Tsitsi Dangarembga

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaTsitsi Dangarembga
Tsitsi Dangarembga 2006-11.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement1959 Modifica el valor a Wikidata (61/62 anys)
Bulawayo Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUniversitat de Cambridge
Universitat de Zimbàbue Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióEscriptora i directora de cinema Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Premis

IMDB: nm0199483 Allocine: 430661 Allmovie: p212811 Modifica el valor a Wikidata

Tsitsi Dangarembga (Bulawayo, Zimbàbue, 1959) és una escriptora i cineasta, reconeguda per ser referent del feminisme al continent africà i per treure la realitat social del seu país a tot el món a través del seu treball.

Biografia[modifica]

Va néixer a Rhodèsia, l'actual Zimbàbue, el 4 de febrer de 1959, encara que va passar una part de la seva infància a Anglaterra. Si bé va començar la seva educació aquí, la va concloure al Hartzell High School, una escola missionera a la ciutat d'Umtali (ara Mutare). Posteriorment, va estudiar medicina a la Universitat de Cambridge, però, a causa del racisme i la solitud que va experimentar a Anglaterra, va decidir tornar a Zimbàbue uns mesos abans de la independència del seu país.

Va estudiar psicologia a la Universitat de Zimbàbue mentre va treballar, durant dos anys, en una agència de màrqueting com a redactora. Aquesta experiència li va permetre adquirir una molt bona base en l'àmbit de l'escriptura i la redacció. Va escriure una gran quantitat d'obres com The lost of the Soil[1] i també es va unir a un grup al grup de teatre Zambuko, on va participar en la producció de dues obres: Katshaa i Mavambo.

El 1985 va publicar una petita història a Suïssa anomenada The Letter, així com l'obra She does not Weep in Harare, però serà el 1987 quan rebrà el reconeixement per la seva novel·la Nervous Conditions, que va guanyar la secció africana del Premi d'Escriptors de la Commonwealth. El 1989 era considerada una de les 12 millors escriptores africanes.[2] Dangarembga va continuar els seus estudis a Berlín, a la Deutsche Film- und Fernsehakademie, on es va formar com a directora de cinema i va produir nombroses pel·lícules així com un documental per a la televisió alemanya. El 2002, arran de la proliferació de concursos de bellesa, va fundar el Festival d'Imatges de Pel·lícules per promoure la diversitat narrativa de i sobre dones. El maig de 2016 va ser seleccionada pel Centre Bellagio de la Fundació Rockefeller pel seu programa d'Artistes en Residències 2015.

Novel·les[modifica]

Entre les seves moltes publicacions destaca el seu llibre Nervous Conditions, va ser publicat per Women Press i narra la història d'una família (s'apunta que és una autobiografia) a la Rhodèsia postcolonial el 1960. S'hi desenvolupen temàtiques tan poc analitzades com les races i el gènere, així com les dificultats que patia una dona negra en aquest període del seu país respecte a la posició opressora dels homes. És el primer llibre d'una trilogia i encara que va ser la publicació que la va llançar a la fama, podem destacar de la trilogia el segon llibre que va llançar el 2006 d'aquesta saga titulada The Book of Not.

Cinematografia[modifica]

Destaca com a escriptora del guió de la pel·lícula Neria, que narra els problemes existents al seu país a través d'una història familiar, encara que la seva pel·lícula més famosa és Everyone's a Child,[3] que se centra en els problemes de vida dels nens especialment relacionats amb la SIDA. En aquesta pel·lícula dos germans devastats per la mort dels seus pares s'han d'enfrontar a un dur camí cap a la maduresa en el qual es veuran sols i han de buscar-se la vida a la gran ciutat així com cuidar els seus germans petits. En aquest moment veurem com els nostres protagonistes es veuran afectats per malalties de transmissió sexual tan esteses com la SIDA, reflectint així abusos sexuals i una falta de consciència per incentivar les relacions sexuals segures.

Consciència social i política[modifica]

Tsitsi és una persona molt compromesa amb les lluites socials, de manera que sempre s'ha posicionat de forma crítica enfront dels models establerts. Podem destacar els seus debats sobre l'educació, política i feminisme especialment centrats el discurs en Zimbàbue, el seu país. Si ens centrem en l'àmbit educatiu, ella defensa la remodelació de l'ensenyament cap a un aprenentatge més creatiu i estimulant per a fugir de l'antic sistema que es fonamentava en la memòria i la repetició. Així, ella argumenta que:

'' Els currículums de les escoles primàries i secundàries en la majoria dels països africans són font de certa desesperació. Vaig haver de treballar molt dur com a mare per complementar les coses que els meus fills estaven aprenent amb una activitat mental més estimulant i creativa. Crec que l'assumpte és més profund que el pla d'estudis. Es remunta a la filosofia de l'educació. Si bé desitjàvem que els vells sistemes opressius es revisaran a la independència en els nostres països, això no passava sovint. El tipus d'educació que s'havia desenvolupat predominantment per produir servents d'un sistema opressiu no va canviar. Com els nostres líders eren productes d'aquest sistema, és comprensible que l'hagin trobat i, sovint, els resulta difícil mirar més enllà de l'univers mental que va ser construït en ells per aquest tipus d'educació. (...) La creativitat i el pensament analític independent van ser suprimits en favor de l'aprenentatge memorístic i la repetició sense sentit. Estem patint les conseqüències d'això fins al dia d'avui.''[4]

