Torre de senyals medieval

Vista de Barcelona de 1563, amb la torre de senyals de Montjuich en primer pla..

Una torre de senyals medieval és una construcció destinada a transmetre missatges a llarga distància mitjançant senyals òptics —fum de dia, foc de nit, banderes, miralls o altres elements visibles— formant part d’una xarxa interconnectada de torres de senyals. Aquest sistema, actiu a Catalunya i al Rosselló durant tota l’edat mitjana, funcionava com un autèntic “telègraf medieval”, capaç de transmetre en qüestió de minuts, ordres reials, o avisos de navegació tant comercial com militar

Les investigacions d’Anny de Pous durant el segle XX, van demostrar l’existència d’un Réseau des tours à signaux a la Catalunya del Nord, especialment desenvolupat sota els reis de Mallorca (segles XIII–XIV). Tanmateix, la lògica dinàstica indica que aquest sistema no era exclusiu del Rosselló: Jaume II de Mallorca era fill de Jaume I i germà de Pere el Gran, de manera que el sistema no era exclusiu de Regne de Mallorca sinó que també existia i era utilitzat a la resta dels territoris catalans.

Història

És ben conegut que des dels inicis de la història l'ésser humà s'ha servit de mitjans òptics per transmetre missatges a gran velocitat dintre de l'abast visual. Ja a l'Orestíada, Èsquil narra com Agamèmnon envia notícies de la derrota de Troia al seu palau llunyà mitjançant fogueres (al final de la guerra de Troia). A finals del segle XIV, Pere el Cerimoniós empre un sistema de senyals de fum/foc per comunicar moviments de flotes o exèrcits enemics a les seves pròpies tropes, i Enric III de Castella envia un missatge des de Toro a Segòvia per anunciar el naixement del seu hereu. D'altra banda, són de sobres coneguts els sistemes de senyals de fum utilitzats per algunes tribus de amerindis, o el Tam-Tam de la selva africana. No obstant això, aquests sistemes de comunicació visual no es poden considerar tècnicament com a telegrafia òptica ja que no van conformar (o no és conegut) un sistema unificat amb unes regles homogènies i regularitzades. Això va començar a ser una realitat a finals del segle xvii amb Chappe a París.

En l'època romana es van construir torres-talaia militars amb les funcions d'observació i ocasionalment de defensa, posicionades en llocs elevats. La comunicació entre les torres era amb fum de dia i amb foc de nit. Eren de planta circular o rectangular, amb la base de grans carreus de pedra, amb la tècnica d'opus quadratum o bé d'opus siliceum, o aparell poligonal. A l'Hispania Tarraconensis es poden trobar exemples com: Torre del Far (Beuda, Garrotxa), Torrassa del Moro (Llinars del Vallès), Castell de Castellnou d'Ossó (Ossó de Sió, Urgell), Torre de la Mora (Sant Feliu de Buixalleu, Selva).

Des de l'inici del segle viii, els musulmans, després de la conquesta d'Al-Àndalus, van construir (o reutilitzar) fars o torres alimares per a formar línies de telegrafia òptica, mitjançant fogueres que encenien dalt de les torres. La línia més antiga a Europa probablement sigui la de Barcelona a Narbona. Hi ha molts exemples d'aquests fars en la toponímia catalana: Torre del Puig de Far (Garrotxa), el Far d'Empordà, Santuari del Far (Selva), Puig del Far (Osona). A l'altre extrem de la Mediterrània es troba un altre exemple posterior, en la frontera bizantina d'Àsia Menor i Síria.

Torres de guaita

Article principal: Torre de guaita

Les torres de guaita tingueren una gran importància en la Mediterrània. Calia vigilar per avisar del moviment dels vaixells i determinar si eren forces amigues i enemigues. Un document de 1468 relaciona una torre de vigilància amb un possible telescopi. Antoni Paluzie i Borrell va escriure (en un article publicat per Frederic Armenter al Boletín de la Sociedad astronómica de Barcelona) que: l'any 1468, «Els guaites de la badia d'Alcúdia observaren tres naus en la via de Barcelona», amb l'ajuda de vidres».

