Vita Sackville-West

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaVita Sackville-West
Hon Mrs Nicholson cropped.jpg
Biografia
Naixement (en) Victoria Mary Sackville-West
9 març 1892
Knole House (Anglaterra)
Mort 2 juny 1962 (70 anys)
Sissinghurst Castle Garden (Anglaterra)
Activitat
Camp de treball Poesia
Ocupació Horticultora, escriptora, poeta, jardinera i biògrafa
Activitat 1917 –
Gènere Prosa i poesia
Moviment Grup de Bloomsbury
Obra
Localització dels arxius
Família
Cònjuge Harold George Nicolson
Parella Violet Trefusis
Fills Nigel Nicolson
Benedict Nicolson
Pares Lionel Sackville-West, 3e Baron SackvilleVictoria Sackville-West
Premis
Signatura

IMDB: nm0755334 Musicbrainz: 6e3f3ba7-684a-4877-be11-ce1eabab1d52
Modifica les dades a Wikidata

Victoria Mary Sackville-West (Kent, 9 de març de 1892-castell de Sissinghurst, Kent, 2 de juny de 1962) va ser una poeta i novel·lista anglesa, també coneguda com a Vita Sackville-West.

Biografia[modifica]

Filla única d'Edward Lionel Sackville-West III, baró de Sackville i de Victoria Josefa Dolores Catalina Sackville-West, Vita va néixer al castell de Knole, condomini que la reina Elisabet havia regalat a Thomas Sackville al segle XVI. Aquest castell era la seva passió impossible, ja que, tot i haver-hi viscut des de petita, en ser dona no el podia heretar. El 1928 va passar a mans de l'hereu familiar, el seu oncle Charlie.[1]

A vint-i-dos anys, el 1910, Vita va conèixer el jove diplomàtic Harold Nicolson. Es van casar l'1 d'octubre de 1913 i van tenir dos fills: Benedict, historiador de l'art i editor de la revista Burlington i Nigel, escriptor i editor. Amb Harold va viatjar incansablement i, tot i ser un company excepcional, Vita va tenir un gran nombre d'amants. La seva biògrafa, Victoria Glendinning, li n'atribueix fins a divuit entre 1909 i 1952, la més coneguda, Virginia Woolf.

Vita i Virginia Woolf van coincidir en un sopar organitzat per Clive Bell, el 14 de desembre de 1922 i, tot i que Woolf va escriure al seu diari que el matrimoni Nicolson eren "estúpids", va quedar bastant impressionada amb Victoria. A la setmana següent van quedar per sopar una altra vegada i així van iniciar una genuïna amistat que duraria dinou anys, fins a la mort de Virginia. Va ser gràcies a aquest vincle que Vita es va poder introduir en el grup de Bloomsbury, tot i que mai va ser considerada un membre del grup.[1]

La parella formada per Vita Sackville-West i Harold Nicolson va ser molt peculiar, però molt estable. A partir de 1917, Vita va descobrir que ell era homosexual i van pactar una sinceritat absoluta, així l'aristòcrata va començar a parlar obertament a Harold dels seus sentiments cap a Virginia. Quan el novembre de 1925 Nicolson va ser nomenat segon conseller de la British Legation a Teheran, formant part de l'equip del ministre sir Percy Loraine, la relació entre Vita i Virginia estava en el seu millor moment, així que va decidir no acompanyar el marit, tot i que va prometre visitar-lo.

El viatge a Iran[modifica]

El 20 de gener de 1926, Vita Sackville-West deixa Londres rumb a Teheran amb la seva amiga poeta Dorothy Wellesley deixant enrere una Virginia desconsolada. Les dues amigues arriben a Egipte per, després de visitar Luxor, marxar cap a l'Índia, baixant pel canal de Suez fins a arribar a Bombai. Dorothy l'acompanya fins a Agra i Nova Delhi, on els seus viatges se separen. Wellesley torna a Londres i Vita continua el seu viatge cap al golf Pèrsic. Després de desplaçar-se amb vaixell fins a Basra, amb febre i un turmell lesionat, i de creuar el desert en tren, arriba a Bagdad, on l'espera Gertrude Bell, que va impressionar profundament l'escriptora. Juntes van recórrer carres estrets i basars, comprant records i fent plans per tornar-se a trobar a la tardor a Bagdad; malauradament Bell va morir el juliol d'aquell any. De Bagdad va marxar en tren cap a la frontera amb Pèrsia, afegint-se al comboi de carretes de Trans-Desert Mail, amb què va arribar, després de passar moltes aventures, a Kermanxah, on es va trobar amb el seu marit, Harold Nicolson. Junts van marxar cap a Teheran, a on van arribar el 5 de març de 1926. Es van instal·lar a la casa que Nicolson tenia assignada dins del recinte diplomàtic.

D'aquest viatge sorgiria el seu llibre Passsanger to Teheran.

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Godayol, Pilar. Viatgeres i escriptores (en català). Eumo, 2011, p. 171-189. ISBN 9788497664196.