Vicenç Biete i Farré
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1921  Barcelona |
| Mort | 15 desembre 2015 (93/94 anys) Barcelona |
| Sepultura | cementiri de Montjuïc 41° 21′ 18″ N, 2° 09′ 24″ E / 41.35494°N,2.15656°E |
| Activitat | |
| Ocupació | impressor, historiador, toponomista, editor, geògraf |
Vicenç Biete i Farré (Barcelona, 1921, ib. 15 de desembre de 2015) fou un impressor, editor, toponimista, historiador i geògraf català. Fou president de la Societat Catalana de Geografia entre el 1991 i el 2000 i vicepresident de la Societat d'Onomàstica entre 2001 i 2007.
Vicenç Biete fou deixeble de Palmira Jaquetti a l'Institut-Escola,[1] durant uns estudis de batxillerat interromputs per la Guerra Civil espanyola.[2] D'aquesta etapa es coneix un dibuix seu, que representa un mapa d'Europa amb els punts cardinals, a la portada del número 7 del Butlletí de la biblioteca dels alumnes de l'Institut-Escola "Pi i Margall"[3] que ja indicava la seva vocació per la geografia. El 1938, amb només disset anys, fou mobilitzat al front del Segre i participà en l'operació de l'exèrcit republicà per a intentar recuperar el pont de Balaguer. La guerra li va interrompre les aspiracions d'estudiar geografia.[1]
El 1968 fundà l'Editorial Cadí, amb Santiago Hernández Yzal i dos socis més. El nom de l'editorial s'inspirà en el del grup escolar que tenien a l'Institut-Escola, ja que tots els fundadors es conegueren allí durant la seva adolescència. Publicaren el llibre Derecho marítimo i dues novel·les en català: Paraules d'Opton el Vell, d'Avel·lí Artís-Gener (a) Tisner, i Roda de malcontents, de Vicenç Riera Llorca. Totes les obres les editaren el mateix any de la fundació de l'editorial.[1]
Biete es formà com a geògraf de manera autodidacta al Centre Excursionista de Catalunya (a la secció de geografia), i més tard a la Societat Catalana de Geografia, que arribaria a presidir entre el 1991 i el 2000, després d'haver-ne estat el tresorer des del 1982. També fou vicepresident de la Societat d'Onomàstica entre 2001 i 2007[4] i soci d'honor d'aquesta mateixa entitat.[5] Com a toponimista, destacà per la confecció del recull toponomàstic de Cabassers[6] que li valgué el Premi de Toponímia Josep Iglésies el 1979.[7] L'interès per aquesta matèria se li despertà després d'haver conegut Albert Manent en un col·loqui d'onomàstica a les Borges Blanques.[7] La seva faceta com a historiador també estigué estretament relacionada amb aquesta població prioratina, d'on era la seva mare.[7] Publicà, el 1985, un recull de transcripcions de documents relatius a la població des del segle xii al xx, incloent una reproducció facsímil de l'opuscle publicat el 1918 per Delfí Navàs amb el títol «Descripció històrica, física i política de Cabacés».[8] El 1991 també publicà una completa monografia local, amb vocació enciclopèdica, que estudiava tots els aspectes del municipi, amb especial atenció a la història, però sense descuidar la geografia, l'orografia, la hidrografia, la flora i la fauna, els costums, la parla i tots els aspectes propis i inherents de la població.[9] En la seva faceta d'historiador, fou col·laborador habitual de les revistes locals de Cabassers El Sitjar entre 1983 i 1986, i Nord, revista informativa, cultural i fòrum d'opinió, entre 1998 i 1999.[10]
Biete es posicionà a favor de la grafia 'Cabacers' quan al municipi de Cabassers s'obrí el debat que acabaria fent retornar com a forma oficial del topònim la forma al·lòctona que fou vigent durant el franquisme, 'Cabacés'.[11] Secundava, així, l'opinió expressada per Enric Moreu-Rey el 1983.[12] El 1985, al seu treball Cabacés, documents i escrits, es refermava en la seva defensa de la grafia Cabacers, però afegia que, atenent a la sol·licitud que l'Ajuntament havia fet a la Generalitat per tal de canviar la forma oficial del topònim de Cabassers a Cabacés, usava aquesta darrera grafia al seu llibre «atenent l'esmentada petició».[13] Encara reiteraria un cop més la seva preferència per la forma Cabacers a la darrera monografia que publicà, el 1991: Cabacés, un poble al peu de Montsant.[14]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 Bertran, Enric «Vicenç Biete i Farré (1921-2015), president de la Societat Catalana de Geografia (1991-2000)». Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 81, juny 2016, pàg. 255-257 [Consulta: 12 febrer 2022].
- ↑ Biete i Farré, Vicenç «La labor pedagògica de Palmira Jaquetti». Caramella, revista de música i cultura popular, octubre 2020 - març 2021, núm. 43, pàg. 30.
- ↑ Biete, Vicenç «Estampes d'Europa (dibuix)». Butlletí de la biblioteca dels alumnes de l'Institut-Escola "Pi i Margall", Juny 1936, núm. 7, pàg. 1.
- ↑ «Homenatge pòstum al reconegut geògraf i toponomista Vicenç Biete». Real Acadèmia Europea de Doctors, 13-05-2006. [Consulta: 11 febrer 2022].
- ↑ «Socis d'honor». Societat d'Onomàstica, 09-01-2021. [Consulta: 11 febrer 2022].
- ↑ Biete i Farré, Vicenç «Toponímia de Cabacers i el seu terme» (pdf). Revista Catalana de Geografia, 2, 5 ,6 ,7 i 8, 1979, pàg. 19-90.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 Tort i Donada, Joan; Tobaruela i Martínez, Pere «Vicenc Biete, una visió integradora del territori». Treballs de la Societat Catalana de Geografia, juny 1998, núm. 46, pàg. 153-162.
- ↑ Biete i Farré, Vicenç. Cabacés, documents i escrits. Cabassers: Ajuntament de Cabassers, 1985. ISBN 84-505-1798-2.
- ↑ Biete i Farré, Vicenç. Cabacés, un poble al peu de Montsant. Cabassers: Ajuntament de Cabassers, 1991. ISBN 84-606-0087-4.
- ↑ Redacció. «Un dibuix de Vicenç Biete, del 1936», 12-02-2022. [Consulta: 29 abril 2022].
- ↑ Biete i Farré, Vicenç «El perquè de "Cabacers"». El Sitjar, Octubre 1983, núm. 6, pàg. 5-6.
- ↑ Moreu-Rey, Enric «Grafia correcta de "Cabacers"». Societat d'Onomàstica. Butlletí Interior, 1983, núm. XIV, pàg. 37-38.
- ↑ Biete i Farré, Vicenç. Cabacés, documents i escrits. Cabassers: Ajuntament de Cabassers, 1985, p. 91-92. ISBN 84-505-1798-2.
- ↑ Biete i Farré, Vicenç. Cabacés, un poble al peu de Montsant. Cabassers: Ajuntament de Cabassers, 1991, p. 341-342. ISBN 84-606-0087-4.
Enllaços externs[modifica]
- Obra de Vicenç Biete a Dialnet.
- Acte d'homenatge pòstum a la sala Coromines de l'Institut d'Estudis Catalans, per la Societat d'Onomàstica i la Societat Catalana de Geografia, el 2016.