Els vidres esmentats podrien ser lents convergents com les emprades per Gordon el 1450 per fer unes ulleres per veure de prop a Pere el Cerimoniós: i llavors es tractaria d'un telescopi d'una sola lent, molt fàcil de fer fixant una lent convergent, de les que es feien a Catalunya (Palau del vidre de Perpinyà, Vidreres, Mataró, a l'extrem d'un bastó.

Torres de senyals

Article principal: Semàfor (comunicació)

Mapa de 1449 de Gabriel Vallseca. Vegeu Barcelona i la torre de senyals de Montjuïc, semblant al de Prunes de 1563. o els Olives-1560-68

Moltes torres de senyals disposaven de codis de senyals, amb llums i fogueres, i banderes i altres signes. Les ulleres llargavista, en permetre la identificació dels senyals a gran distància, potenciaren aquest sistema de comunicació mil·lenari. Una de les torres de senyals més antigues (entre les documentades) fou la de Montjuic.

Les torres de senyals medievals de Gènova, Barcelona i, probablement, Venècia i Pisa foren precursores oblidades de la Telegrafia òptica. En el cas de Barcelona s'utilitzaven tres pals on eren hissades boles negres (anomenades "poms") segons un codi determinat.

Entre les referències més antigues sobre la torre de senyals de Barcelona hi ha la seva representació esquemàtica en una de les cartes portolanes de Gabriel de Vallseca (vegeu imatge) i un testimoni escrit pel notari genovès Antonio Gallo sobre un atac genovès a Barcelona, esdevingut el 1466.

Distància i criteris de localització

Les torres de senyals no són torres de defensa. La seva funció no és resistir un setge, sinó transmetre informació.

Per això:

La distància típica entre torres de senyals és de 5 a 15 km,

el límit habitual de visió directa entre cims o punts elevats.

Aquesta distància permet:

• Visibilitat clara entre torres consecutives
• Transmissió ràpida del senyal
• Reducció del nombre de torres necessàries
• Optimització del personal i recursos

Les torres de defensa, en canvi, no tenen perqué tant juntes, poden estar situades en punts estratègics sense línia de visió directa.

Torre de senyals vs. torre/castell de defensa

La diferència fonamental és funcional i arquitectònica.

Torre de senyals

• Funció: transmetre missatges.
• Ubicació: cims, carenes, punts amb visió de 360°.
• Distància entre torres: 5–15 km.
• Personal: 2–4 guaites.
• Espai interior: mínim; no hi caben tropes.
• No tenen estables, magatzems, cuines ni latrines múltiples.
• No estan pensades per resistir un setge.
• Arquitectura: torre estreta, lleugera, sovint sense espais habitables.

Torre/castell de defensa

• Funció: protegir territori i allotjar tropes.
• Ubicació: punts estratègics, passos, ports, valls.
• Personal: 30–50 soldats o més.
• Espai interior:
  • dormitoris,
  • magatzems,
  • cuines,
  • latrines i serveis,
  • sales d’armes.
• Arquitectura: gruix de murs, espais amplis, estructures habitables.

Taula comparativa: torre de senyals vs. talaia vs. torre/castell de defensa

Característica	Torre de senyals	Talaia (torre de guaita)	Torre / castell de defensa
Funció principal	Transmetre missatges a llarga distància	Vigilar i detectar moviments	Resistir atacs i protegir tropes
Distància entre torres	5–15 km (límit de visió)	2–5 km (cobertura local)	No segueix patrons de visió
Línia de visió	Obligatòria amb la torre anterior i la següent	Recomanable però no essencial	No necessària
Personal habitual	2–4 guaites	2–6 guaites	20–50 soldats o més
Capacitat interior	Molt reduïda (no hi caben tropes)	Petita, només per als guaites	Gran capacitat: dormitoris, magatzems, cuines, latrines
Arquitectura	Torre estreta, lleugera, sense espais habitables	Torre simple, sovint cilíndrica o quadrada	Estructures massisses, muralles, sales interiors
Senyalització	Fum, foc, banderes, miralls	Foc i fum ocasional	No és la funció principal
Ubicació típica	Cims i carenes amb visió de 360°	Punts elevats locals	Passos, ports, valls, punts estratègics
Resistència militar	Baixa	Mitjana	Alta
Finalitat	Comunicació ràpida	Vigilància	Defensa activa