Com feminista i activa lluitadora dels drets de les dones del seu país, Tsitsi argumenta que s'ha de donar poder a les dones perquè el sistema opressor es debiliti, subratllant sempre que el feminisme africà és molt diferent de l'occidental en barrejar el concepte i l'opressió de les diverses ètnies i races amb l'opressió masclista. Un exemple del seu pensament feminista seria la resposta que va donar quan li van preguntar que què era, per a ella, el feminisme:

'' El feminisme significa per a mi trobar les formes de viure una vida apoderada que no estigui encadenada pel gènere per a mi i per a altres dones, de manera que contribueixi a desmantellar els sistemes que busquen afeblir el poder sobre la base del gènere. El feminisme africà és diferent d'altres feminismes, a causa de la seva intersecció amb la raça en els cossos i l'experiència de les dones africanes. Com feminista africana, he de relacionar-me amb com la raça treballa per llevar-me el poder com a persona de color, i també amb com el gènere funciona per llevar-me el poder com a dona. He de comprometre amb les especificitats de l'existència que sorgeixen d'aquesta intersecció. Això és una cosa que altres feministes no han de negociar en l'experiència, de manera que no poden teoritzar des de la perspectiva de les condicions de vida. Aquesta no és l'única base per a la teoria, però crec que és tan vàlida com l'experimentació controlada o la investigació exhaustiva. He de trobar solucions als aspectes negatius que comporta la condició de ser una dona afroamericana, així com trobar maneres d'abraçar de manera sana qualsevol aspecte positiu que pugui resultar. La veritat és, però, que és difícil acceptar els aspectes positius d'una manera sana, perquè la majoria de les vegades el positiu és creat per qui té el poder per la qual cosa t'imposarà certes expectatives de tu com una dona africana negra, amb major freqüència. Les expectatives unilaterals són a la naturalesa del poder. ''[4]

Quan se li pregunta sobre la política del seu país, Tsitsi parla sobre la manca de consciència de l'africà. Això porta a una apropiació cultural per part dels sistemes d'opressió de la identitat africana. Segons la seva argumentació, Tsitsi creu que aquesta manca de consciència és el que porta al fet que els sistemes opressius eliminin qualsevol capacitat d'autoconsciència de l'individu, erradicant al seu torn una possible capacitat de lluita activa. En les seves paraules i al·ludint a Freud desenvolupa aquesta idea:

'' Per saber el que vols, has de saber qui ets i què hi ha disponible. Vaig aplicar el concepte freudià de falta a dimensions diferents del gènere on existeix una polaritat. Per tant, en la dimensió racial, els africans se socialitzen en la falta. A causa que estem socialitzats per percebre a nosaltres mateixos com la manca personificant, res del que obtenim de "posar-hi" pot ser satisfactori. L'única solució és començar amb la font de la manca mateixa, que està en l'imaginari. Els sistemes de poder ho entenen molt bé. Aquesta és la raó per la qual tots els sistemes de poder mantenen un domini absolut sobre la producció cultural. ''[4]

A més, com a activista, ha donat nombroses xerrades sobre la política nacional del seu país on sempre ha remarcat l'empoderament del poble davant d'una classe política que no mira per ells, destacant la xerrada que va donar en TEDx a Harare. Un altre punt fort de les seves entrevistes és la defensa de Zimbàbue com a potència en la indústria cinematogràfica enfront d'altres gegants com Hollywood.[5]

Bibliografia[modifica]

  • The Letter, 1985.
  • She no longer weeps, 1987.
  • Nervous conditions, 1988; Ayebia, 2004.
  • The Book of not: A Sequel to Nervous Conditions, Ayebia 2006.

Filmografia[modifica]

Everyone's Child, 1996 Kare Kare Zvako, (curtmetratge), 2004.

Referències[modifica]

  1. «Tsitsi Dangarembga Biography | List of Works, Study guides & Essays» (en anglès). [Consulta: 30 novembre 2020].
  2. «Llista d'escriptores africanes» (en anglès). [Consulta: 30 novembre 2020].
  3. «Everyone's Child» (en anglès). [Consulta: 30 novembre 2020].
  4. 4,0 4,1 4,2 «Tsitsi Dangaremba - A cannon of African and feminist literature» (en anglès), 07-01-2016. [Consulta: 30 novembre 2020].
  5. «Makosi Today with Tsitsi Dangarembwe» (en anglès), 29-05-2015. [Consulta: 30 novembre 2020].

Enllaços externs[modifica]