Aniconisme

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search

Aniconisme és la pràctica o creença d'evitar o defugir les imatges d'éssers divins, profetes i d'altres personatges religiosos respectats, o en diferents manifestacions, d'éssers humans o éssers vius. El terme no icònic es pot utilitzar per descriure l'absència de representacions gràfiques en un sistema particular de creences, sense importar si existeix un reglament en contra seu. La mateixa paraula deriva del grec εικω ν "imatge" amb el prefixnegatiu a- (alfa privativa del grec) i el sufix -isme (grec -ισμο ς).

Classificació[modifica]

L'aniconisme és un cas particular de representació (l'absència d'imatges) que pot arribar fins al tabú (la prohibició d'imatges, que conté mesures per regular aquesta absència).

Una creu simple: exemple d'art iconoclasta a l'església de Santa Irene de Constantinoble.

L'evasió i repugnància per les representacions s'anomena iconofòbia. Quan es procedeix al retir i destrucció de les representacions, l'aniconisme esdevé iconoclàstia. Té a veure també amb la censura, que té lloc després que es produeixi una representació, però simultàniament a fer-se pública, i que implica en principi menys violència que la iconoclàstia. En l'ús comú dels diferents termes, "aniconisme" se sol emprar per designar l'absència de quadres i estàtues, "tabú" sol aplicar-se als comportaments, "censura" s'aplica generalment a elements escrits o audiovisuals i "iconoclàstia" a la destrucció de les pintures i estàtues.

Objecte[modifica]

Segons el cas, l'objecte de l'aniconisme pot comprendre únicament Déu o estendre's progressivament a totes les deïtats i personatges sants, a personatges llegendaris i històrics, a tots els éssers humans, als éssers animats i éssers vius, i finalment a tot allò que existeix en el món físic o sobrenatural.

Alguns elements de les persones o objectes sotmesos a l'aniconisme són més sensibles que d'altres quant a llur representació. Entre ells, els ulls i la cara dels éssers humans, com a marcadors de la identitat de l'espècie i l'individu. Els retrats són l'objecte artístic més comú: pràcticament en totes les cultures s'empren màscares com a mitjà per protegir la privacitat o assumir una altra identitat, i la seva representació en ocasions s'associa a la retirada del poder, la vida o àdhuc l'ànima dels representats. Sovint s'evita la representació de les parts genitals, generalment per raons morals o estètiques.

Les formes de representació de les que s'ocupa l'aniconisme, en un sentit ampli, no es limiten a elements particulars, per la qual cosa poden abastar representacions visuals, auditives, olorífiques, gustatives o tàctils. Exemples d'aquest sentit són els períodes d'oposició a la música o la crítica i marginalitat social dels actors, gestos del cos i del llenguatge, en nombroses societats pre-modernes. Tanmateix, és més comú veure el terme aplicat a elements materials, bidimensionals (pintura) o tridimensionals (estàtues).

L'aniconisme ha alimentat tot d'aldarulls socials i dany cultural al llarg de la història (per exemple a Bizanci o durant la Reforma Protestant) i continua essent un factor determinant en diferents àmbits socials, des de la religió i la política fins a la ciència i les arts.

Distribució[modifica]

La figura presenta un exemple rar d'una sinagoga pintada (escenes del Llibre d'Ester, segles III-IV, Imperi Bizantí, Dura Europos, Síria.

L'aniconisme és un fenomen gradual, havent-se manifestat en diverses ocasions en nombroses cultures arreu del món o en la pròpia cultura diverses vegades durant la seva història. Generalment es limita a les circumstàncies específiques d'espai (per exemple poden no trobar-se imatges figuratives a l'interior de les mesquites, però si fora a les parets), temps (les sinagogues en general no estan pintades, però la més antiga que es conserva, la Sinagoga Dura Europos de Síria, del s. III-IV, sí que té pintures), objecte (a Àfrica, el Déu Altíssim no té cap estàtua o pintura, però les deïtats menors sí que en tenen) o modalitat. La intensitat de l'aniconisme es caracteritza per la periodicitat; per exemple, l'alternança entre períodes d'iconoclàstia i d'abundància d'imatges, com en el Cristianisme.

Art[modifica]

L'art religiós i art amb referències religioses és una part substancial de la producció artística de la humanitat. Com tal, l'aniconisme religiós, es presenta freqüentment a l'art profà, com una característica quantitativa de la quantitat d'informació present alsobjectes. Els extrems per exemple, van des d'ell rococó del segle XVIII fins a l'art minimalista del segle XX, o entre el disseny finlandès (que podríem denominar "zen") i l'exuberància hippy. Amb relació a l'art islàmic, el terme aniconisme sembla haver estat encunyació d'Oleg Grabar, al Postscriptum de 1987 a la seva obra The Formation of Islamic Art.[1]

Referències[modifica]

  1. Oleg Grabar, The Formation of Islamic Art(New Haven (CT): Yale University Press, 1987): 209.