Orígens i tradició dels senyals òptics

L’ús de senyals visuals és molt antic. A l’Orestíada, Èsquil descriu una cadena de fogueres que transmeten notícies de Troia a Argos. A la Mediterrània medieval, els senyals de fum i foc eren habituals per comunicar moviments navals o militars.

A finals del segle XIV, Pere el Cerimoniós documenta explícitament l’ús de senyals de fum per avisar de moviments de flotes enemigues. També es coneixen casos similars a Castella, com el missatge enviat per Enric III des de Toro a Segòvia anunciant el naixement del seu hereu.

Tot i que la historiografia francesa situa l’inici de la telegrafia òptica al segle XVIII amb Claude Chappe, a Catalunya ja funcionava un sistema organitzat de torres interconnectades durant tota l’edat mitjana. És possible que existís un codi de senyals avui perdut.

“Réseau des tours à signaux” de la Catalunya del Nord

Segons Anny de Pous, els reis de Mallorca establiren una xarxa de torres de senyals que cobria:

• La costa del Rosselló
• Les valls interiors
• Les rutes cap a Perpinyà

Aquest sistema permetia transmetre un avís des de la frontera hispànica fins a Perpinyà en pocs minuts.

• Tour de Madeloc
• Tour de la Massane

• Fort Saint-Elme
• Tour de la Massa (torre meNotre-Dame-des-Anges
• Fort Saint-Elme (tor (campanar-far medieval)
• Notre-Dame-des-Anges (campanar-far medieval)

Torres de senyals a Catalunya

A Catalunya, les torres de senyals eren habituals a la costa i a les rutes interiors. La seva funció principal era:

• Detectar naus o tropes enemigues
• Transmetre avisos a la torre següent
• Coordinar la defensa local i urbana

Barcelona: Torre de Montjuïc

Una de les torres de senyals més antigues documentades és la torre de Montjuïc, representada en cartes portolanes del segle XV, com la de Gabriel de Vallseca (1449). Aquesta torre utilitzava:

• Foc i fum
• Banderes
• Boles negres (“poms”) hissades en pals segons un codi determinat

El notari genovès Antonio Gallo descriu el seu funcionament durant l’atac genovès a Barcelona de 1466.

Tecnologia i instruments

Les torres utilitzaven:

• Fogueres i brases
• Fum controlat
• Banderes i draps
• Miralls o superfícies reflectants
• Possibles lents convergents (segons un document de 1468 a Alcúdia)

Aquest darrer cas suggereix que els guaites podrien haver utilitzat telescopis primitius d’una sola lent, dècades abans de la invenció formal del telescopi.

Comparació amb altres sistemes medievals

El sistema català i rossellonès s’emmarca en una tradició mediterrània més àmplia:

• Bizanci (segles IX–X): xarxa de balises entre Cilícia i Constantinoble.
• Gènova, Venècia i Pisa: torres de senyals costaneres.
• Món islàmic: torres de foc i fum a rutes caravaneres.

Funcionament

1. El vigia d'una torre detectava un perill o rebia un senyal des d'una altre torre.
2. Encenia una foguera, generava fum o hissava un senyal.
3. La torre següent replicava el senyal.
4. El missatge avançava fins al centre administratiu.

Importància i llegat

Les torres de senyals medievals representen:

• Un precedent directe de la telegrafia òptica moderna
• Un sistema de comunicació ràpid i eficaç
• Una infraestructura militar i administrativa avançada
• Un element clau en la defensa costanera i territorial

Moltes d’aquestes torres han desaparegut, però d’altres —com Madeloc, Massane o Montjuïc— continuen essent testimonis visibles d’un sistema de comunicació sorprenentment sofisticat.