Gertrude Bell

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaGertrude Bell
BellK 218 Gertrude Bell in Iraq in 1909 age 41.jpg
Gertrude Bell el 1909
Dades biogràfiques
Naixement Gertrude Margaret Lowthian Bell
14 de juliol de 1868
Washington Hall, Comtat de Durham, Anglaterra Regne Unit
Mort 12 de juliol de 1926(1926-07-12) (als 57 anys)
Bagdad, Iraq Iraq
Sepultura Cementiri britànic, districte Bab al-Sharji, Bagdad
Educació Historia moderna, Universitat d'Oxford
Alma mater Lady Margaret Hall
Queen's College
Activitat professional
Ocupació Escriptora, viatgera, exploradora, espia agent de l'Imperi britànic, arqueòloga, cartògrafa a l'Orient Mitjà
Premis i reconeixements
Modifica dades a Wikidata

Gertrude Margaret Lowthian Bell (Washington, comtat de Durham, Anglaterra, 14 de juliol de 1868 - Bagdad, Iraq, 12 de juliol de 1926) va ser una viatgera, espia agent de l'Imperi britànic, arqueòloga i escriptora britànica.

Biografia[modifica]

Nascuda al sí d'una família aristòcrata industrial victoriana va ser la primogènita d'Hugh Bell, important industrial del ferro i als tres anys va quedar òrfena de mare en néixer el seu germà Maurice. Al 1884 va ingressar al Queens College de Londres i, dos anys més tard, fou acceptada a la Universitat d'Oxford on hi va estudiar història moderna, acabant la carrera el 1888,[1] abans del previst i amb nota d'excel·lent. No es va arribar a casar mai i després d'acabar els estudis, el 1892, Bell va rebre una invitació del seu oncle, el diplomàtic Frank Lascelles, per anar a visitar-lo a Pèrsia. No s'ho va pensar dos cops i amb la seva tia i la seva cosina es van embarcar a l'Orient Express, arribant a Teheran després de setmanes de viatge. Allà es va enamorar del desert, però també del primer secretari de l'ambaixada, Henry George Gerald Cadogan, amb qui, malgrat l'oposició de la seva família es va prometre. Malauradament, al cap de pocs mesos, aquest va contreure les febres i va morir. Fruit d'aquest viatge va escriure Safar Nameh: Persian Pictures, publicat el 1894.[1]

Posteriorment, va continuar viatjant per l'Orient Mitjà tot recorrent deserts, coneixent tribus i vestigis arqueològics. El 1900, per exemple, va fer una estada a Jerusalem, convidada pel cònsol alemany, per practicar l'àrab. També va visitar Petra, Palmira i Baalbek on va començar a interesar-se per l'arqueologia. El 1905 va iniciar una expedició cap a Konya, amb l'objectiu d'estudiar les esglésies bizantines de l'Anatòlia. En aquests viatges va descriure i fotografiar molts pobles i monuments que va anar trobant, publicant després llibres, com Revue archéologique (1906, 1907) i Syria: The Desert and the Sown (1907).[1] El 1907, juntament amb l'arqueòleg Sir William Ramsay, van explorar l'excavació bizantina turca de Binbir-kilisse, establint una cronologia de les esglésies de l'àrea que dos anys després va publicar a The thousand and one churches.[1] Va arribar a parlar amb fluïdesa l'àrab i el persa, a més del francès, l'alemany, l'anglès.

El 1909, en el transcurs d'una llarga expedició que cobria indrets verges de Síria a Mesopotàmia, i que tenia com a objectiu identificar les fortaleses romanes i bizantines erigides a la vora del riu Eufrates, va descobrir la fortalesa palau d'Ukhaidir, que va descriure i fotografiar. El viatge de set-cents kilòmetres el va recollir al llibre Amurath to Amurath (1911). En una excavació arqueològica a Carchemish es va reunir amb David Hogarth i el seu jove ajudant T. E. Lawrence, a qui li passaria molta informació i amb qui compartiria la idea que el destí de l'Imperi Britànic era intervenir en el Pròxim Orient, iniciant amb ell una sòlida amistat.[1]

L'any 1912, a Londres, es va retrobar amb Charles Doughty-Wyllie, a qui havia conegut el 1906 a Konya i es van enamorar però la seva relació era impossible ja que Doughty-Wyllie estava casat. Per oblidar-lo iniciaria des de Damasc, el 16 de desembre de 1913, l'expedició que la va fer més famosa a l'oasi de Hayil travessant l'àrid desert de Nafud, un indret assolat per les guerres tribals. Després d'aquesta expedició, Bell fou condecorada amb la medalla d'or de la Royal Geographical Society, guanyant-se un nom entre els exploradors de l'època.[1]

A les seves estades a Anglaterra quan no estava de viatge, dedicava el seu temps, part a tenir cura del jardí de la casa familiar a Rounton Grane, Northallerton, i l'altre part a lluitar contra les sufragistes de l'època, a qui considerava unes desvergonyides extremistes, arribant a fundar i posteriorment presidir la secció nord de la Lliga Nacional de Dones Antisufragistes.[1]

Després de l'esclat de la Primera Guerra mundial, el novembre de 1915, l'Arab Bureau del Servei Britànic d'Inteligència Militar la va sol·licitar com a agent al Caire,[1] interessats per les estretes relacions amb tribus de tot l'Orient Mitjà que Bell havia fet al llarg dels seus viatges. Així va començar a subministrar informació a l'Imperi britànic sobretot el que veia i sabia. Els àrabs l'anomenaren Al-Khatun (dona de la cort que manté sempre un ull i una orella ben oberts). Pel març de 1916, a resultes d'una gestió de Lawrence d'Aràbia, Gertrude va començar a treballar a les ordres de Sir Percy Z. Cox, com a secretària per afers orientals de l'Alt Comissionat Britànic a Bagdad, ciutat a la que viuria fins a la seva mort.[1]

Va ser l'única oficial femenina en el servei d'intel·ligència de l'exèrcit britànic, sent fins i tot guardonada com a "comandanta" de l'orde de l'Imperi britànic.

Després de la guerra i la caiguda de l'Imperi otomà, quan el Regne Unit i França es van repartir l'Orient Mitjà, Bell va dibuixar les fronteres d'un nou país, l'Iraq. I el 1921 va cooperar per col·locar al tron ​​iraquià Faysal ibn Husayn, participant en la conferència del Caire de 1921, convocada per Winston Churchill. Bell va jugar un paper important en l'establiment de l'estat modern de l'Iraq, utilitzant la perspectiva única dels seus viatges i les relacions amb els líders tribals de tot l'Orient Mitjà. Va tutelar i aconsellar el monarca en els seus primers anys al tron. També va crear el Museu Arqueològic de l'Iraq (actualment Museu Nacional de l'Iraq).[1]

Inclinada a la depressió, va ser trobada morta el 1926 per sobredosi de somnífers, poc després de la inauguració del seu museu.[1]

Bibliografia[modifica]

  • Melús, Eva «La reina sin corona de Irak». Revista Historia y Vida, Núm. 519, 2011, pàg. Pàg. 20-23.
  • Howell, Georgina. La hija del desierto: la vida íntima de Gertrude Bell. Barcelona: Lumen, 2008. 
  • Wallach, Janet. La reina del desierto. Barcelona: Ediciones B, 1996. 

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gertrude Bell Modifica l'enllaç a Wikidata

Referències[modifica]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 Godayol, Pilar. Viatgeres i escriptores (en català). Eumo, 2011, p. 149-169. ISBN 9788497664196.