les estructures de maó més antigues que han sobreviscut a l'est de la Índia. Es considera un bon exemple de maó indi i va ser molt influent al desenvolupament de tradicions arquitectòniques posteriors. Segons l'UNESCO: "El temple actual és una de les primeres i més imponents estructures construïdes enterament en maó al període Gupta" (300-600 dC).[3]

La torre central del s'eleva 55 metres i està envoltada per quatre torres més petites, construïdes en el mateix estil. Aquestes quatres són baranes de pedra de 2m d'alçada de dos tipus diferents en quant estil i materials. Els més antics, fet de gres, són del 150 aC, i els altres, construïts a partir de granit gruixut sense polir; es creu que són de període Gupta.

Les baranes més antigues són suport de representacions com ara Lakshmi, la deessa hindú/budista de la riquesa, banyada per elefants; i Súrya, el déu hindú del sol, muntant un carro tirat per quatre cavalls. Les baranes més actuals tenen figures d'estupes (santuaris reliquiaris) i garudes (àguiles). Les imatges de flors de lotus també apareixen de manera comú.

Les imatges del lloc inclouen: Avalokitesvara (Padmapani, Khasarpana), Vajrapani, Tara, Marichi, Yamantaka, Jambhala i Vajravārāhī. Les imatges de Vishnu, Shiva, Súrya i altres divinitats vèdiques també estan associades amb el lloc.[7]

Restauració[modifica]

Durant els segles XI i XIX, els governants birmans van ocupar de la restauració del conjunt del temple i la paret circumdant.[8] Al 1880, el govern colonial britànic de l'Índia va començar a restaurar el Temple Mahabodhi sota la direcció de Sir Alenxander Cunningham i Joseph David Beglar. Al 1885, sir Edwin Arnold va visitar el lloc i sota la guia de Ven (Weligama Sri Sumangala) va publicar diferents articles cridant l'atenció dels budistes sobre les deplorables condicions de Bodh Gaya.[13][14]

Rèpliques del Temple Mahabodhi[modifica]

El Temple Mahabodhi és una de les estructures budistes més reproduïdes, tant en temples com en rèpliques en miniatura:[15]

Vegeu també[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Temple de Mahabodhi

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Harle, James C. The art and architecture of the Indian subcontinent (en anglès). 2nd ed. New Haven: Yale University Press, 1994, p. 201. ISBN 0-300-06217-6. 
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Michell, George. The Penguin guide to the monuments of India. (en anglès). 1990. Londres: Penguin, 1989, p. 228-229. ISBN 0-14-008144-5. 
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 3,8 Centre, UNESCO World Heritage. «Mahabodhi Temple Complex at Bodh Gaya» (en anglès). [Consulta: 15 gener 2020].
  4. 4,0 4,1 Rouse, William Henry Denham. «Kāliṅga-Bodhi-Jātaka» (en anglès). The Jataka, 1901. [Consulta: 15 gener 2020].
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Fausbøll, Viggo; Andersen, D. The Jātaka: together with its commentary, being tales of the anterior births of Gotama Buddha (en anglès). Londres: Trübner & Co, 1877-1897, p. J.iv.233 (puthuvinābhi). 
  6. 6,0 6,1 Fausbøll, Vicco; Anderson, D. The Jātaka: together with its commentary, being tales of the anterior births of Gotama Buddha (en anglès). Londres: Trübner & Co, 1887-1897, p. J.iv.229. 
  7. 7,0 7,1 Buddhaghosa; Davids, T. W. Rhys. H. Frowde. The Sumangala-Vilāsinī: Buddhaghosa's commentary on the Dīgha nikāya (en anglès). Londres: The Pali Text Society, 1886, p. DA.ii.412. 
  8. 8,0 8,1 Buddhaghosa; Davids, T. W. Rhys. H. Frowde. The Sumangala-Vilāsinī: Buddhaghosa's commentary on the Dīgha nikāya (en anglès). Londres: The Pali Text Society, 1886, p. DA.ii.425; BuA.248. 
  9. 9,0 9,1 Le, Huu Phuoc. Buddhist Architecture (en anglès). Estats Units: Grafikol, 2010, p. 240. ISBN 978-0-9844043-0-8. 
  10. Huntington, John C. «Sowing the Seeds of the Lotus, A Journey to the Great Pilgrimage Site of Buddhism, Part I». Orientations, XVI núm.11, 1985, pàg. 61.
  11. "The railing of Sanchi Stupa No.2, which represents the oldest extensive stupa decoration in existence, (and) dates from about the second century B.C.E" Constituting Communities: Theravada Buddhism and the Religious Cultures of South and Southeast Asia, John Clifford Holt, Jacob N. Kinnard, Jonathan S. Walters, SUNY Press, 2012 p.197
  12. 12,0 12,1 Le, Huu Phuoc. Buddhist Architecture (en anglès). Estats Units: Grafikol, 2010, p. 343. ISBN 978-0-9844043-0-8. 
  13. Edwin, Arnold. India Revisited (en anglès). Londres: Trübner, 1886. 
  14. Barua, Dipak K. Buddha Gaya Temple: Its History (en anglès). Bodh Gaya: Buddha Gaya Temple Management Comittee, 1981. 
  15. Guy, John «The Mahābodhi Temple: Pilgrim Souvenirs of Buddhist India». The Burlington Magazine, 133, 1059, 1991, pàg. 356–367. ISSN: 0007-6287.

Bibliografia[modifica]

  • Horner, I.B. (trad.) (1975; reimpressió 2000). The Minor Anthologies of the Pali Canon (Part III): 'Chronicle of Buddhas' (Buddhavamsa) i 'Basket of Conduct' (Cariyapitaka). Oxford: Pali Text Society. ISBN 0-86013-072-X.
  • Kinnard, Jacob N. (1998). "When Is The Buddha Not the Buddha? The Hindu/Buddhist Battle over Bodhgayā and Its Buddha Image" a Journal of the American Academy of Religion 66 (4), 817–839.
  • Knopf, Rainer (2000). "Bodh-Gaya: Ein internationales Zentrum des Buddhismus in nicht-buddhistischer Umgebung" a Internationales Asienforum 31 (3–4), 289–314.
  • von Schroeder, Ulrich (2001). Buddhist Sculptures in Tibet. Vol. One: India & Nepal; Vol. Two: Tibet & China. Hong Kong: Visual Dharma Publications, Ltd. ISBN 962-7049-07-7.
  • Mahãbodhi temple, known to the Tibetans as rDo rje gdan («dorje den») (Skt.: Vajrāsana), pp. 103, 212, 216, 219, 246, 320–351, 356, 360, 369, 395–396, 677, 707–708, 870, 1242; Fig. IV–1. Replicas of the Mahābodhi temple in Tibet, pp. 321–351; Figs. IV–2–5; Pls. 111, 112, 113A–C, 113D–F, 114A–C, 114D–F, 115A–C, 115D–F.